Fullejant les proves de la memòria, el meu amic recordava també aquest passatge de De Alchimia, d'Alberto el Magno: «Si tens la desgràcia d'introduir-te a prop dels prínceps i dels reis, no cessaran de preguntar-te: “I bé, mestre, ¿ com va l'Obra? Quan veurem per fi alguna cosa bona?" I, en la seva impaciència, et diran murri i trampós i et produiran tota mena de molèsties. I si no arribes a bon fi, sentiràs tot el pes de la còlera. Si, al contrari, tens èxit, et guardaran amb ells en perpetu captiveri, amb la intenció de fer-te treballar en benefici seu.» Havia estat per això que Fulcanelli havia desaparegut i els alquimistes de tots els temps havien guardat gelosament el seu secret? - El primer i últim consell donat pel papir Harris era: «Tanqueu les boques! Tanqueu les boques!».

Anys després, a Hiroshima, el 17 de gener de 1955, Oppenheimer declararia: «En un sentit profund que cap ridiculesa barata podria esborrar, nosaltres, els savis, hem conegut el pecat.» I, mil anys abans, un alquimista xinès havia escrit: «Seria un pecat terrible revelar als soldats el secret del teu art. Atenció! Que no hi hagi ni tan sols un insecte a la cambra en què treballes!» 

L'EXTRAVAGANT SENYOR FORT - Hi havia a Nova York, cap a l'any 1910, en un piset burgès del Bronx, un bon home ni jove ni vell, que s'assemblava a una foca tímida. Es deia Charles Hoy Fort. Tenia cames rodones i grosses, ventre i malucs, res de coll, crani gran i mig plomat, ample nas asiàtic, ulleres de ferro i mostatxo a l'estil Gurdjieff. Se li hauria pogut prendre també per un professor menxevic. Tot just sortia de casa, com no fos per anar a la Biblioteca Municipal, on consultava una gran quantitat de diaris, revistes i anals de tots els Estats i de totes les èpoques. Al voltant del seu buró de persiana, s'acumulaven caixes de sabates buides i munts de diaris: l'American Almanach de 1833, el London Times dels anys 1800-1893, l'Anual Record of Science, vint anys de Philosophical Magazine, els Annals de la Société Entomologique de France, la Monthly Weather Review, l'Observatory, el Meteorological Journal, etc. Usava una visera verda, i sempre que la seva dona encenia el fogonet per dinar, anava a la cuina per assegurar-se que no s'enganxés foc a la casa. Això era l'única cosa que irritava la senyora Fort, de soltera Anna Filan, elegida per ell per raó de la seva falta absoluta de curiositat intel·lectual, i la que apreciava, sent per ella tendrament correspost. Fins als trenta-quatre anys, Charles Fort, fill d'uns botiguers de queviures d'Albany, havia campat gràcies a un mediocre talent de periodista ia una veritable habilitat per dissecar papallones. Morts els seus pares i liquidada la botiga, disposava ara d'una renda minúscula que li permetia entregar-se exclusivament a la seva passió:l'acumulació de notes sobre esdeveniments inversemblants i, tanmateix, comprovats.

Pluja vermella a Blankenbergue, el 2 de novembre de 1819; pluja de fang a Tasmània, el 14 de novembre de 1902. Flocs de neu grans com a plats de cafè a Nashville, el 24 de gener de 1891. Pluja de granotes a Birmingham, el 30 de juny de 1892. Aerolitos. Boles de foc. Petjades d'un animal fabulós a Devonshire. Plats volants. Petjades de ventoses en unes muntanyes. Aparells estranys al cel. Capricis d'estels. Estranyes desaparicions. Cataclismes inexplicables. Inscripcions a meteorits. Neu negra. Llunes blaves. Sols verds. Xàfecs de sang. Així va arribar a reunir vint-i-cinc mil notes, arxivades a caixes de cartró. Fets que, no ben esmentats, havien tornat a caure al fossat de la indiferència. I, no obstant, fets. Anomenava això el seu «sanatori de les coincidències exagerades». Fets dels quals un no gosava parlar. Ell sentia brollar dels seus fitxers «un veritable clam de silenci». Els havia pres una mena d'afecte a aquelles realitats incongruents, llençades del camp del coneixement ia les que acollia al seu pobre despatx del Bronx, mimant-les mentre les ordenava: «Putilles, arrapeus, geperuts, bufons... i, tanmateix, el seu desfilada per casa meva tindrà la impressionant solidesa de les coses que passen, i passen, i no cessen de passar.» Quan estava cansat d'ordenar les dades que la ciència ha considerat oportú suprimir. (Un iceberg volant cau a trossos sobre Rúan, el 5 de juliol de 1853. Carracas de viatgers celestes. Éssers alats a 8.000 metres al cel de Palerm, el 30 de novembre de 1880. Rodes lluminoses al mar. Pluges de sofre, de carn. Restes de gegants a Escòcia. Taüts de petits éssers vinguts d'un altre món, als roquissars de Edimburg...) Quan estava fatigat, descansava el seu esperit jugant, ell sol, interminables partides de superescacs en un tauler de la seva invenció compost de 1.600 caselles.

Després, un dia, Charles Hoy Fort es va adonar que aquella tasca formidable no servia per a res. Inutilitzable. Dubtosa. Una simple ocupació d'home maniàtic. Va entreveure que no havia fet més que picar de peus al camp del que buscava foscament, que no havia fet res del que en realitat havia de fer. Allò no era una investigació. Era la seva caricatura. I l'home que tant temia el perill d'incendi va llançar al foc les caixes i les fitxes. - Pauwels i Bergier - le matin des magiciens