IDEES CONTRA LA JIBARITZACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA

És estrany que a l'edat de Nicolás Sartorius i amb una biografia intel·lectual i política com la seva, un llanci un llibre que ni ajusta comptes amb el passat, ni engrandeix el mateix retrat eqüestre, ni acumula retrets contra allò contemporani i els seus joves habitants. Amb didàctica de professor, Sartorius s'atura a explicar que l'estat del benestar no és un mer producte de la guerra freda, una prevenció de les democràcies occidentals a la seva competició amb l'enemic soviètic. O no només. “La II Guerra Mundial la van guanyar els treballadors”, afirma, per això Winston Churchill perdés les eleccions immediatament després de la conflagració: “Va perdre perquè les seves idees no van guanyar la guerra”. Va recordar que els grans capitals havien finançat amb entusiasme Adolf Hitler, Benito Mussolini i Philipe Petain –qui va signar la rendició de Vichy i el sotmetiment de França al III Reich– i aquests van ser els interessos que van caure derrotats. Per això la qualitat social de la socialdemocràcia i la democràcia cristiana posteriors, com a idea guanyadora de la guerra, patrocinen l'Estat del Benestar, la gran creació civilitzatòria del segle XX. "O la democràcia s'expandeix per controlar els processos econòmics o serà jibaritzada", afirma. Sartorius reflexiona sobre el fracàs de l'experiència comunista i l'atribueix a dos motius: d'una banda, la idea errada que podia aplicar-se el socialisme (o, dit altrament, podia derrotar-se al capitalisme) en el marc d'un només país. “És contrari a la tesi marxista”, subratlla, secundant la que en el seu moment va ser la tesi troskista enunciada per Lenin anys abans. I en segon lloc, la tesi de “la revolució permanent”, aquesta sí, promoguda per Troski. Sartorius ironitza amb l'error de batejar els partits defensors de la revolució com a “comunistes”, ja que a la llarga això significaria que l'eventual fracàs polític d'aquestes organitzacions derrotaria també la idea comunista en si. “És una ingenuïtat, per això no hi ha cap partit anomenat Partit Capitalista”. L'Estat proposa Sartorius, ha de participar al capital aquelles empreses que són massa grans per caure, ja que si les coses van malament serà l'Estat qui pagui els plats trencats, en què operin en règim de monopoli o oligopoli, tot i que no funcionen en règim de mercat, i en les que afecten sectors estratègics, ja que són els interessos generals els que estan en joc. Nicolás Sartorius opina que desaprofitem una finestra d'oportunitat per derrotar definitivament el neoliberalisme amb la crisi del 2008, però la finestra d'oportunitat no s'ha tancat, explica, ja que “la revolució digital és contradictòria amb el capitalisme existent”, en la mesura que aquest és fill de la revolució industrial i desplega una naturalesa entròpica sobre el present, i destrueix els seus tres sostenidors: la naturalesa, la igualtat i la democràcia. 

L'autor conclou que el capitalisme no ha de ser derrotat sinó superat mitjançant fórmules que en part ja coneixem i han estat provades –començant per la fiscalitat, un concepte que a parer seu transcendeix el seu valor econòmic i respon a un pacte de civilització– i que la revolució digital accelerarà en la mesura que és capaç de col·locar el capitalisme neoliberal, basat en l'escassetat i els models de producció industrials, en un marc per al qual no va ser formulat. - Pedro Vallín a la vanguardia.