La imatge és la d’una ciutat d’estil vagament oriental, una ciutat Estat embolcallada en la boira del matí, amb aquest aire irreal que donen les creacions generades per intel·ligència artificial. Hi ha gratacels, parcs, jardins i un paisatge de cultius ubèrrims, hivernacles i canals urbans. No és només una ciutat per viure-hi. Hi ha grans panells solars, vaixells portacontenidors i plataformes per a l’extracció d’hidrocarburs davant de la costa. És una ciutat d’infraestructures, imaginada per algú que pensa que l’economia és el nucli d’aquest projecte urbà.

Aquesta ciutat és Gaza. La Gaza que l’oficina del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, imagina per d'aquí deu anys. Una zona de lliure comerç situada entre la ciutat israeliana de Sderot i el port egipci d’ Al-Arix, a la costa nord de la península del Sinaí. Un centre econòmic connectat per ferrocarril amb NEOM, la megaciutat concebuda per Muhammad bin Salman al nord-oest de l’ Aràbia Saudita.

Aquesta imatge està inclosa en el document Gaza 2035, que ha circulat aquests dies als mitjans israelians. S’hi parla d’un territori futur que estaria administrat per Israel, Egipte i el que el document bateja com la Gaza Rehabilitation Authority ( GRA), una agència gestionada per palestins que supervisaria la reconstrucció de l’àrea i les seves finances.

Per arribar a aquesta ciutat ideal, el document descriu tres fases. La primera, batejada com a “fase humanitària”, busca l’erradicació de Hamàs i durarà un any (aquesta mateixa setmana, un alt càrrec de la seguretat israeliana ha dit que la guerra pot durar set mesos més). La segona fase es prolongaria entre cinc i deu anys. Aquí, els estats àrabs amics en supervisarien la reconstrucció. La tercera fase arribaria amb la signatura per Palestina (no especifica sota quina forma jurídica o política) dels acords d’ Abraham i d’alguna fórmula d’autogovern.

Tot just va començar l’assalt a Gaza l’octubre del 2023, líders internacionals, organitzacions humanitàries i fins i tot membres del seu mateix Govern van reclamar a Netanyahu un pla per a l’endemà de l’ocupació. I tot i això, el primer que ha aparegut no té a veure amb l’emergència humanitària sinó amb un projecte de transformació de l’enclavament palestí en un hub que vol vertebrar el comerç i el transport d’energia en una vasta zona que va de la Mediterrània als països del golf.

Segons The New York Times , el document va ser elaborat per empresaris pròxims al primer ministre el novembre del 2023. I fa evident que part de l’elit israeliana veu en Gaza una oportunitat. El Tribunal Penal Internacional pot exigir que la guerra s’aturi i la comunitat internacional proposar avenços cap als dos estats. Res d’això no surt al guió israelià. El que hi ha és una tasca de demolició del que és avui una zona de ruïnes i de runa. Un territori on poden haver mort més de 36.000 persones i d’on han desaparegut el 70% de les construccions urbanes (segons dades de l’ONU).

Gaza 2035 és fruit de la temptació que suposa començar des de zero en un territori arrasat (“rebuild from nothing”, diu el document), el somni de tot planificador. Un territori que ara és vist com “una avançada de l’ Iran” i que conté, això és clau, una gran bossa de gas natural per explotar davant de la costa.

El document encaixa amb la visió neoliberal de Netanyahu per a Israel i els països veïns que inspira els acords d’ Abraham. Una visió que ha convençut els Estats Units i que es resumeix en el fet que “la qüestió palestina” es resol dins d’un gran pacte amb les monarquies del golf en què les sinergies econòmiques resolen totes les contradiccions. Una visió que la matança del 7 d’octubre de Hamàs ha refutat en bona part (la veu palestina tard o d’hora acaba emergint, encara que sigui de vegades d’una manera mortífera).

Alguns països àrabs han fet saber que no avalen un projecte que no reconeix l’Estat palestí. I alguns membres del Govern, com ara el ministre de Defensa, Yoav Gallant, han indicat que no estan d’acord que el control militar de Gaza es prolongui més enllà de l’actual ofensiva.

Però, paradoxalment, el problema més important de Gaza 2035 té a veure amb la seva voluntat de convertir la zona en un centre industrial que fa servir la barata mà d’obra palestina. És, per tant, un projecte difícil de reconciliar amb les demandes dels ultraortodoxos de recolonitzar Gaza i expulsar els seus 2,3 milions d’habitants a Egipte o a Europa. Aquesta setmana, una enquesta del Pew Research Center ha conclòs que un 50% dels israelians pensen que cal buidar Gaza per reocupar-la (un tant per cent que arriba al 77% entre els ortodoxos).

Ho explicava de manera molt més eloqüent el Misgav Institute for National Security & Zionist Strategy, un think tank pròxim al Likud, que el 17 d’octubre ja va proposar la neteja ètnica de Gaza. Com assenyalava en un altre document, “aquest és un moment únic i una rara oportunitat per evacuar tota Gaza en coordinació amb el Govern egipci”. Ramón Aymerich a la vanguardia.