SENICIDI, EL MODERN UBASUTE

Una vella pràctica japonesa, totes ho són, recull el costum d'abandonar els més vells del lloc. Se'ls porta a un lloc apartat al camp, i s'espera que la set, o la gana, esgotin el cos. El cicle de la descomposició el reintegra a la naturalesa, ja desproveït de l'ordre, les formes i les estructures. De la persona que va ser només en queda el minvant record de les generacions futures. Tan persistent és el costum que els japonesos s'hi refereixen amb un nom: Ubasute. La paraula no té la contundència greu i sonora del japonès, però pertany a aquest idioma, i es pot traduir com “abandonar una dona vella”. L'Ubasute creixia per onades associades a les sequeres o a la fam. És una discreta pràctica d'abandó, que parteix de reconèixer un abandó previ: el del favor de la fortuna.

Els economistes podrien trobar-hi una lògica marginal. A mesura que emergeix la condició de l'home, que és la lluita despietada contra la misèria i la fam, els qui tenen poc a aportar amb la seva feina són llançats a aquesta lluita solitària i cruel. Una lluita desigual de l'home només davant d'una natura garrepa i hostil. És l'enemic més vell de la humanitat. No volem mirar-lo a la cara perquè desperta una por atàvica. I condueix a les societats més pobres al sacrifici de la persona pel grup. En realitat, és una pràctica comuna. Els antropòlegs en diuen senicidi, i el seu record alimenta mites i contes en diverses cultures. Una història índia parla d'un rei que va ordenar expulsar de la societat (de la divisió del treball i, per tant, de la supervivència) els més grans de 70 anys. Un dels seus ministres va posar en lloc segur la seva mare: la va amagar en un forat a casa seva perquè no fos víctima de la política del Rei. Va passar que la saviesa de la mare va servir al ministre per salvar el mateix Rei d'un desastre. Quan li va explicar que les seves idees les devia a la vellesa de la seva mare, el Rei va reconèixer el seu error, i va rectificar.

La pobresa és veïna de la mort, i el senicidi és el triomf del grup sobre l'individu. La lluita contra la inanició només es pot lliurar amb opcions d'èxit en col·laboració amb altres individus. La divisió del treball crea una interdependència feraç que, si s'aprofundeix, pot obrar el miracle de la riquesa. Fins i tot pot limitar la pobresa fins a gairebé fer-la desaparèixer. És el que anomenem capitalisme.

La pobresa no deixarà mai d'existir, fins i tot a les societats més capitalistes. Primer, perquè és la mateixa condició humana; portem necessitat en arribar al món, al qual no aportem més que felicitat i preocupació als pares. Segon, perquè crear riquesa exigeix adoptar certs comportaments, però els homes som molt diferents, i no tots estem disposats a assumir-los. I tercer, perquè la riquesa atrau tothom, i més qui menys té, i creu que almenys els seus peus acostaran als mitjans de subsistència que les seves mans no són capaces de procurar.

Aquesta és la història de la humanitat: el desenvolupament de la divisió del treball més l'acumulació del capital ens permeten viure una vida en què tothom, o gairebé tothom, en té prou per procurar-se el bàsic. Però no estem sols. Ens acompanya l'ogre filantròpic de què parlava Octavio Paz. És un ogre voraç i insaciable, horrible a la vista. Tant, que s'ha de vestir de filantrop perquè la convivència de la societat amb el paràsit sigui suportable. L'ogre pren i reparteix amb l'objectiu d'alimentar-se, mantenir-se i créixer. A aquest repartiment ho hem anomenat Estat del Benestar.

L'Estat de Benestar, o Estat Providència, és l'encarnació del que va descriure Bastiat: L'Estat és aquesta gran ficció per la qual tothom viu a costa de tothom. Una ficció que es manté pel que els fandistes anomenen la “il·lusió fiscal”: la idea que els impostos els paguen altres. El benefici és propi, però el pagament ho fan sobretot els rics. És com l'acudit de qui està encantat amb l'arribada del comunisme al seu país i diu: “Entre el que tinc i el que em tocarà en el repartiment, m'anirà molt bé”. Aquesta ficció s'ha introduït de manera gradual, però imparable. I si els seus beneficis estaven circumscrits a una part minoritària de la societat i el seu cost, que mai no va ser petit, era manejable, ho ha arribat a prometre tot a tots, rics i pobres, joves i vells, a un cost inassumible.

La funció real de l'Estat del Benestar és la creació de pilars que sostinguin el mateix Estat. Al poder real. I els seus beneficis, de vegades, en no poques ocasions, desborden aquesta funció. Això pot passar amb el que anomenem la gent gran, atès que el pas de les dècades formant-se una idea sobre el que són les coses no passen debades, i el seu vot és menys volàtil, encara que sempre es decanta de forma majoritària cap al que hi ha , i clarament a favor del propi Estat del Benestar. Però el cost és enorme, i de vegades pot resultar excessiu. Passa el mateix amb els pobres. La seva funció política és servir d'esquer per al mateix Estat de Benestar. Però, políticament, en una democràcia de masses, en un país ric no tenen una funció clara; molts no voten. I de nou són potencialment una pesada càrrega.

Per això ens trobem amb un modern Ubasute, amb la política social encaminada a podar la societat pels elements menys útils. I per això ens trobem amb realitats com que el govern espanyol enviés morfina als asils infestats de COVID. O la del govern del Canadà ampliant l'eutanàsia a les persones que no són capaces de procurar pels seus esforços els mitjans necessaris per viure. Sobren als propòsits del poder. Per això l'eutanàsia té un futur innegable.

Disidentia en: https://www.patreon.com/disidentia