La marca Espanya va sortir il·lesa de la celebració de l’Eurocopa pels seus herois futbolístics a Cibeles, tot i que un –ho he de dir– va tenir l’ai al cos al llarg de les dues hores del xou. Cada jugador que apareixia a l’escenari invocat per Álvaro Morata era un córner d’Anglaterra els últims cinc minuts de la final... Joaquin Luna a la vanguardia.

D’entre totes les destrosses possibles, els afers minats i les hipotètiques polèmiques –veure la defenestració de Luis Rubiales en una altra celebració–, els jugadors van optar per reclamar l’espanyolitat del penyal de Gibraltar, sota sobirania britànica a perpetuïtat per allò dels tractats signats. A diferència dels contractes dels jugadors, es compleixen al peu de la lletra.

Després de superar un conat de dia de l’orgull gai – Carvajal amb el tors despullat repartint abraçades d’osset–, els jugadors van sortir dignament del tràmit d’una celebració amb l’afició, un fet sense protocol que sol originar escenes lamentables, visques i més visques i alguna gamberrada poc pedagògica a assistents, massatgistes o respectables membres del quadre tècnic. Sense consultar-ho amb ningú, als jugadors els va sortir la vena paròdica sobre el patriotisme i van cridar: “Gibraltar espanyol!”. Com podien haver dit: “Raúl selección!” o “Puigdemont president!”. És a dir, pura conya. Per cert, el mini jo d'Almeida va recolzar aquesta petició.

L’espanyolitat de Gibraltar és el sexe dels àngels. No he conegut mai un ciutadà que el tema li interessi gaire i s’ho prengui seriosament, tret de Franco, i molt de tant en tant, perquè als anys quaranta i cinquanta es muntaven romeries davant de l’ambaixada britànica, una mica per passar l’estona i tenir entretinguts els falangistes. Una vegada hi va haver més fervor del protocol·lari i una concurrència superior a l’habitual, de manera que el ministre de la Governació va oferir a l’ambaixador del Regne Unit reforços policials. La resposta va ser antològica: Preferiria que la pròxima vegada no m’enviï tants manifestants...

A falta de càntics regionals i insults al clergat, no hi ha res més inofensiu que demanar la devolució del Penyal, conscients que no ens importa i que no seria un bon negoci perquè la colònia dona molta ocupació al camp de Gibraltar –no n’abunda– i el Regne del Marroc podria començar a reivindicar Ceuta i Melilla (sense relació formal, però ja sabem com van aquestes coses de les pàtries).

El Govern de Gibraltar té l’obligació de protestar i no afegir-se a la festa, i l’RFEF, d’aconsellar que la pròxima vegada defensin l’espanyolitat de les illes Chafarinas. Així com són aquestes celebracions, un es dona per satisfet amb la de dilluns a Cibeles. El país en va sortir il·lès. I fins i tot amb bona sintonia. Però no és així el cas d'Argentina, a qui França vol demandar pels seus càntics racistes.