La llegenda explica que un matí de juny de 1791 Wolfgang Amadeus Mozart va rebre la visita d'un home totalment abillat de negre que es va negar a donar el seu nom. L'estrany hoste va encarregar al músic que escrivís un rèquiem i li va fer una bestreta. Mozart es va obsessionar amb la composició de la peça fúnebre. Quan l'estava acabant, va caure malalt. La nit del 4 de desembre d'aquell mateix any, postrat al llit diversos cantants es van reunir al voltant del seu llit per interpretar el rèquiem ja gairebé acabat. Mozart va morir l'endemà. Tenia 35 anys.

L'obsessió de Camila Cañeque no tenia res a veure amb la música, sinó amb la literatura. La jove artista i filòsofa barcelonina es va obcecar amb els finals dels llibres. “Obria una novel·la i anava directament a la darrera pàgina a buscar-ne el tancament”. Va començar a col·leccionar finals, a rellegir-los, a fer-los fotos, a dibuixar-los, a ordenar-los de diverses maneres...

Després de donar-los voltes i més voltes va saber per fi el que havia de fer amb els seus estimats finals: un llibre. I va escriure L'última frase ( L'ungla trencada), que no és un mer catàleg de finals literaris. És molt més: una obra narrativa que enllaça aquests finals amb els pensaments de Cañeque, amb la importància dels adeus, amb els inicis que necessàriament desperten a cada final. Del que s'acaba sorgeix una cosa nova, però el final està íntimament lligat a la mort i això no li passo desapercebut a l'autora: “De la mateixa manera que una biografia no es pot valorar en conjunt fins que la persona biografiada no mor, un llibre no hauria d'existir fins que l'escriptor no el donés per acabat”, va escriure a la pàgina de 'La última frase' , una obra en què va treballar amb 452 finals de llibres de Cervantes, Annie Ernaux, Pérez Galdós, Tom Wolfe, John Irving, Tolstoi, Houellebecq, Saramago, Hesse, Philip Roth, Kafka, Zweig, Camus, Capote, Dures, Wilde, Dos Passos, Bolaño, Hugo ... Desenllaços novel·lístics que Cañeque explora en paral·lel a les seves vivències com la seva visita al cementiri de Père-Lachaise: “Jo vivia molt a prop d'una de les entrades i, molt sovint, el creuava per aturar el camí. Quan em topava amb algun enterrament, en presenciar la cerimònia es produïa una transferència de “alguna cosa”, una sensació de triomf per continuar formant part del bàndol dels vius. Era una supervivent”. Punt i final - Camila Cañeque va crear un relat nou a partir de les darreres frases de grans novel·les amb composicions com: “Els seus ulls es van tancar i es va quedar adormit” (John Steinbeck, A l'est de l'Edèn). "Crec que va morir immediatament després" (Georges Bernardos, Diari d'un capellà rural). “Només” (Samuel Beckett, Companyia). O “-Esperarà que acabi el cigarret”. (Juliol Cortázar, Rayuela). “-Fuma vostè molt? -va repetir May”. (André Malraux, La condició humana). “Ni tan sols ho sap”. ( Simone de Beauvoir, Les belles imatges). O “El teló cau amb molta lentitud” (Eugène Ionesco, Les cadires). “(Se'n van, amb una marxa fúnebre)”. (William Shakespeare, El rei Lear). O “Crec que tothom sabia que era la darrera gota de plaer”. (Anaïs Nin, Delta de Venus). "-Sí-va dir amb un estremiment-, fes-la passar". (Dashiell Hammett, El falcó maltès). “-En aquest cas, tindrem sang o verí -va exclamar aquest”. (Stendhal, Cròniques italianes).  I això era un privilegi, perquè “ens tortura saber que tard o d'hora quedarem exclosos, sense tenir ni idea del que diran al nostre funeral. No estarem i no sabrem què passarà en un món sense nosaltres”, escrivia Cañeque, que estava convençuda que “el nostre propi final, així com el d'una novel·la, preexisteixen. És un fet immanent, que està previst des del principi i que hi és sempre present. No sabem com serà ni quan, però sabem que es produirà”. - Leonor Mayor Ortega a la vanguardia.cat.