La victòria de la Roja acapara des de la nit de diumenge la màxima atenció mediàtica. Tant és així que, fins i tot, ha aconseguit desplaçar mínimament l’atemptat contra el president Trump i la icònica imatge d’ell ferit amb l’orella i la cara ensangonades aixecant el puny amb la bandera americana onejant al cel. Dos instants que queden a la memòria col·lectiva i que demostren que les nostres vides estan fetes de moments com aquests que van moblant un relat que es desdibuixa amb el pas dels anys, però que manté vius els instants claus.
Les impecables imatges que ofereix el Diari de Sabadell de la celebració de la victòria de la selecció espanyola al parc de Catalunya són un reflex d’aquests moments vitals. En aquest cas, marcats per una eufòria col·lectiva que s’encomana i que traspua un sentiment patriòtic d’aquells que segur que de malhumor a més d’un indepe. Com a tot fenomen de masses, les interpretacions poden ser molt diverses. Però el seu reflex als mitjans de comunicació adquireixen una dimensió diferent. Generalment, es magnifica, tot i que en el cas de l’Eurocopa les audiències televisives aconseguides són d’una dimensió estratosfèrica. El mateix passa amb l’atemptat de Trump. Tot el planeta viu aquell instant que queda gravat per sempre a les nostres retines.
El títol d’aquest article explica Josep Mercadé que l’ha manllevat del llibre que el 2009 va publicar Javier Cercas. El seu 'Anatomía de un instante' tracta sobre la icònica imatge d’aquell tinent coronal Tejero amb una arma a la mà entrant al Congrés dels Diputats cridant: “Al suelo! Quieto todo el mundo” en el seu intent de cop d’estat. Aquell també va ser un moment que ha quedat gravat per sempre a la memòria col·lectiva dels que ho van viure. A Cercas, aquells minuts, li van donar per escriure un llibre de prop de 500 pàgines.
La celebració de la victòria de la Roja molts ho aprofitaran com a acte de reafirmació nacional. D’altres simplement ho viuen com un triomf futbolístic i gaudeixen del joc sense buscar-hi més interpretacions. El que si es podien haver estalviat, és la celebració d'ahir, que per vergonya aliena ja no vaig veure, com no en veig fa temps del Barça, i no perquè no guanyi títols, em vinc a referir de quant en guanyava. Curiosament, els que varen donar menys la nota varen ser Lamine Yamal i Nico Williams, els únics que no han desmuntat tota la teoria d'aquesta seleccion integrada en els valors de l'Espanya real i global, bla, bla, bla, res. Tot plegat foc d'encenalls, Gibraltar espanyol, la majoria borratxos i Carvajal comportant-se com el que és, un idiota maleducat. Quin mal exemple que varen donar tots plegats a la mainada a la que se supose els posen aquests nois d'exemple com a estàndards dels valors del futbol.
El problema és que en aquests instants sempre queden dubtes sobre si ha estat una cosa o una altra. En el cas del futbol, el que es fa més evident és que els instants d’eufòria, agradi o no, permeten a moltíssima gent gaudir de moments inoblidables que cadascú els pot administrar i interpretar com vulgui, però hi ha maneres de celebrar per part dels jugadors que seria millor que es fessin en privat. Com diria Amunike: Campelones oe, oe, oe.
13 Comentaris
Sincerament i perdó si em repeteixo. Una mica de vergonya aliena sí que l'he sentit. Però em preocupa més aviat poc. El que si ens alegrarà el pati és el puny alçat del «The Donald that is not a duck». Aquest sí que ens muntarà excel·lents xirinoles per tenir-nos entretinguts. I em pareix que llavors el «pan y circo» servirà de ben poc.
ResponEliminaYo no he visto el partido, tampoco la celebración, pero un profesional debe ser un profesional, dentro y fuera del campo. Digo yo, no se.
ResponEliminaUn saludo.
Las formas siempre se han guardar. Siempre.
ResponEliminaCreo que aquí, en EEUU no lo sé, va por lo de Tramp, se perdieron las formas el día que el trío Busch, Aznar y el inglés bombardearon Irak.
Las declaraciones de Aznar con los zapatos encima de la mesa hablando un español mexicanizado , con ínfulas de superioridad sobre la clase gobernada, fueron, a mi modo de ver, el punto de partida de perder las formas.
Y de ahí, creo, salió todo.
Continuaron, por nuestros gobernantes, perdiéndose las formas cuando Zapatero, representante de todos, o sea to-dos los españoles y máximo exponente del gobierno en funciones, no saludó con las formas protocolarias a la bandera americana quedándose sentado.
Y así hasta hoy. Pondríamos muchos ejemplos, y todos de mala educación.
Esto ya no tiene arreglo, porque de casa se ha de venir educado, y al colegio se va para aprender, no se enseña educación en el colegio, acaso, antes, Urbanidad.
Cuando se junta el alcohol, la masa (el incógnito), y las ganas de sentirse superior, la cosa se pone fea.
Salut
Con permiso del respetable, Aznar hizo el gilipollas, parecía el tonto del pueblo juntándose a la gente bien y presumiendo de ello, "Mira con quien me codeo", ¿Has visto lo importante que soy?, un gilipollas de manual, aparte de un impresentable.
EliminaLo de Zapatero una actuación infantil de adolescente caprichoso y mal criado, "Pues ahora no como, mami"
Creo que tiene que haber un C.A.R.P.I. (Centro de Alto rendimiento para Idiotas) o algo asi, donde pasaron todos los presidentes que sucesivamente estuvieron en el poder, Aznar, Zapatero, Rajoy y ahora Sanchez (de carrerilla humillante detrás de Biden y su mujer "sobada" por el mismo). Sin un entrenamiento intensivo llegar a estos niveles es imposible.
No se han dado cuenta que al puesto le dan dignidad personas dignas, serias, responsables, el puesto no hace inteligente a un imbécil.
Un saludo.
La foto de las Azores, fue cuando Aznar dijo aquello en mexicano estamos trabajando en ellou.
EliminaHay que disfrutar de todos los momentos que te son agradables, España hizo un fútbol técnico, con filigrana de algunos y vistoso.Encima ganó, qué más quiero. Ya me vendrán cosas desagradables. No amarguemos la fiesta.
ResponEliminaSaludos
Es que lo de las celebraciones es un desastre, no de España, de todas, vaya
EliminaMira, este mediodía me ha puesto un mensaje Ícaro. Me dijo: pon la 6 y verás. La he puesto: la presentación del Mbappe. Ya se que es una tele privada, pero ¿es tan importante?. Claro que es privada, y no puedo decir nada si se está más de 20 minutos con la juerga.
ResponEliminaHoy pongo la 24H . esa es pública, y no me pare bien eso del Mpapee . Claro que tienen que poner lo de España, eso es común para todos, ¿pero la presentación de un jugador a un equipo?, y esa TV es del Estado y la pagamos todos, los del Jaén, los del Español, los del Barcelona y los del Girona y los que pasamos.
Esto del futbol tiene cosas que creo, pasan de lo normal.
El més bo de tot és que Mbappé acabarà sent un fiasco més de Florentimo, com Hazard, o Bale i segurament Bellingham. Al temps. Això sí que és provincianisme. Dit això, és una notícia que entenc s'ha de donar, és important en l'entorn futbolero.
ResponEliminaSalut.
¿Y ponerla en prime time durante cinco minutos como ha pasado en 24H?. Se dice, y ya está, y no se pasan las imágenes desde cuando nació, su primera comunión, la historia de amor con su gata, que al final era gato, la cara de su papá, la de su mamá, su hermano pequeño, su tio de Tailandia y la corte de faraones del tocomocho del futbol.
EliminaOstras...que tomadura de pelo.
Noi, ara s'informa així, en general i a les teles públiques i a les privades, pensa que ja no hi treballen periodistes sinó divulgadors de notícies, seguint sempre les indicacions de l'amo.
ResponEliminaQue esos pataderos, en la celebración, reivindiquen Gibraltar, en forma chulesca y provocativa, eso, ¿también es Marca España?
ResponEliminaNo creo que eso sea muy oportuno. Sería mejor que enseñaran el culo... ya puestos...
Va ser cosa de Morata, ressentit pel maltractament que diu que va rebre del Chelsea. Els excessos etílics porten a aquestes coses.
ResponElimina