La llegenda explica que un matí de juny de 1791 Wolfgang Amadeus Mozart va rebre la visita d'un home totalment abillat de negre que es va negar a donar el seu nom. L'estrany hoste va encarregar al músic que escrivís un rèquiem i li va fer una bestreta. Mozart es va obsessionar amb la composició de la peça fúnebre. Quan l'estava acabant, va caure malalt. La nit del 4 de desembre d'aquell mateix any, postrat al llit diversos cantants es van reunir al voltant del seu llit per interpretar el rèquiem ja gairebé acabat. Mozart va morir l'endemà. Tenia 35 anys.
L'obsessió de Camila Cañeque no tenia res a veure amb la música, sinó amb la literatura. La jove artista i filòsofa barcelonina es va obcecar amb els finals dels llibres. “Obria una novel·la i anava directament a la darrera pàgina a buscar-ne el tancament”. Va començar a col·leccionar finals, a rellegir-los, a fer-los fotos, a dibuixar-los, a ordenar-los de diverses maneres...
Després de donar-los voltes i més voltes va saber per fi el que havia de fer amb els seus estimats finals: un llibre. I va escriure L'última frase ( L'ungla trencada), que no és un mer catàleg de finals literaris. És molt més: una obra narrativa que enllaça aquests finals amb els pensaments de Cañeque, amb la importància dels adeus, amb els inicis que necessàriament desperten a cada final. Del que s'acaba sorgeix una cosa nova, però el final està íntimament lligat a la mort i això no li passo desapercebut a l'autora: “De la mateixa manera que una biografia no es pot valorar en conjunt fins que la persona biografiada no mor, un llibre no hauria d'existir fins que l'escriptor no el donés per acabat”, va escriure a la pàgina de 'La última frase' , una obra en què va treballar amb 452 finals de llibres de Cervantes, Annie Ernaux, Pérez Galdós, Tom Wolfe, John Irving, Tolstoi, Houellebecq, Saramago, Hesse, Philip Roth, Kafka, Zweig, Camus, Capote, Dures, Wilde, Dos Passos, Bolaño, Hugo ... Desenllaços novel·lístics que Cañeque explora en paral·lel a les seves vivències com la seva visita al cementiri de Père-Lachaise: “Jo vivia molt a prop d'una de les entrades i, molt sovint, el creuava per aturar el camí. Quan em topava amb algun enterrament, en presenciar la cerimònia es produïa una transferència de “alguna cosa”, una sensació de triomf per continuar formant part del bàndol dels vius. Era una supervivent”. Punt i final - Camila Cañeque va crear un relat nou a partir de les darreres frases de grans novel·les amb composicions com: “Els seus ulls es van tancar i es va quedar adormit” (John Steinbeck, A l'est de l'Edèn). "Crec que va morir immediatament després" (Georges Bernardos, Diari d'un capellà rural). “Només” (Samuel Beckett, Companyia). O “-Esperarà que acabi el cigarret”. (Juliol Cortázar, Rayuela). “-Fuma vostè molt? -va repetir May”. (André Malraux, La condició humana). “Ni tan sols ho sap”. ( Simone de Beauvoir, Les belles imatges). O “El teló cau amb molta lentitud” (Eugène Ionesco, Les cadires). “(Se'n van, amb una marxa fúnebre)”. (William Shakespeare, El rei Lear). O “Crec que tothom sabia que era la darrera gota de plaer”. (Anaïs Nin, Delta de Venus). "-Sí-va dir amb un estremiment-, fes-la passar". (Dashiell Hammett, El falcó maltès). “-En aquest cas, tindrem sang o verí -va exclamar aquest”. (Stendhal, Cròniques italianes). I això era un privilegi, perquè “ens tortura saber que tard o d'hora quedarem exclosos, sense tenir ni idea del que diran al nostre funeral. No estarem i no sabrem què passarà en un món sense nosaltres”, escrivia Cañeque, que estava convençuda que “el nostre propi final, així com el d'una novel·la, preexisteixen. És un fet immanent, que està previst des del principi i que hi és sempre present. No sabem com serà ni quan, però sabem que es produirà”. - Leonor Mayor Ortega a la vanguardia.cat.
Posiblemente, será una nueva técnica literaria, por mi parte creo que nada se empieza por el final, ni la casa, ni los libros, ni la experiencia.
El día que falte todo dará igual porque no lo sabré, sólo pido que si se explica algún chiste, que sea por lo menos bueno.
Salut
Jo también acostumbraba a leer el final de las novelas. Eso cuando leía, claro.
En cuanto al último chiste, creo debería ser de Eugenio. ¿Hay alguien más?
Hombre,si que lo verás desde ese infinito total,del que formaremos parte,lo que pasa es que ya no nos importará nada.Ni podremos actuar,para cambiar las cosas.Simplemente espectadores de un partido de fútbol desde la grada,sin tener derecho ni siquiera a gritar.
Por eso tenemos que dejar las cosas bien atadas, sin odios ni rencores.En paz.
Saludos
En el infinito total ¿habrá futbol y netflix?
Espero que no, ya sabes que será un lugar de Paz, el fútbol aunque entretiene no deja de ser violento y con muchos intereses creados, unos que dicen que son felices porque ganan mucho dinero y otros amargados, porque se les van las novias guapas, si bajan a segunda y por lo tanto merman de capital. Netflix tampoco(espero),las series frustrantes, mal acabadas abundan y te cabreas , eso es incompatible con la felicidad eterna.
Saludos
Bueno, al menos que haya Casera, si no no vamos.
Cuando leía, nunca miraba el final .Incluso en la carrera, jamás se me ocurría mirar el resultado de un problema de matemáticas, hasta que lo había terminado, entonces si. Comprobar, que después de muchas ecuaciones, integrales, derivadas me daba el resultado exacto, me daba una enorme felicidad y seguridad en mi mismo. Mirar el final (antes)te condiciona el cerebro a no pensar ni trabajar.
Saludos.
La verdad és que cuando leía, después de haber leído mucho, empezaba por el principio, -leía el prólogo-. Leia las dos o tres primeras páginas y si no me enganchaba, me iba al final, y solía dejarla. El único prólogo que he leído es el del día del Watusi. De eso hace mucho tiempo, ahora ya no leo nada, soy incapaz de concentrarme, solo leo poesía en la red.
Saludos.