A Sant Feliu de Codines, el poble on jo vaig néixer fa quatre dies, el pare era el fill del Lluís de l'oli i la Maria de can Cotillaire, per què l'avi Lluís venia oli a granel que repartia amb el carro i el cavall per la zona de Castellterçol, Moià, l'Ametlla, Bigues i Riells etc. i la iaia Maria feia cotilles. L'ofici dels progenitors marcava el nom o malnom de la descendència. Això era abans, car a la següent generació, la meva, jo era ja només el noi del Santiago, aquí la mare desapareix i la professió del pare també (oliaire tota la seva vida laboral), i a la següent, ja no hi ha ni rastre de pare i mare, les meves filles tenen la seva pròpia entitat i identitat sense cap referència al seu progenitor i responsable o irresponsable d'haver-les dut aquí. No són les filles del noi del Santiago, són elles mateixes, i com totes les coses, té la importància que se li vulgui donar.
La baula del malnom o sobrenom que unia als pares amb els seus descendents s'ha trencat, propiciant la uniformitat manifesta d'una societat cada vegada més hedonista i avorrida, en la que de la gent ni tan sols se sap de qui són fills, llevat dels àrbitres de futbol, que segons una llegenda urbana o potser serà cert, es diuen sempre els dos cognoms, i això ve per un àrbitre que hi havia en temps del dictador que es deia Franco de cognom, i el varen obligar a afegir Martínez que era el de sa mare, (Franco Martinez) per què en ser insultat no sembles que s'insultaba al 'caudillo', ah! i la mare de l'arbitre?, us preguntareu. En aquells temps els hi era igual, i ara em sembla que també. I si non vero, e ben trobato. Per cert, fent tasca d'investigació he trobat que Franco Martínez va morir el 3 de febrer d'enguany. Descansi en pau.