Concessionaris de Bentley, Rolls Royce iAston Martin, restaurants japonesos freqüentats per oligarques russos, dúplex de desenes de milions d’euros, hotels de luxe com el Dorchester i el Claridge’s, edificis victorians i carrers on –si s’esborren un parell de modernitats– es poden rodar perfectament pel·lícules d’època amb cotxes de cavalls i tot... Al singular paisatge del barri londinenc de Mayfair s’hi afegeix des de fa sis mesos un campament de persones sense sostre davant mateix de Hyde Park.
Uns dotze mil individus dormen a la intempèrie a la capital anglesa. No arriben als 130.000 de Nova York o els 75.000 de Los Angeles en una societat tan disfuncional com la nord-americana, però aquest nombre augmenta cada any (especialment des de la pandèmia) i la seva presència és cada vegada més visible als districtes més adinerats de la capital, com ara Mayfair i Camden. No cal dir que als veïns no els fa gens de gràcia, perquè els associen amb la delinqüència i la brutícia. A Park Lane hi tenen instal·lades les seves tendes de campanya enmig del trànsit, perfectament visibles des dels cotxes i autobusos, i fan servir la zona verda que separa els dos sentits del trànsit com a dormitori i bany. No és la millor imatge turística de promoció de la capital.
Un 43% són britànics; un 12%, africans; un 6%, asiàtics, i un 35%, europeus, d’ells, la gran majoria són romanesos. Malgrat les protestes veïnals, no ha estat fins ara, una vegada que el Labour ha conquerit el poder, que l’alcalde Sadiq Khan ha posat en marxa el procés administratiu per expulsar-los. Els conservadors denuncien un complot polític per influir en el resultat de les eleccions, mentre que l’Ajuntament al·lega que l’espera respon a la necessitat d’assegurar el benestar dels afectats, i que disposaran dels mecanismes de suport necessaris una vegada que siguin desplaçats.
L’alcoholisme (un 25%), les drogues (29%), problemes de salut mental (51%), la immigració i l’augment del cost de la vida són els factors determinants perquè el nombre de persones que dormen als carrers de Londres, sobretot els mesos d’estiu, hagi augmentat un 39% respecte a l’any passat i un 60% els últims tres anys. Les darreres setmanes s’hi ha afegit la posada en llibertat anticipada de presos per la saturació a les presons, alguns d’ells sense diners, ni amics, ni família que els puguin acollir fins que trobin feina, si és que tenen sort. Un 43% dels sensellar són britànics, i la resta, estrangers (un 14% africans; un 6%, asiàtics, i un 35%, europeus, tres quartes parts d’ells, romanesos), que no tenen accés als subsidis estatals de què es beneficien els nacionals .
“Soc aquí perquè no tinc ni un duro, als barris rics hi circulen més diners en efectiu per a les almoines, hi ha més vida nocturna, més moviment, càmeres de vigilància per tot arreu que fan una certa sensació de seguretat, i es pot aconseguir de tant en tant una feina provisional en negre, insuficient per llogar una habitació, però que doni per menjar”, diu un habitant del campament de Park Lane que es fa dir Stefan, de Timisoara ( Romania). El veí de la tenda del costat, l’Ahmad, va descalç i és un afganès que acaba d’obtenir l’asil polític, però no coneix ningú al Regne Unit i està buscant feina. Hi ha tota mena d’històries, i cada vegada són més freqüents els casos de víctimes de violència domèstica i abusos que fugen de casa seva, i de gent que simplement s’ha arruïnat, ha estat desnonada, ha hagut de pagar un tractament mèdic costós en la privada i no es pot pagar un allotjament (els més rònecs, amb habitacions compartides, costen un mínim de 60 euros a la setmana).
Al marge del campament de mig centenar de sensesostre a Park Lane que les autoritats han decidit desmantellar, sobretot homes, però també cada vegada més dones, dormen a l’aire lliure una nit qualsevol a l’ Strand de Londres, al Soho, els voltants de Piccadilly i Trafalgar Square, davant del Parlament, en estacions com Victòria i els porxos de les botigues. Els propietaris de molts comerços paguen a una companyia de seguretat especialitzada a desallotjar els rodamons a primera hora del matí, abans que obrin les portes, perquè els clients no se’ls trobin.
La gran majoria dels dotze mil sensesostre de Londres estan només uns dies o unes setmanes al carrer, aprofitant en la mesura possible els serveis d’organitzacions comara The Connection, on es poden dutxar, rentar la roba, vacunar-se, rebre les cures d’infermeres per a problemes mèdics lleus i carregar els telèfons mòbils. Una altra entitat disponible és SOS, que té voluntaris que recorren la ciutat per localitzar i registrar els rodamons, valorar-ne les necessitats i, si volen, transferir-los a hostals on amb sort, si hi ha lloc, poden dormir una nit o dues (l’Ajuntament de Westminster disposa de mil llits). Aproximadament una desena part viu a la intempèrie de manera permanent i rebutja qualsevol ajuda.
El problema dels sensesostre és únicament la punta de l’iceberg, perquè a part d’ells hi ha 120.000 persones (molts d’ells nens) en allotjaments provisionals, sense res que puguin anomenar casa seva. Una dècada i mitja d’austeritat, la reducció de les ajudes, la falta d’habitatge (el Govern ha promès construir un milió i mig en cinc anys) i els costos desbocats dels lloguers han esquerdat els fonaments de la societat britànica. Al Labour se li gira feina. - Rafael Ramos a la vanguardia.com/cat/
