EL DÍA QUE NO VA MORIR GABRIEL GARCIA MÁRQUEZ

Era l'any 2000 o 2001. Nosaltres érem joves i ni tan sols imaginàvem que fos possible ser una altra cosa. Ens agradaven els llibres. Havíem llegit Rimbaud i Baudelaire i somiàvem ser poetes maleïts, vestir-nos amb abrics arrelats i beure lingotades d'absenta entre espirals de fum a les tertúlies cafeteres d'alguna ciutat amb renom bohemi, potser París, potser a Montmartre o a Montparnasse. Volíem deixar una obra enlluernadora a l'Olimp de la posteritat, però tot just havíem estampat un grapat de versos tristos en revistes de caminar per casa. Estàvem malalts de literatura. Literatosi, com ho va anomenar Juan Carlos Onetti.

Per això ens va commoure tant la notícia, que havia arribat adjunta a un correu electrònic després d'una interminable travessia de reenviaments. Gabriel García Márquez havia contret un càncer incurable i s'acomiadava del món amb un poema que celebrava els plaers més senzills de l'existència, un petó, un somriure, la mà d'un nounat o un raig de sol a plena cara. "Si per un instant Déu s'oblidés que sóc una marioneta de drap i em regalés un tros de vida, aprofitaria aquest temps el més que pogués. Dormiria poc, somiaria més, entenc que per cada minut que tanquem els ulls, perdem seixanta segons de llum".

Internet era un invent tan recent i esquemàtic que encara confiàvem en la bona voluntat de les notícies cibernètiques. No disposàvem de connexió domèstica, així que ens enganxàvem als ordinadors de la biblioteca del barri o visitàvem algun amic més ben equipat que nosaltres. Aleshores el mòdem emetia un xiscle de porc degollat i el monitor parpellejava amb els colors de Windows 98. Descarregàvem a Napster la cançons de Limp Bizkit i buscàvem a Altavista les cartes del subcomandant Marcos. Al Racó del Vago copiàvem les redaccions d'altres alumnes i campàvem amb temeritat per les sales de xat d'IRC.

El cas és que els dies van anar corrent i Gabriel García Márquez demostrava una resistència heroica a la malaltia mentre la història ens passava per sobre com una estampida d'elefants. Les torres bessones es van desplomar i els Estats Units van caure com el foc sobre Kabul. Timor Oriental es va independitzar d'Indonèsia. El transbordador espacial Columbia es va fer miques a l'aire i una coalició internacional de militars i petrolieres va convertir l'Iraq en un abocador de cadàvers. En algun moment de la pel·lícula, la salut de García Márquez va deixar de preocupar-nos i fins i tot vam arribar a pensar que era ell qui acabaria enterrant-nos a nosaltres.

He sabut la veritat molt de temps després, quan ja no importava gaire. Segons sembla, el periodista peruà Mirko Lauer havia divulgat el poema de la discòrdia al diari La República. El text era real com la mateixa vida, però no pertanyia a Gabriel García Márquez sinó que era el monòleg del ninot d'un ventríloc anomenat Johnny Welch. Quan el novel·lista colombià va descobrir l'expansió de la bola, va oferir una roda de premsa per espantar els rumors. "Vull dir-los que estic viu i que l'únic que em podria matar és que diguin que jo vaig escriure una cosa tan cursi". A nosaltres ens va arribar la mentida, però mai vam saber del desmentiment.

Amb els anys, les nostres pretensions romàntiques es van anar dissipant. Ja no ens interessava tant la poesia francesa ni el maleït isme i tampoc no consideràvem una bona idea morir de tuberculosi en una casa de repòs. El periodisme, que mai ens va semblar una tasca prosaica i gairebé innoble, va acabar per oferir-nos un refugi. García Márquez el va anomenar "el millor ofici del món" en una vella tribuna que denuncia el buit ètic dels que persegueixen la primícia a qualsevol preu. Així han proliferat les males pràctiques, "equívocs innocents o deliberats, manipulacions malignes i tergiversacions verinoses que donen a la notícia la magnitud d'una arma mortal".

Gabriel García Márquez va morir el 2014. Dos anys abans, un bromista italià anomenat Tommasso Debenedetti s'havia fet passar per Umberto Eco i havia anunciat a Twitter la mort de l'escriptor colombià. La mentida va fluir a tal velocitat per les artèries de les xarxes socials que el president de la Fundació Gabo, Jaime Abello, va haver de publicar un desmentiment. Durant els seus primers anys com a periodista, Debenedetti havia difós entrevistes fictícies amb tota mena de celebritats. Amb el temps s'ha fet famós per fabricar notícies falses amb la celeritat d'un xurrer. La seva intenció és “demostrar que els mitjans de comunicació no comproven res i que és fàcil manipular-los”. Les bromes de Debenedetti donen una mirada cínica sobre la malmesa reputació del gremi. Els bulls ja no són un desviament esporàdic de la informació ni obeeixen a un ocasional malentès sinó que es manufacturen en sèrie, sense pausa ni remordiment, igual que qualsevol altre bé de consum en una cadena de muntatge. Alguna cosa ha canviat a les mateixes entranyes d'Internet perquè els falsificadors s'hagin envoltat de prestigi institucional i comptin amb el lucratiu aval dels grans grups de premsa. El mentider voluntari, el repartit de mentides, no pateix el repudi dels altres professionals sinó que és convidat a tots els banquets, assegut a tots els platós i engreixat amb l'olla de totes les subvencions públiques.

 Eduardo Inda, Ana Rosa Quintana y Javier Negre

Llegeixo a La Marea. que el Madrid de Díaz Ayuso va deixar anar 200.000 euros a l'empresa d'Ana Rosa Quintana. Llegeixo a El Salto que la Xunta de Feijóo va deixar anar 50.000 euros al canal de YouTube de Javier Negre. Llegeixo a Público que els governs del PP han deixat anar no menys de 300.000 euros al bloc d'Eduardo Inda. Ana Rosa, per cert, acaba de rebre una medalla d'honor al Senat "per la lluita per la fi del terrorisme d'ETA". El seu compromís va més enllà del deure. El 2020, va retreure a Rafael Simancas que hagués acordat amb els independentistes bascos la derogació de la reforma laboral i la pròrroga de l'estat d'alarma. "EH Bildu té a l'esquena moltes morts d'espanyols". Dos anys després, els tribunals la van obligar a rectificar en directe. Cada cop que algun estudiant de periodisme m'explica les seves esperances professionals, no puc reprimir una ganyota de compassió i desconsol. Atesa la degradació del rum-rum comunicatiu, em sembla més prometedor l'ofici de poeta maleït i potser no és el pitjor dels destins acabar agonitzant de sífilis en unes golfes parisenques. Com explicar-vos que l'honestedat professional es paga amb la precarietat i amb la indiferència. Com dir-los que els que arriben a dalt de tot, els escultors de l'opinió pública, els propietaris de totes les pantalles, són aquells que encara avui segueixen dia rere dia matant García Márquez.

El dia que no va morir Gabriel García Márquez - Jonathan Martínez a Público.