Llàtzer Moix va escriure un llibre sobre Eduardo Mendoza on explica, entre moltes altres històries, que l'escriptor de La ciutat dels prodigis va acceptar l'encàrrec de Felipe González per exercir d'intèrpret a la trobada entre el president espanyol i Ronald Reagan, quan era l'inquilí de la Casa Blanca. La petició tenia la seva lògica: Mendoza havia estat traductor a les Nacions Unides i mantenia una bona relació amb González. El viatge era important: els socialistes feia mesos que eren al poder i es tractava de tranquil·litzar els nord-americans en un moment en què el socialisme avançava a Europa. Mendoza explica que el va impressionar trepitjar la moqueta del despatx oval, que havia vist tantes vegades al cinema i la televisió, però el més interessant és la pregunta que assegura es va fer després d'aquella aproximació al poder: “Com poden aquestes persones, que tenen una intel·ligència normal, com la meva, prendre decisions importantíssimes els efectes de les quals suportarem tots? Amb quina seguretat decideixen, posem per cas, que cal anar a la guerra, quan a mi em costa tant decidir que he d'anar al supermercat”. He recordat aquesta reflexió després que, enmig del furor de la política espanyola, Alberto Núñez Feijóo hagi declarat a Susana Griso a Antena 3 que la classe política és la pitjor en 45 anys, incloent-hi el Partit Popular, per concloure que “Espanya assisteix a la pitjor política que s'ha fet en democràcia”. Em semblen un acte de sinceritat poc comú les paraules del president del PP, encara que es podria preguntar què estaria disposat a fer per revertir aquesta situació, perquè aquesta dinàmica ens porta al precipici. O en paraules de Mendoza, com a persones d'intel·ligència normal decideixen estratègies tan tòxiques els efectes de les quals hem de suportar tots. Ja sé que per embarrar la política –i per desembarrar-la– se'n necessiten dues. I sé que seria millor que, en lloc d'anar a la guerra parlamentària, anessin a buscar una mica de sentit comú i honestedat, però em sembla que Feijóo i Sánchez no ho saben o no ho volen saber. Feijóo oblida qui va començar a embarrar la política, qui va començar a augmentar el nombre de porcs senglars al parlament espanyol, que van fer de l'insult i la mentida el pa de cada dia. Feijóo no veu que la imatge de l'estultícia que li torna el mirall és la seva. I d'aquesta manera no solucionaran el problema. Feijóo acusa sovint Sánchez de mentider i fa bona la frase, "pensa el lladre que són tots de la seva mateixa condició". D'entrada quan diu que 'Espanya assisteix a la pitjor política que s'ha practicat en democràcia', no és un acte de sinceritat com diu Màrius Carol al seu article a la vanguardia. Feijóo es refereix als seus rivals polítics, encara que amb la  boca petita digui que ell i té alguna cosa a veure. A més, crec que oblida, No!, no oblida, ignora la política que es practicava a la primera república, la que va obligar Estanislao Figueras a abandonar el país amb la frase de; senyories ja n'estic fins als collons de tots nosaltres, i nosaltres els ciutadans, li podríem i hauríem de dir a Feijóo i a ses senyories actuals, que ja n'estem fins als collons de tots vostés. A la merda!