A la dècada dels setanta, els psicòlegs Kahneman i Tversky van sacsejar els fonaments de la teoria econòmica moderna, quan totes dues disciplines (la psicologia i l’economia) eren com l’oli i l’aigua. El qüestionament que van fer de la conducta racional humana, donada per descomptada pels economistes, es va convertir en un gest revolucionari, similar al de Copèrnic, Darwin o Einstein, i ens va ser un bany de realitat. Conscients ja que no som el centre de l’univers, que descendim dels primats i que ni tan sols el temps és una magnitud absoluta, aquesta parella d’investigadors ens va retornar un reflex poc complaent de nosaltres, ostatges de biaixos cognitius, fal·làcies, paranys i dreceres mentals (fàcilment influenciables, per tant). Ens van venir a dir que som experts a treure conclusions precipitades i a jutjar amb poca informació, i que, si cometem errors de judici, és en gran part perquè estem dissenyats perquè sigui així.  Per si no fos prou, aquests errors a l’hora de prendre decisions són previsibles i passen sobretot quan deixem que “el pensar ràpid” (la intuïció, amb la qual funcionem la major part del temps, propensa a simplificar situacions complexes) prevalgui sobre el “pensar lentament” (el raonament analític que, per mandra, queda relegat amb freqüència a un segon pla). La idea d’una naturalesa humana amb defectes inherents de fàbrica es podia veure com una tragèdia, l’empenta final per fer-nos caure del pedestal. O bé, com Kahneman va aprendre per la seva mare, una lituana jueva a la França ocupada, la confirmació que som “infinitament complicats i interessants”.  Si tan extraordinària va arribar a ser la complicitat entre el recentment desaparegut Kahneman i Tversky (mort el 1996) va ser, a més de per les seves contribucions acadèmiques, pel nivell de simbiosi intel·lectual que van aconseguir, com si tots dos fossin els dos hemisferis d’un mateix cervell perfectament sincronitzat. Eren conscients, no sense sorpresa, de compartir una “gallina dels ous d’or”, que no era sinó el fet que un parell de ments juntes arribaven més lluny que per separat.  A Desfent errors: Kahneman, Tversky i l'amistat que ens va ensenyar com funciona la ment, Michael Lewis va explorar el profund nivell d'obertura que tenien entre si: mai rebutjaven de ple el que l'altre digués. La seva relació es nodria de llargues caminades durant les quals filaven un diàleg que continuava als despatxos de la facultat o en extensos informes que intercanviaven. “El plaer que trobàvem a treballar junts ens va fer excepcionalment pacients –va dir Kahneman a Pensar de pressa, pensar lentament–, és més fàcil esforçar-se per aconseguir la perfecció quan mai no s'està avorrit”. El Nobel d'Economia el va recollir Kahneman a Estocolm, amb Vernon Smith, fa 22 anys. Em pregunto quines converses mantindrien avui si poguessin repetir una de les seves passejades per Jerusalem. Comentarien, per exemple, com, en lloc de contrarestar les falles que van assenyalar, com el biaix de confirmació o el de validesa, ara aquests s'espremen per desinformar, difondre teories conspiratives i promoure la polarització. Sens dubte parlarien de la seva Palestina natal, en expressió de Kahneman, que va néixer a Tel Aviv (Tversky, a Haifa). Lewis explica que, després de la guerra del Yom Kipur, Danny i Amos van observar que els seus compatriotes es queixaven de l'ofensiva que els va agafar desprevinguts i que Israel no hagués atacat primer, quan, segons ells, el que més haurien de lamentar era la negativa del Govern israelià a tornar els territoris conquerits a la guerra del 1967: “Quan un no pren mesures que podrien haver evitat un desastre, no accepta responsabilitat pel desastre ocorregut”. Dècades després, Kahneman va repassar en una conferència totes les justificacions mentals, des del bàndol israelià, per no comprometre's amb una solució pacífica: la tendència al menyspreu afavorida per l'asimetria de poder, l'aversió a les pèrdues (de territoris i assentaments), la autopercepció de ser sempre la part perjudicada o la propensió a la represàlia excessiva. Tot i que el principal escull era, i és, l'absència d'un lideratge “capaç de convèncer la gent que val la pena prendre riscos”.  Quan Netanyahu va guanyar les legislatives, just abans de la mort de Tversky, aquest va comentar: “Així doncs, no veuré la pau”. Gairebé tres dècades després, i amb desenes de milers de civils assassinats a Gaza i Cisjordània, el seu col·lega Kahneman tampoc no la va veure. Marta Rebón, a la vanguardia.