Mentre els nostres polítitcs es perden en viaranys estranys i forasenyats, més encara ara que ja están en precampanya electoral de les properes Eleccions catalanes del 12 de Maig, a França, a Espanya, o a la Gran Bretanya hi ha gent que es mou i fins i tot actua per solucionar el repte de l'emergència climática que ja tenim al damunt. El briyánic George Monbiot és una d'aquestes persones. Vaig publicar l'any passat una entrevista que li varen fer a Monbiot, però crec que aquí, Harriet Friedman desarrolla molt més bé la génesi de la proposta de Monbiot, que a l'entrevista potser no quedava tan clar. El tema es complex, pero important ens hi juguen la supervivencia futura, i ja que sovint critiquem que ningú es preocupa dels problemes que realment efecten a la gent, Monbiot i Friedman si s'en preocupen, el que no sé es si algú els hi farà cas.


A 'Regènesis', George Monbiot proposa que substituïm la cria de bestiar per pòlvores proteíniques de laboratori i que gran part de la terra recuperi el seu estat salvatge. Hi ha absències cridaneres en el discurs. A Regènesi: Alimentar el món sense devorar el planeta [editat a Espanya per Capità Swing], el periodista i activista George Monbiot aborda el que segons la seva opinió és “el tema mediambiental més important” i, no obstant, un dels més oblidats del moment present: la qüestió de lús de la terra. "L'agricultura -explica de manera contundent- és la principal causa mundial de la destrucció de l'hàbitat, la causa principal de la pèrdua global de diversitat salvatge i la principal causa de la crisi d'extinció global". Fins fa molt poc temps, defensa Monbiot, a les diferents regions i països del planeta se seguien dietes radicalment diferents, conformades per sistemes d'agricultura discrets, així com per la història i les tradicions de cada població. Però s'ha produït un immens canvi cultural que ha conduït al que ell anomena la “dieta estàndard global”, rica en greixos i proteïnes i molt dependent d'un petit nombre de megacollites: blat, arròs, blat de moro, sucre i (amb destinació al pinso animal) soja: una població de bestiar en creixement vertiginós consumeix ara la meitat de les calories que produeix l'agricultura. Al relat de Monbiot, l'aliment d'aquesta dieta estàndard global es produeix a la “granja estàndard global”. Des de la seva implantació pionera als Estats Units, l'agronegoci ha impulsat una enorme concentració de producció de megacollites, sobretot en aquest país, però també al Brasil, Canadà, Argentina o França, sota l'ègida d'un grapat de poderoses multinacionals que han doblegat els productors més petits. Quatre empreses, Cargill, Archer Daniels Midland, Bunge i Louis Dreyfus, controlen ara el 90% del comerç global de cereals; altres quarts (Bayer, Corteva, ChemChina i BASF) ha acaparat dos terços del mercat de productes químics per a l'agricultura i aquest mateix grup posseeix més de la meitat de les llavors del món.Quatre empreses controlen el 90% del comerç mundial de cereals. Aquestes multinacionals han promogut una estandardització de les tècniques agrícoles, de les varietats de collites, dels productes químics, de la maquinària, etcètera, impulsada per la cerca de resultats. La conseqüència és que els sistemes nacionals de producció d'aliments es tornen menys modulars i més sensibles als xocs globals: malalties, sequeres o inundacions, l'impacte dels quals es magnifica per l'especulació financera o pels colls d'ampolla d'una fràgil cadena de subministraments. Segons Monbiot, un sistema complex comença a “parpellejar” quan s'acosta a un punt d'inflexió i això és el que està passant ara amb el sistema alimentari global. No sabem gaire bé on poden radicar aquests punts d'inflexió o quina combinació de xocs podria desencadenar una ruptura, ens adverteix Monbiot: “D'alguna manera necessitem no només reduir les pressions externes que pesen sobre el sistema, és a dir, la crisi mediambiental i la demanda en augment, sinó canviar el propi sistema”.

Aleshores, com podem alimentar la població mundial sense destruir el planeta? El llibre traça un programa radical: Monbiot vol que substituïm la cria de bestiar per pols proteínica composta per un bacteri fermentat que pugui substituir la proteïna i el greix de les dietes humanes, concentrar la producció d'aliments restants en enclavaments d'alt rendiment i permetre que la resta de la terra recuperi el seu estat salvatge. Però Monbiot és un periodista avesat i endolceix la píndola amb entretinguts relats d?experiències. Regènesi: Alimentar el món sense devorar el planeta comença a la parcel·la que Monbiot té a Oxford, amb una oda de cinc mil paraules a un terròs:La terra, que enteníem abans com una massa homogènia, es compon d'estructures dins d'estructures. Cucs, arrels i fongs creen terrossos enganxats amb les fibres i els enganxosos elements químics que produeixen, anomenats agregats. Dins aquests agregats, els animals diminuts, com els àcars i els col·lèmbols creen terrossos encara més petits. Dins d'aquests, els bacteris i els seus depredadors microscòpics –criatures que ni tan sols puc veure amb l'ajuda de la meva lupa, com ara tardígrads, ciliats i amebes– formen uns agregats encara més petits […]. Hem trigat tot aquest temps a aprehendre amb propietat que el substrat de què depenen les nostres vides és una estructura biològica.

La majestat inadvertida del sòl l'inspira per “relatar una nova història, una regènesi, sobre allò que mengem i com ho cultivem”. Monbiot detalla l'enorme dany mediambiental que ha produït l'agricultura. Comença al costat de casa seva, al seu estimat riu Wye, que ara s'ha convertit en una “fastigosa claveguera” després que es permetessin granges aviars a la seva conca. Després es reuneix amb alguns grangers innovadors: Iain Tolhurst, a South Oxfordshire, que ha desenvolupat un model de cultiu de fruiters i verdures sense productes químics ni productes procedents del bestiar, que evita la reducció del rendiment mitjançant un maneig minuciós de la terra; Tim Ashton, de Shropshire, que empra els mètodes “sense arada” per cultivar cereal, els quals redueixen la destrucció del sòl; Ian Wilkinson, la granja agroecològica experimental del qual a West Oxfordshire, FarmED, ha creat una “economia circular rendible”. A Monbiot li emociona especialment el treball de The Land Institute de Kansas, que cultiva varietats perennes de collites anuals, que altrament haurien de replantar-se cada any, com un parent del blat anomenat kernza. Qualsevol reconfiguració del sistema alimentari també hauria de tenir en compte les necessitats que ha de cobrir. Monbiot traça un retrat vívid d'un banc d'aliments a prop de casa seva i de la lluita comunitària contra la pobresa alimentària, cosa que el condueix a una reflexió sobre la relació existent entre la protecció mediambiental i la justícia alimentària. Les campanyes per la sobirania alimentària, conclou, han de reconèixer la col·lisió entre la defensa del medi ambient i l'agricultura, així com el fet que la producció local d'aliments en un país com la Gran Bretanya no podrà cobrir mai els requisits alimentaris moderns.

Finalment, Regènesi: Alimentar el món sense devorar el planeta aborda el tema de les proteïnes i els greixos. Mentre que els capítols anteriors se centraven en els mètodes agrícoles alternatius, aquest es titula “Farm Free” [Sense cultiu]. Monbiot viatja a Hèlsinki, on s'emociona amb el treball de Pasi Vainikka, director executiu de Solar Foods, que empra un procediment que va iniciar la nasa a la dècada de 1960 per produir proteïnes mitjançant la “fermentació de precisió” de microorganismes, que es reprodueixen ràpidament en tancs sense necessitat de la llum del sol de manera que “per primera vegada en la història de la humanitat […] tindríem un menjar bàsic que no procedeixi de la fotosíntesi”. La poc prometedora farineta groga que es bat als tancs de fermentació de Vainikka s'asseca per formar Solein, “una farina daurada que fa olor de ous remenats”. "Suposa -declara amb alegria Monbiot- el principi de la fi de la major part de l'agricultura". Produir aliment d'aquesta manera –i explica que Solein és només una de les dotzenes d'opcions i que el bacteri del sòl que es fa servir aquí és tan sols un dels milers de candidates– alliberaria grans terrenys de l'agricultura, permetent la reversió a l'estat salvatge a una escala prèviament inimaginable. Una revolució contraagrícola d'aquesta mena seria immensament disruptiva; els governs haurien de donar suport als que necessitessin trobar feina en altres àrees, amb sort a les noves indústries, que tindrien millors patrons que els de la indústria càrnia. Però el canvi marcaria una era: “A l'era de l'Extinció passaria l'era del Regènesi”.

Monbiot s'ocupa dels obstacles de diversa mena que sorgiran a l'inici d'aquesta nova era. Entre ells hi ha les mistificacions pastorals, tan imbricades a la cultura occidental, l'èmfasi de la cultura gurmet contemporània en l'autenticitat, la incultura matemàtica de molts activistes mediambientals i el seu insuficient èmfasi en el rendiment. El nou moviment haurà de reconèixer que l'agricultura és la principal causa de la destrucció ecològica i jutja qualsevol sistema nou en virtut de tres criteris: produeix més aliments amb menys cultius?, qui els controla i posseeix?, els aliments que produeix són saludables, barats i accessibles? A l'estampa final, de nou a la seva parcel·la, copejada per una gelada intempestiva, Monbiot reflexiona sobre les frustracions de l'activisme mediambiental: “Recollim les proves, expliquem el problema, proposem una solució i se'ns rep com al doctor Stockmann a l'obra de Henrik Ibsen Un enemic del poble: amb ira, negació i deshonra”. Tot i això, l'èxit depèn que hi hagi un moviment preparat per al moment en què s'obri la possibilitat i la seva intuïció és que, atès l'alineament de les noves tecnologies, la fragilitat sistèmica i el creixent desassossec de la gent, “aviat ens trobarem, crec, amb un moment perquè les condicions canviïn”.

Monbiot probablement és el periodista mediambiental britànic més conegut. Netament situat a l'esquerra i partidari de la independència escocesa, gal·lesa i nord-irlandesa, ha mostrat el seu suport diversament al Partit Verd, al Plaid Cymru, als Liberal-Demòcrates i al Partit Laborista de Corbyn. Estudiant de zoologia a Oxford a principis de la dècada de 1980, va començar la seva carrera a la bbc, treballant en la unitat d'història natural, i els seus primers llibres –Poisoned Arrows (1989), Amazon Watershed (1991), No Man's Land (1994) )– eren relats en primera persona dels abusos ecològics i dels drets humans a Papua Occidental, Brasil, Kenya i Tanzània. Columnista a The Guardian des del 1996, ha escrit extensament sobre ecologia, política i temes socials i ha figurat en documentals i programes sobre temes d'actualitat. Altres dels seus llibres destacats són Heat (2006), que versa sobre les solucions a la crisi climàtica; Feral (2013), sobre la resilvestració, i Out of the Wreckage (2017), que defensa una “política de la pertinença”. Regènesis: Alimentar el món sense devorar el planeta, amb la barreja d'història, reportatge i activisme, amb els canvis de registres i èmfasi, encaixa perfectament amb la seva obra anterior. Com hauríem, doncs, de valorar aquest llibre?

Monbiot té raó en argumentar que la “carnificació” de les dietes impulsa un cicle destructiu.

Hauríem de començar per agrair l'atenció que el llibre dedica als efectes de la indústria ramadera intensiva, detallant els problemes per desfer-se dels residus, l'abús dels antibiòtics, les malalties zoonòtiques, l'expansió agrícola massiva dels productes químics i els monocultius mecanitzats de soja i blat de moro destinats a l'alimentació dels animals confinats en macrogranges. Monbiot té raó en argumentar que la “carnificació” de les dietes impulsa un cicle destructiu. La carn, els lactis i els ous es tornen relativament barats mitjançant l'externalització dels costos ecològics; l'augment del consum alimenta els beneficis que impulsen l'expansió i l'aprofundiment del sistema. El llibre també contribueix a fomentar l'aliança dels moviments climàtics amb les lluites contra la destrucció ecosistèmica. Tot i que la biodiversitat i l'escalfament global van ser les dues convencions fundacionals de la Cimera de la Terra de l'onu celebrada a Rio el 1992, les polítiques sobre el clima fa temps que han deixat de banda la biodiversitat en part a causa de la necessitat de combatre el negacionisme ben finançat de les companyies de combustible fòssil. Els acadèmics i activistes que s'oposen als procediments de la ramaderia intensiva fa temps que argumenten que la transformació de l'agricultura –actualment governada per grans empreses interconnectades que exerceixen el seu control sobre els productes químics i farmacèutics, el comerç, les finances i, per sobre de tot plegat, sobre la genètica de llavors i animals– és fonamental per resoldre tant la crisi climàtica com l'ecosistèmica. El llibre de Monbiot es publica en un moment en què les grans corporacions agrícoles, elles mateixes profundament implicades a les indústries dels combustibles fòssils, han començat a aparèixer, finalment, a les reunions internacionals sobre el clima i la biodiversitat. L'oportunitat de la publicació de Regènesi: Alimentar el món sense devorar el planeta resulta incrementada per la participació de Monbiot, juntament amb Extinction Rebellion, a la COP15 celebrada a Montreal, en un moviment anomenat Reboot Food, que recolza el programa descrit al llibre .

Com els anteriors llibres de Monbiot, aquest es proposa popularitzar un tema complex (en un moment, afirma, que ha llegit tant sobre la composició del sòl que es podria haver graduat, encara que té la sensació que amb prou feines ha començat a esgarrapar la superfície). Però captar el quadre complet del seu raonament i de les seves implicacions continua sent, no obstant, un desafiament. Hi ha temes importants que no s'hi aborden. Com, per exemple, podrien respondre les innovacions dels diferents grangers que es descriuen al llibre a la crida a l'acció també continguda en aquest? Monbiot no ens aclareix com podria abastir Tolhurst a una població més àmplia que la del seu veïnatge, com podria accedir ràpidament a una terra fèrtil i ben situada, ara que està minvant, com podria competir amb les ofertes del supermercat de productes exòtics i fora de temporada, ni què passaria als que treballen en aquestes explotacions de Kenya, Mèxic i altres llocs, contractats per proporcionar-los. A la inversa, dedueix que la granja de cereals mixts de Wilkinson és “bella” però “no correcta”, perquè el rendiment és insuficient. Però Monbiot no aconsegueix explicar com es mesura aquest rendiment, ni tampoc com els canvis en les subvencions i polítiques existents, així com la comptabilització de la totalitat dels costos o de les rendes garantides, podrien alterar els preus relatius i l'asequibilitat.

En segon pla afloren temes més generals. Un exemple sobre això és la qüestió dels fems, com s'adaptaria un sistema de producció alimentària a l'eradicació de la ramaderia? Tot i el tribut inicial a la terra, el llibre evita el tema de la seva renovació, respecte a la qual tots els exemples proporcionats per Monbiot, amb l'excepció de Tolhurst, es recolzen en una petita quantitat d'animals domèstics, que van des de les gallines que ronden i els peixos que mengen insectes fins, depenent de la bioregió, animals de pastura més gran; Monbiot no esmenta el ramat de bisons nadius que viu a The Land Institute. Té raó en dir que, en mans de l'agricultura industrial, els fems s'han convertit en un element contaminant, però els fems procedents d'animals sans, locals, entre els quals es pot incloure potencialment els éssers humans, és una qüestió diferent. El mateix es pot dir de les forces estructurals i històriques més generals. Monbiot dóna per assegudes les subvencions als productes agrícoles i les institucions que recolzen el complex de macrogranges i monocultius que els alimenten; igual que menysprea la geografia de l'especialització i el comerç, tractant-les no com a constructes polítics, sinó com a obstacles inamovibles respecte a un sistema alimentari local, inclusiu i divers.

El canvi en la dieta, incloent-hi la carnificació i els aliments ultraprocessats, s'entendria millor en el context dels règims alimentaris històrics. Les dietes s'han modificat diverses vegades sempre en relació amb els patrons canviants de les classes i de l'acumulació de capital. Monbiot té raó quan diu que el complex monocultiu-ramader va sorgir al si d'un règim alimentari establert per l'hegemonia nord-americana de postguerra, però el bloc social que la sustentava es derivava en realitat d'una classe creada pel règim anterior dominat per la Gran Bretanya imperial. 

La seva agricultura hereta la lògica dels plantadors colonials que van crear les plantacions de sucre al Carib, trencant les complexes selves durant molt de temps modelades pels pobles arahuacs i important la canya de sucre, una planta asiàtica, perquè allí la cultivés i collís una mà d'obra esclava. Al seu llibre Changes in the Land (1983) William Cronon va documentar com les idees puritanes del jardí de l'Edèn –un imaginari explícitament invocat pel títol del llibre de Monbiot– van distorsionar les percepcions del lloc que els colonitzadors van anomenar Nova Anglaterra. Van percebre les tribus abenakis com a primitives en un paradís en què abundava la caça major, els boscos proporcionaven molts fantàstics productes per menjar i les terres eren fèrtils per al cultiu del blat de moro. El paradís es va desfer quan els colons van dividir i van tancar la terra, perquè no van entendre que les poblacions indígenes practicaven el que avui es diria agroforesteria, atraient els cérvols a llocs específics.

Més cap a l'oest a la línia fronterera, l'Estat expansionista del segle XIX i el capital ferroviari van ser incapaços de concebre les praderies americanes com unes enormes pastures per a desenes de milions de bisons modelats per la població lakota, les formes de vida de la qual estaven intricadament unides a la multitud de plantes i animals de les planes. A partir de la dècada de 1870, els grangers europeus que es van assentar a les praderies, ara ja clares de la seva població nativa, de les seves plantes i dels seus animals, van practicar una agricultura d'exportació basada en el cultiu de cereals i en el bestiar boví , que es van convertir en nous productes naturals incorporats a l'economia mundial. El règim de monocultiu-ramaderia del període de postguerra descrit per Monbiot es va conformar mitjançant preus subvencionats per a productes concrets, especialment el blat de moro i la soja, els camps del qual van créixer al mateix temps de les indústries d'alimentació de bestiar, substituint la palla i el fenc com a aliment per al bestiar boví, porcí i aviària ara estabulat. Un resultat va ser la immensa reducció del nombre d'explotacions agrícoles; els subsidis recompensaven la producció a gran escala de monocultius, cosa que impulsava els operadors més grans a concentrar les granges dels seus veïns. Les operacions agrícoles ampliades es van convertir amb temps en oportunitats d'inversió; els inversors, i no tant els grangers, s'embutxacaven els subsidis. Una de les fulles de les tisores eren les grans empreses químiques i de maquinària, que venien els insums necessaris per reemplaçar la fertilitat i els controls naturals de plagues i malalties que s'havien perdut amb la consolidació dels monocultius. L'altre full comprenia les gegantines indústries de processat alimentari que monopolitzaven les compres.

El complex ramader va apuntalar un enorme augment del consum de productes carnis i lactis, alhora que proporcionava els insums col·laterals del blat de moro i la soja, que van passar de les indústries d'alimentació per al bestiar a les indústries alimentàries capitalitzades. Les mercaderies comestibles que van proliferar a les prestatgeries dels supermercats combinaven aquests productes derivats amb productes químics fins aleshores no consumits pels éssers humans i amablement denominats “additius”. Els supermercats, al seu torn, van arraconar les carnisseries, fruiteries i fleques locals, cosa que va modificar les dietes. Es van centrar no només en la carn i els lactis, sinó també en els nous aliments ultraprocessats. Els ingredients substituïbles es van agrupar en categories inventades de “midons”, “greixos” i “edulcorants”; les etiquetes nutricionals van detallar les proteïnes, les calories, les vitamines, etcètera en minúscules etiquetes, mentre que els productes de la granja, com el bròquil, es van convertir en afegits que ara figuraven a la cara visible del paquet per invocar l'esperit de les cuines clàssiques.

Ara s'està produint un canvi ulterior, procedent d'un règim alimentari que ha anat de crisi en crisi des de la Cimera Mundial de la Fam de 1974. Una vegada i una altra els capitals agroalimentaris van ser rescatats pels Estats més potents, arraconant els països més febles i vulnerables i als moviments socials. El paper dels Estats i de les organitzacions supraestatals és en bona mesura absent a la Regènesi: Alimentar el món sense devorar el planeta, però seria complicat exagerar l'impacte sobre l'agricultura mundial dels programes d'ajust estructural del fmi, que obligaven els països endeutats a maximitzar les collites per a l'exportació, incrementant així el preu dels ingredients de les cuines locals. Les dietes pobres i les inhumanes condicions laborals van portar la inseguretat alimentària a les poblacions locals i les van fer vulnerables davant de les malalties. Ara les indústries d'aliments ultraprocessats dirigeixen la lògica persistent de la incorporació de nous productes a l'economia mundial. A mesura que els ingredients es tornen cada cop més substituïbles, l'últim producte agrícola incorporat a aquesta (després del tabac, els cereals, el bestiar, el blat de moro i la soja) és la plantació de palmell. L'oli de palmell, primer cultivat domèsticament a l'Àfrica Occidental, es va trasplantar a Àsia a partir de la dècada de 1990. Les petites explotacions africanes encara planten el palmell dins d'una matriu de boscos i camps i continuen usant-les per a les seves necessitats culinàries i culturals. Les plantacions de palmell de Malàisia i Indonèsia proveeixen olis encara més barats per als aliments ultraprocessats, després de trencar boscos tropicals i acabar amb els éssers vius que els habiten. Contracten com a mà d'obra els qui històricament van conformar aquests hàbitats específics. Les plantacions de palmell ara han tornat a l'Àfrica, on amenacen l'agroforesteria tropical.

La manca d'atenció a les relacions de poder és especialment evident en el plantejament de Monbiot sobre les proteïnes i els greixos, respecte a les que demana bàsicament que els moviments mediambientals s'alineïn darrere del subsector emergent del capital risc atent a la producció de proteïnes de laboratori. Festeja les possibilitats –“limitades únicament per la nostra imaginació”– sense comentar el canvi de l'evolució de les maneres de cuinar guiades per l'experiència i el desig d'altres guiades per l'interès de grups empresarials. I ignora el sector líder de les “alternatives a la carn” –la carn cel·lular– amb el desplaçament de la tecnologia, de la química a la genètica. Tot això s'adequa al desplaçament de la força impulsora del llibre. La protecció dels sòls del món acaba subsumida per abolir la indústria càrnia i làctia; el veganisme, més que no pas la preservació, es converteix en el motor de l'argumentació. Darrere de Solar Foods, aviat es descobreix un ventall vertiginós d'empreses acabades de crear, d'emissions d'accions i d'absorcions i adquisicions d'empreses públiques i privades dedicades al disseny genètic i la manufactura de proteïnes, entre les quals hi ha Bayer, propietària de Monsanto, i Exxon , que està investigant la fermentació microbiòtica per fabricar biocombustibles. A aquest subsector li interessa traslladar les tecnologies des dels marges al centre dels mercats alimentaris, la qual cosa tindrà com a resultat que un grapat diferent de megacorporacions i els seus laboratoris estaran en disposició de controlar les noves fonts de proteïnes del món a partir d'una base genètica encara més feble. Costa entendre que un desenvolupament així sigui diferent de l'extensió de la dieta estàndard global.

El que el concepte de Monbiot no té en compte és que, en realitat, és una dieta de classe, cosa que no és res de nou. El sucre colonial va proporcionar consol a la població londinenca empobrida durant el segle XVIII; Engels descrivia la dieta de la classe obrera de Manchester durant la dècada de 1840 com el que quedava als mercats que la clientela amb més diners havia freqüentat a primera hora del dia. Mentre que antany la gent pobra consumia menys carn i de pitjors talls que la gent rica, avui el menjar barat són les pastes precuinades i les pizzes congelades, mentre que els rics mengen productes frescos orgànics, els elevats preus dels quals són el resultat de la seva existència a els marges de lagricultura predominant liderada per les megacorporacions agrícoles i ramaderes. Aquesta divisió dietètica de classe només es pot engrandir a mesura que la producció alimentària industrial desplaci els productes agrícoles. Monbiot té l'esperança que es pugui evitar la conquesta d'aquest nou sector per part de les grans corporacions, però sona com un desig ingenu. No explica com podrien imposar-se realment lleis antimonopoli o límits a la propietat intel·lectual. La ciència ficció ja ens ha advertit d‟aquesta possibilitat futura. La pel·lícula del 1973 Soylent Green (Quan el futur ens arribi) descriu un futur distòpic –el 2022 ni més ni menys– en què els habitants de Nova York ingereixen únicament galetes de soja i llenties manufacturades en una fàbrica pantagruèlica; no poden ni imaginar el sabor de la carn o de les maduixes, restringides a una minúscula elit que es pot permetre els preus exorbitants.

Darrere de les causes de la sobirania alimentària i l'agroecologia es troba potser el moviment social més important del món.

A Regènesis: Alimentar el món sense devorar el planeta la democràcia i el poder corporatiu es releguen a un segon pla. Com explicar això? Monbiot té un historial de postures poc ortodoxes. Podríem portar a col·lació la seva defensa de l'energia nuclear: oposat-hi en un primer moment, va trencar amb bona part de l'activisme verd el 2011 pel seu suport. Igualment resulta sorprenent que a diferència del seu entusiasme pel subsector de l'alimentació industrial “no cultivada en explotacions agrícoles”, Monbiot descuidi o rebutgi els que seria esperable que recolzés. Darrere de les causes de la sobirania alimentària i l'agroecologia hi ha el que probablement sigui el moviment social més important del món. Via Campesina és una organització de petits agricultors fundada el 1992 per protestar contra la incursió de l'Organització Mundial del Comerç a l'agricultura, que defensa els drets socials i culturals alhora que la prossecució d'objectius mediambientals.

Entre els seus membres s'explica el Moviment dos Treballadors Rurais Sem Terra brasiler, l'Aliança per la Sobirania Alimentària a Àfrica (AFSA) i molts altres moviments locals. Via Campesina lluita per defensar els paisatges bioculturals contra el capital extractiu i els seus estats captius. Els membres de l'AFSA han aconseguit promoure lleis que combinen el dret consuetudinari amb la protecció dels drets de les dones, la infantesa i la joventut. Organitzacions de petits pagesos com aquestes busquen defensar les ecologies i les cultures dels seus territoris amenaçats pels poders corporatius de la mineria i l'extracció de fusta, així com pels monocultius. Les persones que lideren aquests moviments, que defensen l'aigua i la terra, són cada cop més víctimes d'assassinats.

En els darrers anys, Via Campesina i els seus aliats han aconseguit una sèrie de victòries davant l'ONU i la FAO en què s'han adoptat principis agroecològics per diversos comitès. El Grup Forest Tenure Funders va adjudicar 1.700 milions de dòlars a la COP26 per donar suport als drets de les poblacions indígenes i la salvaguarda dels boscos. Ara França està demanant el reconeixement de les terres renovades mitjançant bones pràctiques agrícoles com a embornals de carboni i pressiona la Unió Europea perquè doni suport a l'agricultura saludable, incloent-hi l'agroecologia. Naturalment, sempre hi ha el perill de l'apropiació. Smoke and Mirrors, un informe del Panell d'Experts Independent sobre Sistemes Alimentaris Sostenibles apunta que termes com a “solucions basades en la natura” i “sostenibilitat” estan sent utilitzats per esquivar les crítiques. Com els seus aliats del sector dels combustibles fòssils, el capital agroalimentari s'apropia ràpidament del llenguatge que el critica. La indústria pesticida, experta en propaganda, avui s'anomena CropLife.

Monbiot justifica la marginació d'aquest moviment global pels baixos rendiments. Els qui promouen l'agroecologia i la sobirania alimentària, defensa, sovint són “cecs davant del rendiment” i obliden que “és impossible alimentar el món amb una agroecologia de baix rendiment”. Aquí i en altres textos, Monbiot es basa en una agronomia, el compromís de la qual amb la modernització de l'agricultura aplica criteris d'eficàcia estrets, que afavoreixen les collites úniques en camps homogenis, cosa que el porta a quantificar inadequadament bona part del que és realment important per als sistemes naturals. Els criteris del “major rendiment en la menor quantitat de terra possible” s'apliquen únicament en camps en què es cultiva un únic producte: el rendiment és molt més difícil de calcular en sistemes de cultius mixts, especialment en els integrats al si de les dinàmiques d'ecosistemes específics, ja siguin boscos, aiguamolls o praderies. Monbiot reconeix a mitges que "de vegades els rendiments de l'agroecologia són més grans que els de l'agricultura convencional", si es tenen en compte la totalitat dels factors, i esmenta de passada els èxits collits a l'Índia i Malawi. Però seguir aquest fil soscavaria les seves prescripcions.

Les conseqüències ecològiques i per a la salut de reemplaçar les granges mixtes per monocultius estan ben documentades. Aquestes inclouen la pèrdua de “serveis ecològics” procedents dels boscos talats i la desaparició de les collites que fixen el nitrogen, dels fems animal, de les plantes de fulla verda i dels insecticides fabricats a base de plantes. Tots aquests elements són substituïts per fertilitzants i pesticides químics, així com per maquinària, com en el cas dels pous que extreuen aigua del subsòl perquè les collites siguin més fiables que si depenguessin de la pluja… fins que aquesta es gasta. A això s'hi afegeix la contaminació que tan bé descriu Monbiot. La gent desplaçada pels monocultius perd accés als aliments locals. A l'Índia, la Revolució Verda, que va ser l'origen de l'argument de la preservació de la terra, que adopten determinats conservacionistes incloent Monbiot, va fer que les llenties fossin més cares que l'arròs i va deixar la gent sense proteïna vegetal. També se'ls va privar de verdura (redefinida com a herbes) i dels productes del bosc, que proporcionaven vitamines, minerals, pinso per a animals i medicines tradicionals. El primer dèficit nutricional de què es va informar àmpliament després de la Revolució Verda va ser el de vitamina A, que causa ceguesa. Per descomptat, això es pot posar remei amb suplements: el capitalisme sempre ven solucions per als problemes que crea. Sense adonar-se'n, Regènesi: Alimentar el món sense devorar el planeta ens porta de tornada a la lògica del sistema agrícola global que buscava subvertir.


Aquest text es va publicar originalment a New Left Review. Autora: Harriet Friedmann (vídeo)