El món acadèmic commemora el 2024, el centenari de la mort de Franz Kafka. Ja hi ha diversos congressos i exposicions en marxa, començant per la Universitat d’Oxford, que organitza per al setembre una conferència internacional, i continuant per les Bodleian Libraries, que conserven bona part dels papers de l’escriptor, també a Oxford, varen iniciar una exposició el maig passat. L’Associació Internacional de Crítics de Teatre dedicarà la seva assemblea anual, aquesta vegada a Brno, a la vigència de les idees kafkianes en l’escena actual. L’Institut d’Humanitats iniciarà al gener un curs amb els millors especialistes en Kafka del país. Etcètera, etcètera. Tot aquest aparell acadèmic era previsible, ja que Kafka es va convertir en un dels creadors més influents en perfilar i anticipar les angoixes pròpies del segle XX. Però el que difícilment podia imaginar l’autor praguès, mort a causa de la tuberculosi el 3 de juny del 1924, amb només 40 anys, era en quina mesura els ressorts de la seva literatura filtrarien –i gairebé estructurarien– el nostre segle XXI. La Reial Acadèmia Espanyola va acceptar el 2001 la veu kafkià/ana, definint-la com a “situació absurda, anguniosa”. O sigui, opressiva, pròpia d’un malson, de motiu incomprensible i efectes insuperables, de vegades emanada d’una burocràcia anònima i inexpugnable.

Els protagonistes de les obres de Kafka són persones atrapades. Ja sigui per una mutació física inexplicable (Gregor Samsa, que desperta al seu llit convertit en un monstruós insecte, a La metamorfosi). O per un judici en contra seu, les causes del qual ignora (Josef K., a El procés). O per la impossibilitat d’accedir a la fortalesa, desdibuixada per la neu, la boira i la foscor, a la qual ha estat cridat (K., l’agrimensor, a El castell). Són figures, totes elles, víctimes d’una situació injustificable i asfixiant, davant la qual se senten impotents, i els causants de les quals no tenen el menor interès a corregir. Ara bé, una cosa són els llibres i una altra és la realitat. Aquest 2024 del que ja estem a mig camí, tenim un panorama pintat amb traços kafkians. Cada nit sopem veient als telenotícies insuportables imatges de nens i grans destrossats per les bombes a Gaza, que cauen allà de continu com si fos impossible ­evitar-ho. De tant en tant, Vladímir Putin exhibeix el seu rostre retocat a la televisió per dir que no desistirà del seu afany destructiu fins a assolir els seus objectius (la qual cosa, vista la lentitud a la qual avança la tropa, és doblement preocupant). Tot això, per no parlar d’altres conflictes bèl·lics amb perfil mediàtic més modest, però també actius i de no menor crueltat arreu del món, com són els de Birmània, Somàlia, Etiòpia, el Sudan, Iemen i altres, que, combinats, acumulen ja milers de morts. D'Espanya millor no parlar-ne gaire, per no avorrir al personal, ara que el president del Govern ha descobert que al seu país hi ha lawfare, i mira que li ha costat adonar-se'n, malgrat les referències que tenia d'accions contra Podem o els del procés, però al Flautista de la Moncloa a vegades li costa d'entendre les coses. 

Quant a la resta, bé, doncs el caïnisme habitual de les dues Espanyes que ens trenquen el cor ambdues, i poca cosa més. Milena Jesenská, destinatària de les Cartes a Milena, es va referir a Kafka a l’obituari que li va dedicar com a algú que “va veure el món ple de dimonis invisibles lluitant i destruint les persones indefenses”. Avui, els dimonis continuen operant i els ciutadans corrents continuen indefensos davant d’ells. Però, en realitat, hem avançat d’alguna manera. Els dimonis no són ara tan invisibles. Encara que les persones continuen semblant incapaces de posar-se fora de perill dels abusos demoníacs. 

Mentre això últim no arribi, el món continuarà demostrant que Franz Kafka no anava desencaminat. I si, en un futur més o menys pròxim, la intel·ligència artificial arriba a excedir-se irreversiblement, hauríem de tractar-lo ja de clarivident màxim i profeta total.