FEIJÓO ACUSA SÁNCHEZ DE...

He escrit la frase “Feijóo acusa Sánchez de...” al cercador de Google i he trobat, gràcies als webs dels diaris, maneres molt nombroses de completar-la. Per exemple: “...estar acorralat per la corrupció”. O “voler assaltar el Poder Judicial”. O “voler colar un canvi de règim”. O “ser la gran falsedat de la democràcia”. O “l’autor del fang”. O “polaritzar”. O “victimitzar-se”. O “fer el ridícul”. O “sobreactuar per electoralisme”. O, fins i tot, “enganyar Puigdemont”, escriu Llàtzer Moix a la vanguardia. Continuo? No voldria avorrir el lector. És deure de tot articulista vetllar per l’amenitat dels textos. De manera que, per variar, escric al cercador la frase “ Gamarra acusa Sánchez de...”i tot seguit es desplega la rastellera d’imputa­cions de la secretària general del PP al president del Govern espanyol:“ ...prac­ticar un exercici de dege­neració democràtica”, “colonitzar les institucions”, “ podemitzar-se’, “vendre Espanya”, “bloquejar la legislatura” i, alhora, fer “abandonament de les seves funcions”. Teclejo després “ Tellado acusa Sán­chez de...” i volen els dards del portaveu parlamentari popular, més agressiu fins i tot que els seus correligionaris, acusant el president de “ ...prostituir la democràcia”, “fugir”, “trair tot un país” o “estar en un autèntic matrimoni amb la corrupció”.

He destacat aquestes declaracions, totes recents, de Feijóo, Gamarra i Tellado­ perquè ells integren l’avantguarda de l’actual exèrcit conservador. Però sovintegen en el seu partit els ministres, diputats, presidents autonòmics, alcaldes i d’altres que exerceixen també, tots a l’una, el tir al president. És una pràctica molt estesa. Fins i tot fa l’efecte que el PP la considera la seva millor arma per tombar Sánchez.

Tard o d’hora, Sánchez caurà. Fins ara no hi ha hagut en democràcia un president etern. I està bé que sigui així. Però la via triada pel PP per aconseguir el poder no diu gaire a favor seu. Té a més els seus riscos, i n’esmentaré alguns. Evidencia que anteposa l’oposició en clau demolidora a una altra en clau constructiva, la qual cosa pot complaure el sector més pugnaç del seu electorat, però desagrada al sector moderat, i no diguem als rivals. Cada dia que passa sense que la sorollosa artilleria popular toqui i faci caure els seus objectius, Feijóo perd credibilitat. A causa de la reiteració i el poc recorregut legal dels suposats excessos denun­ciats, Feijóo i els seus sintonitzen inevitablement amb la tàctica goebbelsiana basada en la idea que “una mentida mil vegades repetida es converteix en veritat”. Recorrent a qüestions com la corrupció, el fang, el bloqueig o la so­breactuació, per desgràcia presents en el seu historial, els populars revelen la tendència a projectar en el rival els propis defectes, per cert, una de les estratègies predilectes de Trump. I finalment semblen pretendre que Sánchez se’n vagi no perquè hagi perdut els suports parlamentaris per prosseguir –encara en té, tot i que convé cordar-se el cinturó–, sinó perquè així li sembla al PP. Tot i això, Sánchez no se n’anirà pres­sionat pels improperis, sinó quan les urnes ho decideixin. No hauria de ser de cap altra manera. Quan no acusa amb escàs fonament de diversos abusos Sán­chez o la seva dona o el seu germà, el PP demana avançaments electorals, cada vegada més sovint, mentre no para de proclamar que Sánchez ja és a l’epíleg, amb la mateixa moral al­coiana amb la qual Mundo Obrero proclamava l’imminent final del règim de Franco molt abans que es produís. També li agrada molt al PP exigir dimissions. En dates recents he comptabilitzat, entre d’altres, les del president del Govern central, la presidenta del Congrés, la vicepresidenta del Govern i ministra de Treball, el ministre d’Exteriors i el de l’Interior. Però també la de la vicepresidenta i ministra de Transició Ecològica, el ministre d’Agricultura o el fiscal general de l’ Estat, etcètera. De moment, sense cap conseqüència. Els participants en la munteria popular tornen del Congrés a casa amb el sarró buit i les ganes intactes de continuar disparant. S’acosten les vacances. Temps per callar, reflexionar i revisar totes les coses revisables. O, si ja no sabem com es fa tot això, per oblidar-nos de tant de soroll durant unes setmanes.