Introducció del fulletó de l'Exhibició i venda de quaranta pintures i quatre dibuixos de Gustave Coubert, Pavelló del Realisme, amb motiu de l'Exposició Universal de París de 1855. Carta oberta als alumnes - Ramón Álvarez a la vanguardia.

“París, 25 de desembre de 1861

”Senyors col·legues:

”Estàveu ansiosos d'obrir un estudi de pintura on poguéssiu continuar la vostra formació com a artistes sense restriccions, i estàveu desitjosos de suggerir que el posessin sota la meva direcció. Abans de respondre, li he d'aclarir les coses sobre la paraula direcció. No em puc exposar que es tracti d'un problema de mestre i alumnes entre nosaltres. He d'explicar-li el que recentment vaig tenir l'oportunitat de dir al congrés d'Anvers: no en tinc, no puc tenir alumnes. Jo, que crec que cada artista ha de ser el seu propi mestre, no puc somiar erigir-me en professor. Ser no sols pintor, sinó també home; en definitiva, crear art viu: aquest és el meu objectiu

No puc ensenyar el meu art ni l'art de cap escola, ja que nego que l'art es pugui ensenyar o, en altres paraules, sostinc que l'art és completament individual i no és, per a cada artista, res més que el talent que sorgeix de la seva pròpia inspiració i dels seus estudis de la tradició. Dic a més que, segons la meva opinió, per a un artista l'art o el talent només poden ser una manera d'aplicar les seves pròpies capacitats personals a les idees i els objectes del temps en què viu.

”L'art de la pintura només pot consistir, sobretot, en la representació d'objectes visibles i tangibles per a l'artista. Una època només pot ser reproduïda pels seus propis artistes, és a dir, pels artistes que hi van viure. Considero que els artistes d‟un segle són bàsicament incapaços de reproduir l'aspecte d‟un segle passat o futur, és a dir, de pintar el passat o el futur.

En aquest sentit, nego la possibilitat d'un art històric aplicat al passat. L'art històric és per naturalesa contemporània. Cada època ha de tenir els seus artistes que ho expressin i ho reprodueixin per al futur. Una època que no ha estat capaç d'expressar-se a través dels seus artistes no té dret a ser representada per artistes posteriors. Això seria una falsificació de la història.

La imaginació a l'art consisteix a saber trobar l'expressió més completa d'una cosa existent, no a inventar o crear aquesta cosa mateixa.

”La història d'una època s'acaba amb ella mateixa i amb els representants que l'han expressat. No és una tasca dels temps moderns afegir res a l'expressió dels temps passats per ennoblir o embellir el passat. El que ha estat, ha estat. L'esperit humà ha de començar sempre a treballar novament en el present, partint dels resultats adquirits. Mai no s'ha de partir de conclusions preconcebudes, passant de síntesi en síntesi, de conclusió en conclusió.

”Els veritables artistes són aquells que reprenen la seva època exactament al punt en què l'han portat els temps anteriors. Retrocedir és no fer res, és pura pèrdua; vol dir que no s'han comprès ni aprofitat les lliçons del passat. Això explica per què les escoles arcaiques de tota mena es redueixen a les recopilacions més estèrils.

”Sostinc, a més, que la pintura és un art essencialment concret i que no pot consistir més que en la representació de coses reals i existents. És un llenguatge completament físic, les paraules del qual estan formades per tots els objectes visibles; un objecte abstracte, no visible, inexistent, no és dins l'àmbit de la pintura.

”La imaginació a l'art consisteix a saber trobar l'expressió més completa d'una cosa existent, però mai a inventar o crear aquesta cosa mateixa.

”El bell existeix a la natura i es pot trobar enmig de la realitat sota els aspectes més diversos. Tan aviat com és allà, pertany a l'art, o millor, a l'artista que sap veure'l allà. Tan bon punt la bellesa és real i visible, té la seva expressió artística en aquestes mateixes qualitats.

L'artifici no té dret a amplificar aquesta expressió; interferint-hi, només es corre el risc de pervertir-la i, en conseqüència, de debilitar-la. La bellesa que ens proporciona la natura és superior a totes les invencions de l'artista. La bellesa, com la veritat, és relativa a l'època en què es viu i a l'individu capaç de comprendre-la. L'expressió del bell guarda una relació precisa amb la capacitat de percepció adquirida per l'artista.

”Heus aquí les meves idees bàsiques sobre l'art. Amb aquestes idees, pensar en la possibilitat d'obrir una escola per a l'ensenyament dels principis convencionals seria tornar a les nocions incompletes i rebudes que han dirigit per tot arreu l'art modern fins ara.

”No és possible tenir escoles de pintura; només hi ha pintors. Les escoles no serveixen per a res, tret de discernir els procediments analítics de l'art. Cap escola no és capaç d'arribar a una síntesi aïllada. La pintura no pot, sense caure en l'abstracció, deixar que domini un aspecte parcial de l'art, ja sigui el dibuix, el color, la composició o qualsevol altre de l'extraordinària multiplicitat de mitjans la totalitat dels quals constitueix per si sola aquest art.

Per tant, no puc obrir una escola, formar-ne alumnes, ensenyar aquesta o aquella tradició parcial de l'art.

”Només puc explicar a alguns artistes, que serien els meus col·laboradors i no els meus alumnes, el mètode pel qual, al meu entendre, un es converteix en pintor, pel qual jo mateix he intentat convertir-me en un des dels meus primers dies, deixant a cada persona el control complet de la seva individualitat, la plena llibertat de la pròpia expressió en l'aplicació d'aquest mètode. Per assolir aquest fi, l'organització d'un estudi comú, que recordés aquelles col·laboracions extremadament fructíferes dels tallers del Renaixement, podria sens dubte ser útil i contribuir a l'obertura de l'era de la pintura moderna, i m'entregaria amb entusiasme tot allò que volguéssiu de mi per assolir aquest objectiu.

”Amb la més profunda sinceritat,  Gustave Coubert”