MAFALDA COMPLEIX 60 ANYS

La historieta creada per Quino es va publicar per primera vegada el 29 de setembre del 1964, fa sis dècades. Va acabar el juny del 1973: “Si la seguia dibuixant, em pegaven quatre trets”, va dir el seu autor, que es va exiliar a Itàlia un any després que la Junta Militar prengués el poder. La història d'una tira còmica que es va traduir a desenes d'idiomes i una nena que es va convertir en una veu de la consciència social. La tira es va publicar per primera vegada a Primera Plana. Després va continuar al diari El Mundo i va finalitzar a la revista Siete Días. Qui diria, avui fa seixanta anys. Està igualita, el temps, que és despietat, no l'ha fregat. Conserva la seva boca àmplia, els cabells generosos als costats, cenyits per un monyo, el vestit curt i les sabatetes Guillermina. El millor és que encara conserva l'agudesa intel·lectual que la va convertir en la veu de la consciència social d'una època que pintava per a la pau i que va acabar en la violència.

Mafalda fa anys. Gràcies per tant, nena eterna. Va ser capaç de posar una bena al globus terraqüi per calmar les ferides, de deixar escrites frases de fa més de mig segle que semblen escrites ahir a la tarda: “Per on cal empènyer aquest país per tirar-lo endavant?”, capaç d'una lògica simple que desarmava el més pintat: quan la van criticar perquè admirava els Beatles sense saber ben bé què volien dir les seves cançons, Mafalda va contestar: “Fins ara ningú sap què vol dir guau i tothom vol els gossos”.

Capitanejà una banda de petits forjats intel·lectuals que d'alguna manera reflectien, en la seva més tendra infància, els motlles d'aquella societat: Felip, Manolito, Susanita, Miguelito, Guillermito, el seu germà petit, i Llibertat. Romàntics, somiadors, pragmàtics, il·lusos, xafarders i presumits, rebels, incendiaris, honestos i ambiciosos, Mafalda i els seus amics van retratar una època i van estendre les seves ales fins ben entrat el segle XXI: encara avui identifiquem el proïsme amb algun personatge de Mafalda. La reina d'aquestes comparacions és, per lluny, Susanita, aquella noia que estimava les classes altes, menyspreava la resta i tenia com a meta “casar-me i tenir molts fillets.

Tot va ser degut al talent que semblava inesgotable de Joaquín Salvador Lavado Tejón, conegut per sempre pel nom artístic que va triar per a si, Quino, i que dibuixava amb prolija lletra rodona, graciosa i elegant. Quino venia de Joaquim i del seu oncle Joaquim que li va ficar a la sang la passió pel dibuix. Va estudiar Belles Arts, però, amb disset anys, es va decidir per la historieta i per l'humor. Va arribar a Buenos Aires des de la seva Mendoza natal i el 1951, als dinou anys, va publicar la seva primera historieta a la revista Esto Es. Els seus personatges estaven calcats, amb rigor i precisió, del món real. Gairebé com una bestreta del que seria Mafalda i la seva banda, els personatges de Quino eren éssers humanistes, innocents, resignats, reflexius, patidors, una mica extravagants, audaços, insòlits. Quino mateix calçava les botes dels seus personatges: va ser tota la seva vida un lluitador contra l'autoritarisme, l'abús, la corrupció, la vulgaritat, la violència. Aquest món que barrejava somni i realitat perviu al Quino no mafaldià, i qui vulgui pot trobar-los als seus llibres: Gent al seu lloc, Món Quino, Potents, prepotents i impotents, Que dolenta és la gent, Jo no vaig ser, Humà es neix, entre molts altres.

I allà hi ha Mafalda ara, als seus seixanta anys, no tocada pel temps, que és despietat. Escolta en un noticiari de ràdio: “El govern fixarà preus màxims per als articles de primera necessitat”. I la nena es pregunta: “I a quant és el seny?”.

A veure, algú que doni una resposta a la nena.