Martin Buber, va ser un filòsof i escriptor jueu austríaco-israelià. Conegut per la seva filosofia del diàleg, advocava per ell per resoldre el conflicte entre Israel i Palestina i defensava la solució d'una terra per a dos pobles. Però no acudeix a aquest espai per aquesta guerra que sembla que no tingui fi, encara que tot, tard o d'hora, acaba tenint un final. Hi acudeix perquè, per a ell, la joventut és l'oportunitat eterna de què disposa la humanitat. I potser, afegeixo jo, estiguem matant aquesta oportunitat.
Vegem-ho. Els nostres joves ho estan passant malament. Una dada: el 60% dels catalans d'entre 16 i 24 anys sacrificarien llibertats per tenir més nivell de vida; abraçarien la banya de l'abundància a costa de principis democràtics. Una altra dada: els joves espanyols són un 25% més pobres; la riquesa neta dels menors de 35 anys es va desplomar entre el 2020 i el 2022. Aquest sector de la població ara té greus problemes per accedir a un habitatge en propietat: només un 31% té pis, quan fa una dècada la xifra fregava el 70%. Més dades: només el 15,9% dels joves han aconseguit emancipar-se, 7,3 punts menys que fa una dècada. I entre els 30 i els 34 anys la taxa d'emancipació també ha caigut 4,5 punts, fins al 69,8%. Així doncs, l'edat mitjana a què els joves abandonen la casa dels seus progenitors és de 29,5 anys. No crec que facin falta més dades per saber que tenim un problema greu. La nostra joventut, i la de la resta d'Europa, sent que el seu futur és ombrívol i que els seus governants no plantegen polítiques per corregir-ho. Tot just ara, Ursula von der Leyen prometia un pla europeu d'habitatge assequible per als joves en inaugurar el seu nou mandat com a presidenta de la Comissió. Esperem que es compleixi més aviat que tard. Perquè, si oferim als joves habitatges assequibles i feines de qualitat, no renunciaran a les seves llibertats, les nostres democràcies seran més robustes, i les nostres economies, més dinàmiques i innovadores, i l'oportunitat eterna de la humanitat seguirà viva.
Álex Rodríguez a la vanguardia.com
Complicat. El gir de Israel/Palestina a la situació dels joves catalans/espanyols no l'acabo d'entendre, però és igual. Els números segurament són molt certs, però hom es pregunta sobre això de les feines de qualitat i el fet que, li costa tant i tant, trobar un electricista que vulgui fer un arreglo a la instal·lació de la llum comunitària de la escala.
ResponEliminaelectricista, llauner, lampista, professions del futur deia fa molt anys Fabiá Estapé...
EliminaMira, esta entrada tiene más miga de la que parece a primera vista, es muy buena. No porque hable de Buber, no, sino porque nos da la idea en sus porcentajes, que supongo los habrá cualificado el periodista, del problema de fondo, de la precariedad laboral, que habiendo trabajo, porque lo hay, el que se nos da no es significativamente cualificado. Eso de: "el 60% dels catalans d'entre 16 i 24 anys sacrificarien llibertats per tenir més nivell de vida", tela molinera, y es así.
ResponEliminaEso de : "només un 31% té pis, quan fa una dècada la xifra fregava el 70%.", es real, no sé sí con la exactitud que nos marca, pero que estamos peor que antes es de una certeza vital.
Y a lo que vamos, hay trabajo, cierto, pero es de poco salario, de horas, limitado, pobre, de pocas expectativas y por ello la gente preparada, ojo, preparada, marcha, emigra a otros lugares. Aquí vienen los pocos cualificados de otros paises que en el suyo no encuentran nada.
Camareros, paletas de esos de estar por casa, señoras de hacer trabajos en casa, fregasuelos en los hoteles, camareras de piso,, si puede ser que con estudios, pero los estudios que puedan traer comparados con los mismos años de aquí no son tan elevados.
Aquí enfermería consta ahora de cuatro años, mas un posgrado y medicina , ni te cuento, no te sale por menos de siete. Y marchan porque lo que se les ofrece es muy bajo y un piso de alquiler no sale por menos de 1.000 euros.
En fin. Un buen escrito que refleja lo que hay.
Salut
Es que és aixó. Un jove que treballi sol guanyar entre 1000 i 1300 euros al mes, amb això només pot pagar un lloguer. la llum, gas i aigua. Ja no li queda res per menjar, i aquí és on entren en joc, pares i avis. El Roberto comença a treballar en un magatzem de distribució de medicaments, 4 dies a la setmana, 1400 euros. No está malament perque té 17 anys, pero més endavant amb això no n'hi ha prou.
EliminaNo, no tindrà prou. Agua, electricidad, teléfono, gas y complemento de seguro para la vejez, (no te quepa duda de que eso viene ya), más alquiler o hipoteca (treinta años) como los dos no ganen 1500 y vayan a una, imposible.
EliminaDe fet, aquesta precarietat laboral fomenta la relació de parella, amb dos sous, sí que es pot tirar endavant.
EliminaEn los sesenta, setenta,era raro que una pareja que trabajara los dos,no tuviera segunda vivienda o terreno,como se decía entonces,ahora cuesta que consigan una habitual. No sólo en España,igual en países con más renta,USA,Corea del Sur.Si emigras lo tienes aún peor,no es la solución,si lo haces será por otras cuestiones,pero no por acceso a vivienda.
ResponEliminaLas inflaciones sucesivas,la depreciación de las monedas respecto a los valores reales como el oro,la vivienda,nos hace cada vez más pobres, que aleje la propiedad a los jóvenes, además hay que añadir el poco interés de estos para el ahorro,con sacrificio,la base de conseguir entrar en la propiedad. Lo veo en mi nieta independiente,con un buen trabajo como economista,pero que se lo funde cada mes,en viajes por todo el mundo,viviendo aún con la madre.No le veo solución,ni creo en las promesas de los políticos, de viviendas sociales o especiales para jóvenes.
Mal comienzo del Barcelona, esperemos que fue una forma de probar gente.
Saludos
Claro, en los setenta un piso costaba alrededor de 600/700 mil pesetas, y el salario promedio era de unas 20/25 mil pesetas. El
ResponEliminaeuro sobre todo, fue el que lo jodió todo.
Saludos.
Yo lo miro por lo que costaba pagar el mismo piso, en la misma localidad, en 1970, independientemente del sueldo que se ganara.
ResponEliminaEn quince/ dieciocho años, habías liquidado la hipoteca. Hoy te la dan a treinta años.
Cierto que hay más cosas en que gastar y todas individuales, pues hay cosas que no se comparten, como el teléfono, y las salidas de ellos y de ellas por su cuenta, pero también es cierto que demuestra que nuestro poder adquisitivo ha bajado.
Salut
Li ho deia a Carlos, al 1970 el pis ens va cosar 700 mil pessetes, en quinze anys varem liquidar la hipoteca, pensa que amb el sou de dos anys 25 mil pessetes, pagaves el pis.
ResponElimina