A molts baguls apareixen uns documents antics o certificats atorgant certs privilegis a les persones el nom de les quals hi apareix escrit. Aquests papers groguencs són les conegudes com a Butlles de la Santa Croada, i són testimonis documentals de com la religió impregnava la vida i la mort fins fa pocs anys.

Està escrit que un dels actes més impactants del pontificat del papa Nicolau I va ser el de posar en vigor, l’any 866, una Llei eclesiàstica per la qual els cristians tenien l’obligació d’abstenir-se de menjar carn d’animals de sang calenta els dimecres i divendres. Sembla que hi havia una teoria, sense cap prova, que mantenia que aquell mandat s’havia instituït únicament per beneficiar els pescadors d’Europa, perquè de peix (sang freda) sí que se’n podia menjar.  El compliment d’aquella llei instaurada per Nicolau I el segle IX de la nostra era, va esdevenir amb els anys en la tradició/obligació, encara àmpliament seguida pels catòlics, d’abstenir-se de menjar carn tots els divendres de l’any, de guardar dejuni durant els dies de Quaresma i abstinència amb dejuni dimecres de cendra i els divendres i dissabtes de Quaresma. L’Església Catòlica considerava un pecat mortal que dins del catolicisme es mengés carn els divendres de forma conscient i voluntària sense una raó que ho justifiqués. La persona que moria en pecat mortal sense penedir-se’n aniria a l’infern.

Està escrit en el Còdec de Dret Canònic que: “Tots els fidels, cadascú a la seva manera, estan obligats per llei divina a fer penitència; no obstant això, perquè tots s’uneixin en alguna pràctica comuna de penitència, s’han fixat uns dies penitencials, en què es dediquin els fidels de manera especial a la pregària, realitzin obres de pietat i de caritat i es neguin a si mateixos, complint amb més fidelitat les seves pròpies obligacions i, sobretot, observant el dejuni i l’abstinència, segons els cànons que segueixen”.

Per suavitzar el rigor d’aquella llei i d’aquella obligació, sobre tot en temps de Quaresma, la gent s’acollia a la gracia que els concedia la Butlla Papal de la Santa Croada. Document Pontifici segons el qual, mitjan un pagament en forma d’impost o d’almoina, lliurava a qui pagava el seu import de l’obligació de fer dejuni i de guardar abstinències i per tant, els salvava de la condemnació eterna. De fet, la Butlla de la Santa Croada no s’havia creat per fer específicament aquesta funció. La primera butlla va ser promulgada pel Papa Alexandre II, sent coneguda com a “Butlla de la Croada”, ja que tenia com a finalitat, finançar el viatge de les Croades que hauria d’alliberar els Sants llocs on va néixer Crist de les mans musulmanes.

L’any 1064, el Papa Alexandre II, va ordenar al clergat catòlic que impartissin als feligresos «La Butlla de la Santa Croada», previ pagament d’un donatiu que es destinaria a finançar les despeses de les croades «per convertir els infidels». Així van continuar els papes Alexandre VI, l’any 1493 i Sixt IV el 1479. Juli II, va fer el mateix a la primera dècada del segle XVI. Així va seguir aquest acord entre els papes i els reis, per tal de seguir sufragant les despeses de «Les Croades».

El Papa Lleó X, el dia 31 de maig de 1515, va promulgar una nova Butlla, per tal de recaptar més diners per aconseguir acabar de construir la Basílica de Sant Pere de Roma d’acord amb els dejunis, va crear un gran malestar entre les autoritats civils.

Butlla de l’any 1880 a nom de Maria Sifre / cedida (Miquel Ribera)

Desaparegudes les guerres contra l’infidel, la Butlla podia haver-se eliminat, però el seu gran arrelament faria que perdurés durant segles. El papa Pius IX, el 1849, la mantingué, però canviant el motiu de la concessió i el destinatari de les almoines, que ja no seria l’estat, sinó l’església i el seu fi, el manteniment del culte diví i les obres de caritat. La Butlla de la Santa Croada donaria lloc a una institució, el Consell de la Creuada, que s’encarregaria de publicar-la, predicar-la i administrar-la. La Butlla va permetre a la gent portar el període de Quaresma de manera menys rigorosa i a l’Església li suposava un benefici econòmic important. L’any 1851 l’Estat espanyol va signar amb la Santa Seu el Concordat, en virtut del qual l’administració dels fons provinents de la Butlla de Croada i de l’indult quadragesimal correria a compte de les diòcesis respectives; les altres facultats competents a l’antiga comissaria de croada passarien a l’arquebisbat de Toledo qui, almenys fins a finals del segle XIX, va seguir titulant-se Comissari General de la Santa Croada. L’any 1880 la Butlla de la Santa Croada costava “tres reales de vellón”. Això és el que va pagar la senyora Maria Sifre perquè li fos concedida la gràcia de lliurar-la, a ella i a la seva família, de fer dejuni i abstinència, a més de guanyar-se la indulgència plenària, tal com es pot veure en el document adjunt, datat a Madrid el dia 15 de gener de 1879. -  - Jaume Barberá a Diari de Sabadell.

Després de la guerra, explicava el Sr. Pérez que treballava a l'Ajuntament de Terrassa, que en acabar la professó del Divendres Sant, els membres de l'ajuntament i de l'església se n'anaven a un restaurant a fotre's fins el cul de marisc.