JA SOM ESPANYOLS

“No és pot ser marxista. Fixa't, què diuen: 'El pes específic del populisme de l'Esquerra al terreny polític republicà era, per tant, considerable: la Catalunya autònoma era el baluard de la República, en frase molt repetida; la Catalunya actual és merament una zona dubtosa de la monarquia. L’excepcionalitat econòmica catalana dels anys trenta no existeix avui; ni és Catalunya l'única part de l'Estat que està socialment industrialitzada, és a dir, que viu en una societat industrial, ni és Barcelona avui la gran capital europea d'Espanya, única ciutat de més d'un milió d'habitants . Per molt que continuï sent un imant que atregui immigrants de les parts més pobres d’Espanya, ja no és la insòlita davantera que serà, una imatge d’una vida millor, més moderna, capaç de progressar’. Ja no som res perquè no som diferents de l'economia, ja som espanyols”. A finals de juliol del 1982, Ramon Barnils escriu a Quim Monzó, que és a Nova York amb una beca. L'escriptor, a la trentena, li envia postals: “Què passa Ramonet? Hom espera la teva resposta per reprendre la correspondència! No siguis manta i escriu! Sigues seriós i escriu!”. La carta del periodista, obertament independentista, és la tercera. N'hi haurà poques més, encara que molt sucoses. La Vanguardia les ha localitzat al fons Barnils de l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.

Ramon Barnils, Jordi Vendrell i Quim Monzó als 80, quan feien un programa de ràdio a Catalunya Ràdio - El lloro, el mico i un senyor de Puerto Rico. Continua el professor de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i col·laborador de Ràdio 4. “Això que t’he copiat és el paràgraf final d’un llibre per altra banda interessant, que es diu La Catalunya populista i que dona al populisme el paper que tots sabem que ha tingut en els nostres darrers cent anys, però que ningú no gosava reconèixer: o érem cristians o res, o anarquistes o res, o marxistes o res, o pactistes o res”.  L'assaig, en català, de 400 pàgines, editat per La Magrana, s'havia publicat en començar el mes d'abril. “L'autor del llibre, força aclaridor, i de la decebedora coda final és un ianqui com tu –deia Barnils–, un tal Enric Ucelay da Cal, que si no m'equivoco coincidim en un programa de ràdio, fa uns anyets, que portava l'Alfons Quintà d'El País. Llavors em va semblar molt, molt, molt nord-americà, molt 'scholar', un pur intel·lectual, químicament pur”.

Quintà havia entrevistat l'historiador a Ràdio Barcelona. “Només t'he de dir que de la guerra en diu la guerra civil, i amb això ja està tot dit –continua Barnils–. Aquesta és la puresa habitual. No necessito que digui 'la revolució i la guerra', o bé 'la guerra i la revolució', però com a mínim, la guerra a secs, o la guerra del 36, o la guerra del 36-39. Ara: el llibre me l’he llegit seguit, seguit, i tot enter”.

Quan es va publicar a principis dels 80 era mal moment per a un llibre dels anys 30 sense bons ni dolents.

El llibre havia tingut un mal inici. Havia de ser un volum breu per a una col·lecció divulgativa, que inclogués la Guerra Civil. El cervell hipertextual d'Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948), no obstant això, va expandir la idea inicial i, com solia, va desbordar els marges del que li havien demanat. La col·lecció ho va declinar i es va convertir en una altra cosa. Per buscar sortida el va presentar al premi Joan Estelrich de l'editorial Dopesa, una de les destacades en assaig. El maig de 1980, tot i quedar finalista, el guanyador va ser Pau Claris de l'historiador valencià Ricardo García Cárcel.

Finalment, La Magrana ho va acceptar, però l'inici de la dècada dels vuitanta era mal moment per a un llibre dels anys trenta sense bons ni dolents. Jordi Pujol, recolzat per l'ERC d'Heribert Barrera, iniciava la primera legislatura, la construcció de la Generalitat i de l'obra nacionalitzadora. Convenia poc parlar d'una Catalunya populista, de la complexitat social i política dels anys trenta.

El 1982 l'assaig va aparèixer al mateix temps que els fets del Palau i el consell de guerra a Jordi Pujol de Joan Crexell. La Magrana ho va publicitar com “una lúcida revisió de l'etapa republicana en què el somni burgès de construir una cultura cívica i l'esperança obrera d'aconseguir la revolució es van neutralitzar mútuament. Somni i esperança seran reemplaçats per una aparent síntesi superadora, un populisme que semblava poder complir la promesa dels uns i dels altres”. A finals del 1982, Quim Monzó va constatar que la correspondència creuada amb Ramon Barnils era un “fracàs”. I que potser seria millor trobar-se un parell de dies quan tornés i “escriure les 500 cartes que no hem escrit en tot aquest temps”. Aquell mateix any, estant a Nova York, va publicar el primer article a La Vanguardia. Poc es podia imaginar que es passaria mitja vida escrivint, ni que l'any que Ucelay-Da Cal reeditaria el llibre de què li parlava el seu amic, ell deixaria de fer-ho. Tampoc que Barnils moriria massa aviat.

Entre els estudiosos del catalanisme polític, el llibre va passar a ser gairebé una obra de culte, difícil de trobar-hi.

Quaranta anys després, l'historiador diu que el procés ha estat un intent de superació d'aquesta constatació, però per fer-ho s'han seguit els esquemes de fa un segle. Els temps han canviat. Fa quaranta anys de l'assaig es va parlar a la intimitat i a algunes cartes. Ara els mitjans reconeixeran la influència que ha tingut.

L'historiador Enric Ucelay-Da Cal  - 

 Mané Espinosa -  Joan Esculies a lavanguardia.com