PER TENIR VERGONYA DE SER ESPANYOL

El progressiu cinisme amb què s’abusarà de la intel·ligència artificial posarà a prova la nostra capacitat de distingir entre la veritat i la mentida. Perquè us aneu preparant, us proposo aquí, estimats lectors i lectores, un petit exercici mental. Vejam si sabeu quina o quines de les següents tres frases són fake i quina o quines són reals.

1.- Els expresidents de govern espanyols, Mariano Rajoy, José Luis Rodríguez Zapatero i José María Aznar han comparegut en un escenari aquesta setmana per proclamar el seu repudi conjunt als insults, les mentides i la difamació en la política.

2.- Els expresidents dels Estats Units Donald Trump, Barack Obama i George W. Bush han proclamat aquesta setmana el seu repudi conjunt als insults, les mentides i la difamació en la política.

3.- Els expresidents de l’Uruguai Pepe Mujica, Luis­ Alberto Lacalle Herrera i Julio María Sanguinetti han proclamat aquesta setmana el seu repudi conjunt als insults, les mentides i la difamació en la política.

Confio que la majoria l’heu encertada: les primeres dues són falses; la tercera és la bona. És que acabo de viatjar a l’Uruguai, un trajecte de tretze hores cap a un món millor, un país definit per l’ONU i d’altres com el segon en democràcia, transparència i seguretat del continent americà, després del Canadà. La setmana que vaig passar a Montevideo em va oferir una visió de civilització democràtica deliciosament aliena a la barbàrie que consumeix el discurs polític a Espanya, on visc, i els Estats Units, dels quals m’hipnotitza la demència trumpista.

La suada paraula polarització queda curta per descriure el que es viu als Estats Units i Espanya, per no parlar de la resta de l’Amèrica Llatina, en particular de l’Argentina, on fa estona que els polítics fan servir la ràbia com a mitjà preferit d’expressió. A l’Uruguai la polarització seria un fenomen desconegut si no fos que alguns llegeixen les seccions internacionals dels diaris. El que els defineix allà és el consens, virtut de la qual no paren de vantar-se.

Als tres expresidents uruguaians els uneix la idea de cuidar la democràcia i evitar el contagi de fora.

Us ofereixo com a exemple el taxista que em va recollir a l’aeroport. És un tòpic això del taxista que li explica el seu país a un periodista estranger, però el més curiós aquí va ser que va ser l’actitud del meu conductor va ser molt diferent de la dels milers amb què he conversat pel món durant anys. El més habitual són les queixes, gairebé sempre des del capitalisme pur que la solitària professió de taxista exemplifica. El que em va tocar a l’Uruguai va ser, a sobre, un exsoldat.

El més lluny imaginable a un votant de Vox, o de Trump, en Claudio em va dir que estava molt a favor de l’arribada recent al seu país d’immigrants veneçolans i cubans (“treballen de valent i aporten molt”) i es va estendre amb orgull sobre com en són de fraternals les relacions entre polítics opositors i que honest que és el sistema uruguaià. Mentre parlava i parlava em va venir al cap una frase que vaig sentir una vegada i vaig pensar: l’Uruguai deu ser un país de fanàtics moderats.

La trobada d’aquesta setmana que va ajuntar els expresidents Mujica, Lacalle i Sanguinetti em va confirmar la impressió. No era ni la primera que celebraven tots tres en públic, ni serà l’última. Amb unes eleccions generals a la vista, que se celebraran l’octubre d’aquest any, s’han llançat a una mena de roadshow pel país. Tot i que discrepen en les receptes que proposen per al benestar general, el missatge del trio sempre és el mateix. Mujica és d’esquerres, Lacalle de centredreta i Sanguinetti està entremig, però el que tenen tots en comú és la profunda convicció que cal cuidar la democràcia uruguaiana i evitar el contagi de fora, especialment el que prové de l’altra banda del Riu de la Plata.

“El compromís nacional va més enllà dels segells partidaris”, va declarar Mujica. “Per això som aquí, aquesta espècie de sindicat estrany que no hi ha a cap país del món: per intentar ajudar les noves generacions i que, malgrat totes les diferències, mantinguin altura i que preservin aquell capital que jo anomeno ‘nosaltres’”.

Lacalle Herrera va recomanar “als protagonistes de la campanya electoral que comptin fins a 10 abans de contestar una cosa que se’ls atribueix o una crítica”. I hi va afegir: “Els que som de l’ofici sabem que després de l’últim cap de setmana de novembre hi haurà un govern que espero que m’agradi a mi... però, tant si m’agrada com si no, és el govern, i llavors reservem-nos per ell una miqueta d’amor i respecte”.

Sanguinetti, el primer president democràtic després d’una dictadura militar que va caure el 1985, va dir que estava “totalment amb els companys”. “Per això som aquí, perquè no ens arrosseguin les marginalitats de les xarxes, les marginalitats de la política, la marginalitat de la societat, i que discutim el que hàgim de discutir, que discuteixin els candidats, que discuteixin els partits, els parlamentaris i no deixar-nos arrossegar a tots aquells debats laterals, que des de l’anonimat de les xarxes... de la viralització d’una foto que ara no sabem si és real o si s’ha fet amb la intel·ligència artificial, que no ens deixem arrossegar en el debat per aquelles forces i aquells fenòmens que hi són”.

Vaig parlar amb diversos experts uruguaians, entre ells Mujica mateix, perquè m’expliquessin com han aconseguit evitar que la política es redueixi a un joc brut sense regles en el qual la responsabilitat de governar per al bé comú esdevé, com sembla ser el cas avui a Espanya, un tema secundari, gairebé oblidat.

Les respostes van ser tres: els uru­guaians no s’inventen problemes innecessaris (penso en Espanya i els drames al voltant de l’independentisme català); van patentar la socialdemocràcia a l’Amèrica Llatina fa cent anys (els suecs van venir a aprendre de l’Uruguai), i viuen des de fa temps al país més ateu del continent. Com a feliç conseqüència, em van explicar, a l’Uruguai no són captius d’aquells antics hàbits mentals absolutistes, carregats d’indignació moral, que caracteritzen tants polítics espanyols, siguin creients o no.

Ha estat refrescant l’experiència uruguaiana, i per això vaig tornar a Espanya fa uns dies com tornava del Canadà als Estats Units quan vivia a Washington: amb la sensació que tornava a la jungla. A això hi vaig afegir, des del meu costat espanyol, una trista barreja d’enveja i vergonya. - John Carlin a la vanguardia.