IDEES CONTRA LA JIBARITZACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA

És estrany que a l'edat de Nicolás Sartorius i amb una biografia intel·lectual i política com la seva, un llanci un llibre que ni ajusta comptes amb el passat, ni engrandeix el mateix retrat eqüestre, ni acumula retrets contra allò contemporani i els seus joves habitants. Amb didàctica de professor, Sartorius s'atura a explicar que l'estat del benestar no és un mer producte de la guerra freda, una prevenció de les democràcies occidentals a la seva competició amb l'enemic soviètic. O no només. “La II Guerra Mundial la van guanyar els treballadors”, afirma, per això Winston Churchill perdés les eleccions immediatament després de la conflagració: “Va perdre perquè les seves idees no van guanyar la guerra”. Va recordar que els grans capitals havien finançat amb entusiasme Adolf Hitler, Benito Mussolini i Philipe Petain –qui va signar la rendició de Vichy i el sotmetiment de França al III Reich– i aquests van ser els interessos que van caure derrotats. Per això la qualitat social de la socialdemocràcia i la democràcia cristiana posteriors, com a idea guanyadora de la guerra, patrocinen l'Estat del Benestar, la gran creació civilitzatòria del segle XX. "O la democràcia s'expandeix per controlar els processos econòmics o serà jibaritzada", afirma. Sartorius reflexiona sobre el fracàs de l'experiència comunista i l'atribueix a dos motius: d'una banda, la idea errada que podia aplicar-se el socialisme (o, dit altrament, podia derrotar-se al capitalisme) en el marc d'un només país. “És contrari a la tesi marxista”, subratlla, secundant la que en el seu moment va ser la tesi troskista enunciada per Lenin anys abans. I en segon lloc, la tesi de “la revolució permanent”, aquesta sí, promoguda per Troski. Sartorius ironitza amb l'error de batejar els partits defensors de la revolució com a “comunistes”, ja que a la llarga això significaria que l'eventual fracàs polític d'aquestes organitzacions derrotaria també la idea comunista en si. “És una ingenuïtat, per això no hi ha cap partit anomenat Partit Capitalista”. L'Estat proposa Sartorius, ha de participar al capital aquelles empreses que són massa grans per caure, ja que si les coses van malament serà l'Estat qui pagui els plats trencats, en què operin en règim de monopoli o oligopoli, tot i que no funcionen en règim de mercat, i en les que afecten sectors estratègics, ja que són els interessos generals els que estan en joc. Nicolás Sartorius opina que desaprofitem una finestra d'oportunitat per derrotar definitivament el neoliberalisme amb la crisi del 2008, però la finestra d'oportunitat no s'ha tancat, explica, ja que “la revolució digital és contradictòria amb el capitalisme existent”, en la mesura que aquest és fill de la revolució industrial i desplega una naturalesa entròpica sobre el present, i destrueix els seus tres sostenidors: la naturalesa, la igualtat i la democràcia. 

L'autor conclou que el capitalisme no ha de ser derrotat sinó superat mitjançant fórmules que en part ja coneixem i han estat provades –començant per la fiscalitat, un concepte que a parer seu transcendeix el seu valor econòmic i respon a un pacte de civilització– i que la revolució digital accelerarà en la mesura que és capaç de col·locar el capitalisme neoliberal, basat en l'escassetat i els models de producció industrials, en un marc per al qual no va ser formulat. - Pedro Vallín a la vanguardia.

CIUDADANOS, LA FI D'UN PROJECTE

Ciutadans és un partit en vies d’extinció. Els dirigents i els càrrecs que encara representen els seus votants intenten guanyar-se un mínim espai, desesperat, de supervivència mediàtica. La lògica animal hauria de servir per entendre aquest procés. En l'extinció d’una espècie hi intervenen la destrucció i la fragmentació dels seus hàbitats, el canvi cli­màtic, la caça i el tràfic il·legal i la in­troducció d’espècies exòtiques. Ciu­tadans també desapareix perquè Inés Arrimadas, que va guanyar les elec­cions amb gairebé un milió de vots, va trigar dos dies a malbaratar-los amb una incompetència de rècord Guinness. I perquè Albert Rivera va embogir d’egolatria presidenciable fins a ser el protagonista d’una autodestrucció tan exòtica com grotesca. L'altre dia comentava un tertulià de Rac1, a propòsit de la imminent desaparició de Ciutadans, la dificultat dels partits polítics liberals d'arrelar a Espanya, i no deixava de tenir raó, però no és aquest el cas de Ciutadans, ja que C's, no és un partit ni ho ha estat mai, sinó un projecte, un projecte d'odi cap a la llengua catalana i tot el que representa, només això. El va comandar Albert Rivera només perquè el seu nom comença amb A, que és com se'l va triar, per una mera qüestió alfabètica. Al projecte es van sumar alguns arribistes com Inés Arrimadas, ja retirada de la política igual que Rivera. Més arribistes de nivell com Javier Nart, Joan Carles Girauta, Jordi Cañas, o sia, el pitjor de cada casa. Si veiem la idea fundacional de Ciudadanos, o Ciutadans, entendreu perquè el personal es feia la pixa un embolic amb el català i castellà que feien servir indistintament gairebé sempre per provocar, entendrem moltes coses d'aquest pretès partit Liberal no nacionalista, o sigui l'únic partit que era un doble oxímoron. Perquè aquest era el primigeni i únic objectiu de Ciutadans combatre la llengua catalana. Descansi en Pau a l'infern dels abjectes.

Llista de fundadors de Ciutadans (posteriorment Ciudadanos, la majoria dels quals malviuen sota la síndrome de Xenius), Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Teresa Giménez Barbat, Ana Nuño, Félix Ovejero, Félix Pérez Romera, Xavier Pericay, Ponç Puigdevall, José Vicente Rodríguez Mora, Ferran Toutain, Carlos Trías, Iván Tubau i Horacio Vázquez-Rial.

L'OPORTUNITAT DE VIURE

"Me río cuando me dicen marxista”, me dice Pepe Mujica. “No soy marxista, soy estoico”. ¿Y eso qué significa? “Es vivir liviano de equipaje, tratar de cultivar una sobriedad feliz, aplicar aquel viejo principio: nada en demasía…”.

Solo tengo que mirar a mi alrededor para ver que aplica el principio con bastante rigor. Estamos en el campo, a media hora de Montevideo, hablando en la cocina de la pequeña chacra donde vive el exguerrillero, ex-preso político, expresidente de Uruguay (del 2010 al 2015) y, a sus 88 años, abuelo predilecto de la izquierda mundial. La cocina es su sala de estar y su comedor. La única concesión al lujo, o la única excepción a la sobriedad, sería la colección de botellas de whisky, gin, ron, vodka, tequila y mezcal que adorna los estantes detrás de la silla de madera en la que se sienta.

Siga con lo del estoicismo y el equipaje liviano, le digo. “Y, en el fondo, es una cuestión de libertad, porque, si estoy sometido a la necesidad, no soy libre. El objetivo es tener tiempo para gastarlo en las cosas que a nosotros nos gustan”.

¿Y qué es lo que a usted le gusta? “Andar en el campo. Me gusta el campo porque ahí hablo conmigo mismo.” ¿Consigo mismo? “Sí, estuve siete años en solitario en la cárcel. Sin libros. No tenía nada para hacer. Nada. Y tuve que aprender a hablar con el que llevaba adentro. ¿Y sabe qué me dijo? Me saludó mucho, me dijo que cuando era muy joven había sido muy loco. Pero lo bueno es que había leído mucho y ahí entré a rumiar en mis libros”.

“Aprendí a disfrutar del yo interior, a entender que la única cosa milagrosa que hay para cada uno es haber nacido, vivir esta aventura de la vida. No hay nada más grande que la oportunidad de vivir. ¿Te das cuenta?”

Y a utilizar el tiempo bien, le propongo.

“¡Pero claro!”.

Mujica, con su aspecto de viejo oso de peluche, es animado y risueño. Le gusta conversar. Tan lúcido como cuando el vigor moral de su presidencia colocó Uruguay como nunca en el mapamundi, no habla con rencor de los años de dictadura militar que pasó en la cárcel; más bien da la impresión de que la experiencia le fortaleció. Atento a cada palabra que suelta el oráculo de la pampa, agradecido de poder compartir tiempo con él en su guarida, le propongo cambiar el tema de filosofía a política.

“¡Dale!”, me responde.

Llevo cuatro días en su país, le digo, y lo que me asombra es la diferencia de tono con lo que vivimos en España, una jaula de locos en comparación. Uno no puede hablar de política sin que, a los cinco minutos, alguien empiece a escupir sangre contra Pedro Sánchez, o Isabel Ayuso, o Carles Puigdemont, o Pablo Iglesias, o Arnaldo Otegi, o alguien.

“Las religiones pueden alentar el fanatismo, pero también pueden ser un freno; reconozco que es complicado”

En cambio, aquí en Uruguay, a diferencia no solo de España, pero de casi cualquier país de Occidente, sin excluir a la vecina Argentina, todo es respeto, serenidad, consenso y paz, y los hechos lo demuestran. En los rankings de la ONU y otros organismos internacionales, Uruguay queda segundo en las Américas, solo detrás de Canadá, en democracia, transparencia y seguridad. ¿Cómo han logrado distanciarse de tal manera del mundanal ruido?

“Yo creo –dice Mujica– que en primer lugar se trata de nuestra historia. El Uruguay tuvo allá por 1910 un proyecto que, usando el lenguaje contemporáneo, llamaríamos socialdemocracia. Entró como un crucero, se quedó y se ancló. Hubo una generación de gente liderada por el presidente José Batlle y Ordóñez que modeló ciertas cosas –como las ayudas públicas, como los derechos de las mujeres– que tiñeron la historia del Uruguay, al punto que los suecos vinieron a estudiarlo y trasplantaron cosas de acá”.

¿Me está diciendo que el celebrado modelo de democracia nórdica se inspiró en Uruguay?

“Se llevaron cosas de acá, seguro”.

¿Cosas que de acá nunca se fueron?

“Salvo el período de la dictadura militar, de 1973 a 1985, no. Mirá , se impuso el consenso de tal manera que los de izquierda no podemos ser tan de izquierda porque la historia nos mediatiza. Los de derecha, tampoco. Acá llega un gobierno de la derecha y no puede abandonar las políticas sociales. Esa barbaridad que se da en Argentina, hoy: no, no; ni se les pasa por la cabeza”.

¿Se referirá a las políticas de recorte social del presidente Javier Milei?

“Sí, es horrible lo que pasa allá, pero es lo que ocurre cuando la gente se harta. Milei es un extremista y votar por él es un síntoma de desesperación”.

¿Por esa economía en permanente subdesarrollo?

“Y por una gigantesca corrupción en todos los escalones”.

“Es horrible lo que pasa en Argentina; Milei es un extremista y votar por él es un síntoma de desesperación”

¿Pero cómo es que ustedes han evitado contagiarse del virus argentino, teniéndolos tan cerca? Y no solo respecto al caos económico y a la corrupción, sino a la feroz polarización que tienen allá, aquello que llaman “la grieta”…

“Es que Argentina está determinada por el fenómeno del peronismo, que no es una ideología, es una religión, una mística. El peronismo es consecuencia de una circunstancia histórica: la Argentina era un país riquísimo, pero con una injusticia social de la gran puta. Y entonces llega Perón en los cuarenta, y empieza a repartir y a repartir. Quedó como Dios, claro. Y eso no se olvida. Quedó grabado en la cultura de gran parte del pueblo argentino. Después hicieron cualquier desastre. Después pasó de todo, pero quedó ese recuerdo y ahí sigue el peronismo. Ahí sigue…”.

Hablemos de religión, le digo. Algo que me han dicho varios de sus compatriotas es que otra razón por la que Uruguay es un oasis de civismo comparado con Argentina, o con casi todo el mundo, es el ateísmo que lo define. ¿Qué opina?

“Y, sí, junto a aquello de la socialdemocracia se instaló la idea hace más de cien años acá de la separación de la Iglesia del Estado. Hoy menos del uno por ciento de la población es practicante, de lejos el índice más bajo de América Latina. Fíjese en el presidente Batlle y Ordóñez, ahí por los años veinte del siglo pasado. Era periodista además de presidente y en sus artículos siempre escribía la palabra dios en minúscula, nunca Dios en mayúscula.”

¿Usted es antirreligioso?

“Bueno, yo pienso que las religiones monoteístas le han hecho un mal a la humanidad de la puta madre. Han generado un fanatismo y una intolerancia en el fondo que se extiende al mundo político”.

¿Pero muchos dependen del consuelo que les ofrece la religión, especialmente en los países más pobres?

“De acuerdo. Lo entiendo perfectamente. Hay 4.200 religiones en el mundo más o menos, y más del 60% de la población mundial cree en algo. No, no es un factor para tirarlo a la basura. No, no, no. Y, además, aunque las religiones se usaron por el poder para aplastar, también ayudaron a vivir con un poquito de esperanza a los que no sabían qué comían mañana. Reconozco que es complicado, el tema. Las religiones pueden alentar el fanatismo, pero también pueden ser un freno”.

Hemos pasado en una hora y media de la filosofía, a la política, a la religión y sus paradojas. Apago mi grabadora, me levanto, Mujica se levanta y nos despedimos. Estoy a punto de dar media vuelta y dirigirme por un sendero barroso al coche que me llevará de vuelta a Montevideo cuando exclama: “Pero, ¡hermano! ¡No te ofrecí un trago! Sentate . Elegí algo de lo que tengo acá”.

Repaso la oferta, tan abundante como la de una coctelería neoyorquina, y señalo una botella de mezcal sin abrir. “Tiene buena pinta,” le digo. “Podés estar seguro de ello. Me la trajo el embajador de México”. Abre la botella y llena los vasos. Al rato los vuelve a llenar. Disfrutamos, con la grabadora siempre apagada, de lo que él llama la sobriedad feliz. Esto es Uruguay, donde Mujica me recuerda que se celebró el primer Mundial, y buena parte de la hora y media más que sigo en su cocina, hablamos –cómo no– de fútbol, el único terreno en el que sus compatriotas pierden la calma y se comportan con el mismo desenfreno, o más, que el resto de la humanidad. - José Mujica: “No hay nada más grande que la oportunidad de vivir” - John Carlin en  la vanguardia.

ABSÈNCIA DE DÉU

Mustafà Mond va tancar el llibre i es va recolzar en la seva butaca ....
- Una de les moltes coses del cel i de la terra sobre les que aquests filòsofs no van somiar va ser això (va moure la seva mà): nosaltres, el món modern. 
"Només es pot ser independent de Déu mentre s'és jove i afortunat, la independència no ens porta, segurs, a la fi.
"Bé, doncs nosaltres tenim joventut i fortuna fins al final. ¿Que es dedueix? Evidentment, que podem ser independents de Déu. "El sentiment religiós no compensa de totes les altres pèrdues". Però és que nosaltres no tenim pèrdues a compensar; el sentiment religiós és superflu. I ¿perquè buscar un succedani dels desitjos juvenils, quan els desitjos juvenils no ens falten? ¿Ni un succedani de distraccions, quan seguim gaudint de totes les antigues bagatel·les fins a la fi?. Quina necessitat tenim de repòs, si les nostres ànimes i els nostres cossos continuen delectant-se amb l'activitat? ¿Ni de consols, quan tenim el soma? ¿Ni d'alguna cosa immutable, quan hi ha l'ordre social?
- Creus llavors que no hi ha Déu?
- No; crec que molt probablement n'hi ha.
- Per què, llavors ...?
Mustafà Mond el va detenir.
- Però es manifesta de diverses maneres als diversos homes. En els temps premoderns es manifestava com l'ésser que es descriu en aquests llibres. Ara ...
-¿Com es manifesta ara? - Va preguntar el Salvatge.
- Bé; es manifesta com una absència; com si no existís en absolut.
- Culpa de vostès.
- Digui culpa de la civilització. Déu no és compatible amb les màquines i la medicina científica i la felicitat universal. Cal escollir. La nostra civilització ha escollit les màquines i la medicina científica i la felicitat. Per això he de guardar aquests llibres tancats a la caixa de cabals. Són pura immundícia. La gent s'escandalitzaria si ....
El salvatge el va interrompre:
-Però ¿no és natural sentir que hi ha Déu?
- El mateix podria vostè preguntar-se si és natural tancar els pantalons amb cremallera - va dir l'Inspector sarcàsticament -, Em recorda un altre dels antics, anomenat Bradley- definia la filosofia com la invenció d'una mala raó per al que creiem per instint. ¿Como si es cregués res per instint! Un creu les coses perquè ha estat condicionat per creure-les. Inventar males raons per al que es creu per altres males raons: tal és la filosofia. La gent creu en Déu perquè ha estat condicionada per creure en Déu. —
Però no és natural sentir que hi ha un Déu? —El mateix es podrà preguntar si és natural tancar els pantalons amb cremallera—va dir l'Interventor sarcàsticament—. Em recorda un altre dels antics anomenat Bradley. Definia la filosofia com la invenció d'una mala raó per allò que creiem instint. Com si tot es cregués per instint! Un creu les coses perquè ha estat condicionat per creure-les. Inventar males raons per allò que es creu per altres males raons: tal és la filosofia.
La gent creu en Déu perquè ha estat condicionada per creure en Déu.
—Però tot és el mateix—va insistir el Salvatge—és natural creure en Déu quan estem sols, completament sols, a la nit, pensant en la mort…
—Però la gent ara mai no està sola—va dir Mustafà Mond—. La induïm a odiar la solitud i arreglem les seves vides de manera que gairebé els és impossible estar sols alguna vegada.
El Salvatge va assentir ombrívolament. A Malpaís havia patit perquè ho havien aïllat de les activitats comunals del poble; al Londres civilitzat patia perquè mai no aconseguia escapar a les activitats comunals, mai podia estar completament sol. —Recorda aquell fragment del Rei Lear? —va dir el Salvatge, per fi—: “Els déus són justos, i converteixen els nostres vicis plaents en instruments amb què castigar-nos; el lloc abjecte i ombrívol on et va concebre et va costar els ulls”, i Edmundo contesta, recordi-ho, quan està malferit, agonitzant: “Has dit la veritat; és cert. La roda ha fet tota la volta sencera; i aquí estic”. 
Què em diu això? No sembla que hi hagi un Déu dirigint les coses, castigant, premiant? 
—Bé? —va preguntar l'interventor alhora—. Podeu permetre qualsevol nombre de plaers agradables que vulgui amb la nora, sense córrer el risc que li tregui els ulls l'amant del seu fill. “La roda ha fet tota la volta sencera; i aquí estic”. Però, on estaria Edmundo actualment? Estaria assegut en una butaca pneumàtica, cenyint amb un braç la cintura d'una noia, mastegant un xiclet d'hormones sexuals i contemplant el sensorama. Els déus són justos. Sens dubte. Però el codi legal és dictat, en última instància, per les persones que organitzen la societat. La Providència rep ordres dels homes.
—Està segur? —va preguntar el Salvatge—. Està completament segur que Edmundo, a la seva butaca pneumàtica, no ha estat castigat tan durament com el ferit que es dessagna fins a morir? Els déus són justos. ¿Que potser no han emprat aquests vicis de plaer com a instrument per degradar-lo? —Degradar-lo de quina posició? Com un ciutadà feliç, treballador i consumista de béns, és perfecte. Per descomptat, si tria com a punt de referència un altre diferent del nostre, potser pugui dir que ha estat degradat. Però vostè ha de seguir fidel a un mateix joc de postulats. No pot jugar a Golf Electromagnètic seguint el reglament de Pilota Centrífuga. —Però el valor no rau en el caprici particular —va dir el Salvatge—. Es conserva l'estima i la dignitat perquè és tan preciosa en si mateixa com als ulls de qui l'aprecia.
—Vinga, vaja —va protestar Mustafà Mond—. No li sembla que això ja és massa lluny? —Si vostès es permetessin pensar en Déu, no es permetrien a si mateix deixar-se degradar pels vicis plaents. Tindrien una raó per suportar les coses pacientment, i fer-les amb valor. Ho he vist amb els indis. —No ho dubto —va dir Mustafà Mond—. Però nosaltres no som indis. Un home civilitzat no té cap necessitat de suportar res que sigui seriosament desagradable. I quant a fer coses, Ford no vol que aquesta idea penetri en la ment de l'home civilitzat. Si els homes comencessin a obrar per compte seu, tot l'ordre social seria trastornat.
—I en què queda, doncs, la resignació? Si vostès tinguessin un Déu, tindrien una raó per a la resignació. —Però la civilització industrial només és possible quan no hi ha resignació.
Cal autosatisfacció fins als límits imposats per la higiene i l'economia. Si no, les rodes deixarien de girar. —Vostè tindria una raó per a la castedat! —va dir el Salvatge, enrojolant-se lleugerament en pronunciar aquestes paraules. —Però la castedat vol dir passió, la castedat vol dir neurastènia. I la passió i la neurastènia comporten la inestabilitat. I la inestabilitat significa, alhora, la fi de la civilització. Una civilització no pot ser duradora sense gran quantitat de vicis plaents. —Però Déu és la raó per a tot allò que és noble, bell i heroic. Si vostès tinguessin un Déu... —El meu jove i estimat amic —va dir Mustafà Mond—, la civilització no té cap necessitat de noblesa ni heroisme. Totes dues coses són símptomes d'ineficàcia política. En una societat degudament organitzada com la nostra, ningú no té la menor oportunitat de ser noble i heroic. Les condicions s'han de fer del tot inestables abans que sorgeixi aquesta oportunitat. On hi ha guerres, on hi ha una dualitat de lleialtats, on hi ha temptacions per resistir, objectes d'amor pels quals lluitar o defensar, és evident, la noblesa i l'heroisme tenen algun sentit. Però actualment no hi ha guerres. Es prenen totes les precaucions possibles per evitar que qualsevol pugui estimar massa una altra persona. No hi ha la possibilitat d'escollir entre dues lleialtats o fidelitats; tots estan condicionats de manera que no poden fer res més que el que han de fer. I el que un ha de fer resulta tan agradable que es permet el lliure joc de tants impulsos naturals, que realment no hi ha temptacions que hom hagi de resistir. I si alguna vegada, per algun desafortunat atzar, passés una mica desagradable, bé, sempre hi ha el soma, que ens pot evadir de la realitat. I sempre hi ha el soma per calmar la nostra ira, per reconciliar-nos amb els nostres enemics, per fer-nos pacients i soferts. En el passat, aquestes coses només podien aconseguir fent un gran esforç i després de molts anys de dur entrenament moral. Ara, vostè es pren dues o tres rajoles de mig gram, i està llest. Ara qualsevol pot ser virtuós. Un pot portar almenys la meitat del seu moralitat a la butxaca, dins d'un flascó. El Cristianisme sense llàgrimes: això és el soma. —Però les llàgrimes són necessàries. No recorda què diu Otel·lo? “Si després de cada tempesta vénen tals calmes, tant de bo els vents bufen fins que despertin la mort”. Hi ha una història que un dels ancians indis solia explicar-nos, sobre la Donzella de Màtsaki. Els joves que volien casar-s'hi havien de passar-se un matí cavant al seu hort. Semblava fàcil; però en aquell hort hi havia mosques i mosquits màgics. La majoria dels joves, simplement, no podien resistir les picades i la coïssor. Però el que va aconseguir suportar la prova, es va casar amb la noia. —Molt bonic. Però als països civilitzats —va dir l'Interventor— es pot aconseguir les noies sense haver de cavar-hi; i no hi ha mosques ni mosquits que li piquin a un. Fa segles que ens en deslliurarem. El Salvatge va assentir. —Es van lliurar d'ells. Sí, molt propi de vosaltres. Deslliurar-se de qualsevol cosa desagradable en lloc d'aprendre a suportar-la. “En tot cas, és més noble suportar a l'ànima les pedrades o les fletxes de la mala fortuna, o bé prendre les armes contra un mar de pesars i oposar-s'hi fins al final...” Però vostès no fan ni una cosa ni una altra. Ni pateixen ni lluiten. Es limiten a abolir les pedrades i les fletxes. 
En un moment de la conversa, Mustafà Mond li pregunta al salvatge. Vostè sap el que és un filòsof? 
- Un home que somia amb menys coses de les que hi ha als cels i a la terra, contesta el Salvatge.  UN MÓN FELIÇ - ALDOUS HUXLEY (Fragment)

PER TENIR VERGONYA DE SER ESPANYOL

El progressiu cinisme amb què s’abusarà de la intel·ligència artificial posarà a prova la nostra capacitat de distingir entre la veritat i la mentida. Perquè us aneu preparant, us proposo aquí, estimats lectors i lectores, un petit exercici mental. Vejam si sabeu quina o quines de les següents tres frases són fake i quina o quines són reals.

1.- Els expresidents de govern espanyols, Mariano Rajoy, José Luis Rodríguez Zapatero i José María Aznar han comparegut en un escenari aquesta setmana per proclamar el seu repudi conjunt als insults, les mentides i la difamació en la política.

2.- Els expresidents dels Estats Units Donald Trump, Barack Obama i George W. Bush han proclamat aquesta setmana el seu repudi conjunt als insults, les mentides i la difamació en la política.

3.- Els expresidents de l’Uruguai Pepe Mujica, Luis­ Alberto Lacalle Herrera i Julio María Sanguinetti han proclamat aquesta setmana el seu repudi conjunt als insults, les mentides i la difamació en la política.

Confio que la majoria l’heu encertada: les primeres dues són falses; la tercera és la bona. És que acabo de viatjar a l’Uruguai, un trajecte de tretze hores cap a un món millor, un país definit per l’ONU i d’altres com el segon en democràcia, transparència i seguretat del continent americà, després del Canadà. La setmana que vaig passar a Montevideo em va oferir una visió de civilització democràtica deliciosament aliena a la barbàrie que consumeix el discurs polític a Espanya, on visc, i els Estats Units, dels quals m’hipnotitza la demència trumpista.

La suada paraula polarització queda curta per descriure el que es viu als Estats Units i Espanya, per no parlar de la resta de l’Amèrica Llatina, en particular de l’Argentina, on fa estona que els polítics fan servir la ràbia com a mitjà preferit d’expressió. A l’Uruguai la polarització seria un fenomen desconegut si no fos que alguns llegeixen les seccions internacionals dels diaris. El que els defineix allà és el consens, virtut de la qual no paren de vantar-se.

Als tres expresidents uruguaians els uneix la idea de cuidar la democràcia i evitar el contagi de fora.

Us ofereixo com a exemple el taxista que em va recollir a l’aeroport. És un tòpic això del taxista que li explica el seu país a un periodista estranger, però el més curiós aquí va ser que va ser l’actitud del meu conductor va ser molt diferent de la dels milers amb què he conversat pel món durant anys. El més habitual són les queixes, gairebé sempre des del capitalisme pur que la solitària professió de taxista exemplifica. El que em va tocar a l’Uruguai va ser, a sobre, un exsoldat.

El més lluny imaginable a un votant de Vox, o de Trump, en Claudio em va dir que estava molt a favor de l’arribada recent al seu país d’immigrants veneçolans i cubans (“treballen de valent i aporten molt”) i es va estendre amb orgull sobre com en són de fraternals les relacions entre polítics opositors i que honest que és el sistema uruguaià. Mentre parlava i parlava em va venir al cap una frase que vaig sentir una vegada i vaig pensar: l’Uruguai deu ser un país de fanàtics moderats.

La trobada d’aquesta setmana que va ajuntar els expresidents Mujica, Lacalle i Sanguinetti em va confirmar la impressió. No era ni la primera que celebraven tots tres en públic, ni serà l’última. Amb unes eleccions generals a la vista, que se celebraran l’octubre d’aquest any, s’han llançat a una mena de roadshow pel país. Tot i que discrepen en les receptes que proposen per al benestar general, el missatge del trio sempre és el mateix. Mujica és d’esquerres, Lacalle de centredreta i Sanguinetti està entremig, però el que tenen tots en comú és la profunda convicció que cal cuidar la democràcia uruguaiana i evitar el contagi de fora, especialment el que prové de l’altra banda del Riu de la Plata.

“El compromís nacional va més enllà dels segells partidaris”, va declarar Mujica. “Per això som aquí, aquesta espècie de sindicat estrany que no hi ha a cap país del món: per intentar ajudar les noves generacions i que, malgrat totes les diferències, mantinguin altura i que preservin aquell capital que jo anomeno ‘nosaltres’”.

Lacalle Herrera va recomanar “als protagonistes de la campanya electoral que comptin fins a 10 abans de contestar una cosa que se’ls atribueix o una crítica”. I hi va afegir: “Els que som de l’ofici sabem que després de l’últim cap de setmana de novembre hi haurà un govern que espero que m’agradi a mi... però, tant si m’agrada com si no, és el govern, i llavors reservem-nos per ell una miqueta d’amor i respecte”.

Sanguinetti, el primer president democràtic després d’una dictadura militar que va caure el 1985, va dir que estava “totalment amb els companys”. “Per això som aquí, perquè no ens arrosseguin les marginalitats de les xarxes, les marginalitats de la política, la marginalitat de la societat, i que discutim el que hàgim de discutir, que discuteixin els candidats, que discuteixin els partits, els parlamentaris i no deixar-nos arrossegar a tots aquells debats laterals, que des de l’anonimat de les xarxes... de la viralització d’una foto que ara no sabem si és real o si s’ha fet amb la intel·ligència artificial, que no ens deixem arrossegar en el debat per aquelles forces i aquells fenòmens que hi són”.

Vaig parlar amb diversos experts uruguaians, entre ells Mujica mateix, perquè m’expliquessin com han aconseguit evitar que la política es redueixi a un joc brut sense regles en el qual la responsabilitat de governar per al bé comú esdevé, com sembla ser el cas avui a Espanya, un tema secundari, gairebé oblidat.

Les respostes van ser tres: els uru­guaians no s’inventen problemes innecessaris (penso en Espanya i els drames al voltant de l’independentisme català); van patentar la socialdemocràcia a l’Amèrica Llatina fa cent anys (els suecs van venir a aprendre de l’Uruguai), i viuen des de fa temps al país més ateu del continent. Com a feliç conseqüència, em van explicar, a l’Uruguai no són captius d’aquells antics hàbits mentals absolutistes, carregats d’indignació moral, que caracteritzen tants polítics espanyols, siguin creients o no.

Ha estat refrescant l’experiència uruguaiana, i per això vaig tornar a Espanya fa uns dies com tornava del Canadà als Estats Units quan vivia a Washington: amb la sensació que tornava a la jungla. A això hi vaig afegir, des del meu costat espanyol, una trista barreja d’enveja i vergonya. - John Carlin a la vanguardia.

HABEMUS PRESIDENT?

La casualitat ha fet que les eleccions catalanes del proper 12 de maig se celebrin en un dia reconeixible per als catòlics creients, el dia de Sant Pancraç, patró dels comerciants i la figura dels quals es relaciona amb la fortuna, el treball i la prosperitat.  A aquest sant es va encomanar diverses vegades el candidat del PSC a la presidència de la Generalitat, Salvador Illa, durant l'entrevista que va concedir a La Vanguardia divendres passat. Illa va fer esment en un parell d'ocasions a la coincidència de la data electoral amb el santoral, àvid que la confiança majoritària dels catalans li permeti obtenir una nova feina, la de 133è president de la Generalitat de Catalunya. Diu la llegenda que Jordi Pujol va guanyar precisament les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el 1980 gràcies a Sant Pancraç. Aleshores el Pujol candidat es va presentar davant la societat no com un banquer sinó com una persona que rendia culte a la feina, estalviadora i sentimental.  I tres mesos abans de la votació a més de descriure's, així, tal com, en un article a La Vanguardia incloïa també entre les seves credencials procedir d'una de tantes famílies que a casa seva tenien una imatge de Sant Pancràs (ara s'escriu Sant Pancraç) penjada a la paret que resava precisament “Sant Pancràs, doneu-nos salut i feina”. Illa és un home de fe i a la prestatgeria del seu despatx del carrer Pallars de Barcelona es pot veure una petita figura de sant Pancraç, davant d'un vell cartell del parc de Joan Reventós de Barcelona, fundador del PSC.  Habemus President?  El país l'espera en candeletes. Amb un president  de la Generalitat filòsof i catòlic seguidor de Sant Pancraç. Que pot anar malament?. El Hamster segueix donant voltes.


més...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

DIGITALS
B L O C S
COMENTARIS
-