Foto - Mohammed Abbe - efe - Emma Riverola - ep.cat

Les paraules ja no serveixen. I és terrible la pèrdua. Van cremar o van quedar mutilades i inservibles. Jeuen enterrades, sota les runes dels habitatges derruïts, acompanyant desenes de milers de cossos sense vida, arraulits entre els braços inerts dels nens morts. Potser algun déu les pot ressuscitar. Cromos per intercanviar amb altres déus. Tot i que no, és impossible. També a ells els han robat les paraules. Tants precs a favor de la pau per acabar esclatant sota les bombes. Només tenen nou dies per vacunar 640.000 nens a Gaza, són les claus de les "pauses humanitàries" pactades per Israel i Hamàs, però no els podran vacunar contra l'horror. Només queda el buit a Gaza, un oasi d'horror al bell mig d'un desert d'indiferència. 

Però, i si omplíssim aquest buit?, imaginem a milers, a centenars de milers de persones en una llarga marxa sobre Gaza, qui podria aturar-la?, només falta un Moisès que l'organitzés i dirigís, o un Oscar Camps. Crec que de voluntaris no en faltarien.  Recordem la frase de Miquel Martí i Pol amb què acaba el poema 'Ara Mateix', "tot està per fer, i tot és possible", i potser és possible acabar amb aquesta Guerra que ja s'ha cobrat més de 41.000 víctimes civils. Potser és arribada l'hora d'aixecar-se del sofà, deixar la cervesa i posar-se en marxa...