Mentre llegeixo banals informacions sobre els Jocs de París, recordo un fet social que es va produir en una barriada obrera de Marsella fa uns trenta anys. Uns nouvinguts musulmans, faltats de serveis propis, sacrificaven a la manera halal els xais a les banyeres dels pisos dels blocs on havien anat a parar. Les canonades d’aquells edificis s’embossaven sovint amb la sang i altres deixalles, cosa que provocava seriosos problemes sanitaris i d’olor. Els obrers autòctons que havien entrat en relació de veïnatge amb els nouvinguts van queixar-se’n als seus dirigents polítics i sindicals, so­cia­lis­tes o comunistes, i van obtenir com a resposta una reflexió moral: “Heu de ser solidaris amb els nouvinguts”. Antoni Puigverd.

Com que aquelles pràctiques van persistir i els problemes de convivència es van cronificar, el discurs paternalista dels dirigents d’esquerres va provocar una forta reacció negativa, que va ser aprofitada per Jean-Marie Le Pen, un mediocre militar vinculat a les darreres batalles del colonialisme francès. Le Pen va posar al dia la ideologia de la França antisemita de Vichy i va projectar sobre magribins i africans emigrats el malestar de les classes populars franceses en l’inici del que solem anomenar globalització. Els ciutadans d’aquell barri marsellès van passar de votar comunista a votar extrema dreta. Mentre la gauche caviar, universitària, seixantavuitista i de bon nivell de vida predicava un discurs favorable a la immigració, la classe obrera, inculta i precaritzada, veia com empitjorava la seva vida, ja inicialment limitada: del preu del sòl a l’escola dels nens, dels centres sanitaris a la densitat dels parcs. Del malestar dels guetos d’acollida en va sortir el primer lepenisme; i del malestar dels guetos d’arribada n’ha sorgit l’islamisme i la conflictivitat. Sense un veritable exèrcit de policies no serien possibles l’ordre i la seguretat del París olímpic. França ha passat 40 anys component música barata sobre la nació: mentre uns idea­litzen el mestissatge, els altres el rebutgen frontalment. Resultat? Una França desnortada. Un sistema electoral pensat per centrar el país, en realitat, l’està dividint irreversiblement. Fermenta entre nosaltres aquest mateix problema, que França havia anticipat. La consciència agonística de la identitat apareix quan l’individu s’adona que no quadra en cap casella. Quan descobreix que ha de violentar els seus sentiments, que ha de reescriure la seva memòria o anul·lar una part de la seva experiència. El fenomen migratori (i el turístic!) obliga els occidentals a reescriure el seu llegat íntim. Cada vegada hi ha més individus que, escombrats radicalment els seus orígens, no acaben de trobar un lloc on arrelar d’acord amb les pautes de normalitat que porten a la memòria. Cada vegada són més els immigrants que l’economia global expulsa del seu entorn familiar i que desembarquen en territoris on coneixeran l’estranyesa i viuran fora de lloc . I cada vegada són més els autòctons que ja no reconeixen el paisatge humà que els envolta. Tothom comença a estar fora de lloc .

Aviat les societats occidentals ja no contindran cap nació dominant, cap normalitat cultural, cap patriotisme cohesionador. Una ­infinita gamma d’identitats (nacionals, ètniques, sexuals, de gènere) pugnen per imposar-se. El context històric és de franca hostilitat interna. El problema no són els líders: Trump, Macron, Sánchez. El problema és de fons. A tot Occident hi ha perspectives reals o simbòliques de guerra civil.