He tornat a rellegir Un món feliç, la novel·la d'Aldous Huxley, el que m'anima a intentar entendre aquest món globalitzat, que tant sobresurt en l'àmbit tecnològic, però tan mancada està de valors espirituals. Aquesta novel·la té prou empenta per tornar-hi, en aquests temps de crisi mundial. Potser hauríem de tornar a una societat menys utòpica i menys “perfecta”, fins i tot gens utòpica, però sí i sobretot més lliure, com ens suggereix Berdiaeff, a la cita que apareix a l'inici d'aquest llibre.
"Les utopies semblen molt més realistes del que ningú creia. I actualment ens enfrontem a una pregunta molt més angoixant: Com podem evitar la seva realització definitiva...? Les utopies són realitzables. La vida avança cap a les utopies. I potser estigui començant un nou segle, un segle en què els intel·lectuals i la classe culta somiaran amb maneres d'evitar les utopies i tornar a una societat no utòpica, menys "perfecta" i més lliure". - Nicolás Berdiaeff.
Ja des del pròleg es planteja el següent: “Al Salvatge només se li ofereixen dues alternatives: una vida insensata a Utopia, o la vida d'un primitiu en un poblat indi”. Encara que hi ha una tercera alternativa: la possibilitat d'una vida corda en una comunitat de bandejats, en una Reserva, quina una comuna de hippies: el Malpaís, o societat antiga, on encara és possible llegir Shakespeare, a què pertany Linda.
En aquesta novel·la se'ns ofereix una utopia irònica i en cert sentit perversa, una distopia, on la societat viu feliç en el seu benestar que aconsegueix amb l'ajuda de drogues administrades per l'Estat, sota un govern totalitari, que exerceix el seu poder sobre una població d'esclaus dividida en castes, que admet gustosa la servitud i la condició. Una societat amb totes les necessitats cobertes, on no hi ha el crim ni el dolor ni tan sols la guerra ni la pobresa, que somia desperta sota la influència narcòtica i adormida sota la hipnopèdia, el cinema tàctil o sensorama, el golf electromagnètic, la música sintètica , els òrgans de perfums i els de color, el condicionament neo-pavlovià i l'acceptació de la mort des de nadons, la uniformització caqui dels nens i el sexe sense sentiment i sense amor, la rutina i l'estabilitat, la novetat sense bellesa, l'absència de déu (perquè aquest no és compatible amb la felicitat universal, l'odi a la soledat, l'individualisme, els llibres i les flors, i per descomptat una societat desproveïda de l'art i la ciència, de tota mena de religió i filosofia, excepte el Fordisme, vegeu freudisme, en honor a Freud, qui va ser el primer a revelar els terribles perills de la vida familiar, desposseïda per tant del concepte família.Una societat basada en un sistema de castes: Alfas Betas, Gammas, Deltas i Epsilons, ensinistrats tots per ser bons consumidors i així enfortir l'economia. Cultivats al laboratori i predestinats fins i tot abans del seu naixement. “Actualment, el món és estable. La gent és feliç –escriu Huxley–; té el que desitja, i mai no desitja el que no pot obtenir. Està a gust; està fora de perill; mai no està malalta; no tem la mort; ignora la passió i la vellesa; no hi ha pares ni mares que destorbin; no hi ha esposes, ni fills, ni amors excessivament forts… I si alguna cosa marxa malament, sempre queda el soma”.
Pel que fa a la reproducció al món feliç: Parlem del mètode de Bokanovsky —va repetir el director. I els estudiants van subratllar aquestes paraules. Un òvul, un embrió, un adult: és normal. Però en aquest cas un òvul bokanovskificat prolifera, se subdivideix. De vuit a noranta-sis brots, i cada brot arribarà a formar un embrió perfectament constituït i cada embrió esdevindrà un adult complet. Una producció de noranta-sis éssers humans on abans només se n'aconseguia un. Això és el progrés.
—En essència —va concloure el Sr. I. C.—, la bokanovskificació consisteix en una sèrie d'interrupcions en el procés del desenvolupament. S'atura el creixement normal i, paradoxalment, l'òvul reacciona reproduint-se. Reacciona reproduint-se. Els llapis van apuntar.
El director va assenyalar de banda. En una ampla banda que es movia molt lent, un porta tubs enterament carregat s'introduïa en una vasta caixa de metall, de l'extrem de la qual emergia un altre porta tubs igualment ple. El mecanisme produïa un feble brunzit. El director va explicar que els tubs d'assaig trigaven vuit minuts a travessar aquella cambra metàl·lica. Vuit minuts de raigs X era el màxim que els òvuls podien suportar. Uns quants morien; dels restants, els menys aptes es dividien en dos, la majoria en produïa quatre, alguns vuit; i tots tornaven després a les incubadores, on els nous brots començaven a desenvolupar-se; després, al cap de dos dies, se'ls sotmetia a un procés de congelació i se n'aturava el creixement. Dos, quatre, i fins a vuit nous fills, aquests alhora es dividien fent nous brots; després se'ls administrava una dosi gairebé letal d'alcohol; com a conseqüència, tornaven a subdividir-se —brots de brots de brots— i després se'ls deixava desenvolupar en pau, ja que una nova detenció en el seu creixement solia resultar fatal. Però, a aquelles alçades, l'òvul original s'havia convertit en un nombre d'embrions que oscil·lava entre vuit i noranta-sis, un prodigiós avenç, cal reconèixer-ho, pel que fa a la Natura. Bessons idèntics, però no en ridícules parelles, o de tres en tres, com en els vells temps vivípars, quan un òvul s'escindia de tant en tant, accidentalment; bessons per dotzenes, per vintenes alhora.
—Vintenes —va repetir el director; i va obrir els braços com distribuint generoses dons—. Vintenes.
Però un dels estudiants va ser prou ximple per preguntar en què consistia l'avantatge.
—Però, fill meu! —va exclamar el director, tornant-se bruscament cap a ell—. De debò no ho comprens? No ho pots comprendre? —Va aixecar una mà, amb expressió solemne—. El Mètode Bokanovsky és un dels instruments més importants de l'estabilitat social. Homes i dones estandarditzats, en grups uniformes. Tot el personal d'una fàbrica podia ser el producte d'un òvul bokanovskificat.
—Noranta-sis bessons treballant en noranta-sis màquines idèntiques! —La veu del director gairebé tremolava d'entusiasme.—Sabem molt bé on anem. Per primera vegada en la Història.—Cità la divisa planetària:—Comunitat, Identitat, Estabilitat.—Grans paraules.—Si poguéssim bokanovskificar indefinidament, el problema estaria resolt. Resolt per Gammas, Deltas i Epsilons produïts en sèrie, idèntics, sense cap diferència. Milions de bessons iguals entre si. El principi de la producció en massa aplicat, finalment, a la biologia.
—Però, per desgràcia, —afegí el director— no podem bokanovskificar indefinidament. Pel que sembla, noranta-sis era el límit, i setanta-dos una bona mitjana. El més que podien fer, mancant poder realitzar aquell ideal, era manufacturar tants grups de bessons idèntics com fos possible a partir del mateix ovari i amb gàmetes del mateix mascle. I encara això era difícil.
—Perquè, per vies naturals, calen trenta anys perquè dos-cents òvuls arribin a la maduresa. Però la nostra tasca consisteix a estabilitzar la població en aquest moment, aquí i ara. De què ens serviria produir bessons amb comptagotes al llarg d'un quart de segle?
Evidentment, de res. Però la tècnica de Podsnap havia accelerat immensament el procés de maduració. Ara es podia tenir la seguretat d'aconseguir com a mínim cent cinquanta òvuls madurs en dos anys. Fecundació i bokanovskificació —és a dir, multiplicació per setanta-dos—, asseguraven una producció mitjana de gairebé onze mil germans i germanes en cent cinquanta grups de bessons idèntics; i tot això en el termini de dos anys.
—I, en casos excepcionals, podem fer que un sol ovari produeixi més de quinze mil individus adults.
Voltejant cap a un jove alt i ros que en aquell moment entrava, li va trucar:
—Senyor Foster. Ens pot dir quina és la marca màxima obtinguda per un sol ovari?
—Setze mil dotze en aquest Centre —va contestar el Foster sense vacil·lar.
Parlava amb gran rapidesa, tenia uns ulls blaus molt vius, i era evident que li produïa un plaer intens en citar xifres—. Setze mil dotze, en cent vuitanta-nou grups de bessons idèntics.
Però, per descomptat, s'ha aconseguit molt més —va continuar atropelladament— en alguns centres tropicals. Singapur ha produït sovint més de setze mil cinc-cents; i Mombasa ha aconseguit la marca dels disset mil. És clar que tenen molts avantatges sobre nosaltres. Vostès haurien de veure com reacciona un ovari de femella negra a la glàndula pituïtària! És una mica sorprenent, per als que no estan acostumats a treballar amb material europeu. No obstant això —va afegir, rient (tot i que als seus ulls brillava el fulgor del combat i treia la barbeta reptadorament)—, però, ens proposem vèncer-los, si podem. Actualment, estic treballant en un meravellós ovari Delta-Menys. Només té divuit mesos d'antiguitat. Ja ha produït dotze mil set-cents fills, decantats o en embrió. I encara continua fort. Aconseguirem vèncer-los.
—Aquest és l'esperit que m'agrada! —va exclamar el director; i va donar uns copets a l'espatlla de Foster—. Vingui amb nosaltres i permeti a aquests nois gaudir dels beneficis dels seus coneixements experts. - Un Món Feliç - Aldous Huxley (fragment)
.jpeg)
