Carles Puigdemont és Jimmy Jump? Quan el comissari en cap dels Mossos oblida els galons i s’atreveix a comparar l’expresident amb l’espontani més famós dels camps de futbol i Eurovisió és que el mal infligit a la policia catalana és majúscul. Hi va haver poc d’institucionalitat en la reaparició de Carles Puigdemont. El seu exercici d’escapisme ha alterat el relat alimentat per Junts des de la intervenció de la Generalitat el 2017, que ha transitat de la preservació de la presidència cap a una croada personal contra el poder judicial espanyol. Els Mossos són només una víctima col·lateral. I la ferida sagna. El comissari Eduard Sallent pot tenir més passat que futur al capdavant de la policia catalana –el seu arxienemic Josep Lluís Trapero va cap a la direcció política del cos– però l’assenyalament policial de Puigdemont i dels càrrecs de Junts és fruit de la impotència. Demanar “l’assumpció de responsabilitats de les autoritats que van donar suport a una acció delictiva” no eximeix les dels Mossos. Cridar “ja n’hi ha prou d’‘actuacions deslleials’ dels partits i de la col·laboració ‘inacceptable’ d’agents amb l’expresident” és un desfogament.

L’autocrítica policial és una processó que va per dins i que se sotmetrà a l’escrutini públic sota el guiatge del magistrat Pablo Llarena. Els Mossos se la jugaven i van perdre, l’expresident ha tornat a Waterloo i s’ha burlat del Tribunal Suprem; però què ha guanyat?. Puigdemont va apuntalar la seva campanya electoral en dues premisses. Seria present al Parlament en una investidura, encara que no fos la seva, i deixaria la primera línia política si no era president. La direcció de Junts afirma que la primera part s’ha complert i que han canviat les circumstàncies respecte a la segona. L’argumentari postconvergent al·lega que l’expresident va intentar arribar al Parlament, però que el dispositiu policial desproporcionat ho va fer inviable. Denuncia una “assimilació entre independentisme i terrorisme” a càrrec de la cúpula d’ERC a Interior. El discurs a la defensiva tapa el desconcert dels quadres de Junts. Poca gent en la comitiva de l’expresident tenien la informació completa sobre el pla que es va executar. S’havia treballat sobre diversos escenaris per a la seva tornada, que es van anar emmotllant a les circumstàncies. “Els Mossos busquen Puigdemont com la Guàrdia Civil va buscar les urnes”, denuncia ara la cúpula de Junts. Sí. El viatge de l’expresident es va organitzar com l’entrada de les urnes a Catalunya l’octubre del 2017: estratègies blin­dades, informació fragmentada... I un fracàs policial. Aamb informació de la vanguardia.

Tot plegat ha estat molt soroll per no res, però no es tracta d'un drama Shakespearià, sinó d'un vodevil en la línia dels vienesos. Puigdemont no ha guanyat, i els Mossos tampoc. Ambdós han perdut i el que més molesta, el que més fot, és que ha estat per a no res. Al cap i a la fi, l'important per Sánchez s'ha aconseguit, Salvador Illa ja és President de la Generalitat, i això de cara a unes noves eleccions a Espanya és molt important, i compte que en cas de produir-se, Junts, ja no seria decisiu amb els 7 o X diputats que pogués treure, Junts s'ha quedat sol i Puigdemont amortitzat i a Waterloo sense ofici ni benefici, amb Matamala de pagafantes. Tot plegat lamentable i trist. No és això, companys, no és això. No és circ, és el teatre Xinès de Manolita Chen.