Sortida d'immigrants cap a la península per descongestionar el CETI de Ceuta EFE/ Reduan Dris/LuciaTaboada a el diario.es.

De vegades tendim a creure que el racisme és una qüestió de gustos i disgustos individuals, quan el gran èxit dels discursos racistes ha estat el de normalitzar tota aquesta gamma infinita de 'peròs', tota aquesta paleta de pensaments racistes completament refermats a la societat. 

A Mondariz-Balneario, un petitíssim municipi de Galícia, hi ha ara mateix 180 refugiats procedents majoritàriament de Mali. És part de l'acord d'acolliment acordat entre el Govern central i les comunitats. Els veïns, la majoria, es mostren encantats. Però, però, amb el ‘però’ hem topat. L'altre dia entrevistaven a la televisió un veí del poble. "No soc racista", va començar aclarint el susdit, -bé és cert que començar una frase dient "no soc racista" deixa clar d'inici que sí que ho ets-; “em sembla bé que vinguin, però si ho fan per treballar realment”. Aquest és un pensament relativament freqüent que amaga una capa abissal de racisme: “Jo no soc racista, sempre que l'immigrant, el mena, el refugiat es comporti amb una exemplaritat, una beatitud i una devoció i culte a la feina que mai no m'exigiria ni a mi mateix. Jo no soc racista si em demostra com n'és de bo”. És el mateix que passa amb Vinicius i els insults racistes, per exemple. A les tertúlies, a les columnes, als bars, es parla del comportament provocador de Vinicius com si això validés automàticament els insults racistes que rep, com si es tractés de dues parts iguals d'una mateixa discussió. Ahir, a la platja, un parell de senyores desplegades portentosament sobre les cadires comentaven la mateixa notícia dels immigrants allotjats a Mondariz. “Doncs a mi em sembla fantàstic”, deia una. L'altra va subscriure, però, però amb el 'però' hem tornat a topar. “Però jo no sé si estaria gaire tranquil·la”, va afegir. “Per què, dona?”, li va reprendre l'amiga. “Ai, doncs no ho sé, però no aniria còmoda ni tranquil·la a la nit”, va dir.

De vegades tendim a creure que el racisme és una qüestió de gustos i disgustos individuals, quan el gran èxit dels discursos racistes ha estat el de normalitzar tota aquesta gamma infinita de 'peròs', tota aquesta paleta de pensaments racistes completament refermats a la societat. I un altre dels grans èxits de la ultradreta -també de part de la dreta- és haver aconseguit colar la idea que els problemes socials a què ens enfrontem tenen més a veure amb identitat (la teoria del reemplaçament, els immigrants et venen a prendre la feina, acabaran imposant la seva cultura), que amb la política o classe.

Antiracisme i racisme no són identitats ni tatuatges fixos. La majoria de nosaltres no som racistes, o millor dit, creiem que no ho som. Però (i aquí sí que utilitzo el però a consciència) no n'hi ha prou amb no ser racista, cal ser antiracista, comprendre la nostra pròpia posició privilegiada dins una societat racista. L'única manera de ser veritablement antiracista és voler desaprendre el nostre racisme inherent. Perquè el racisme i els discursos d'odi desplegats per eurodiputats no anònims, o per criptònims en xarxes socials, fa temps que calen amb una facilitat sorprenent, també entre els que no es creuen racistes, o entre els que diuen que no ho són. No hi ha fàbriques de conjuncions adversatives tan grans com per abastir tant 'però'.