L'ultradreta de l'FPÖ, (a la foto) és la força més votada a les eleccions legislatives d'aquest diumenge a Àustria. Amb el recompte de gairebé el 80% dels vots en tancar aquest text, l'FPÖ obté el 29% dels vots, avança més de 12 punts respecte a les darreres eleccions i millora fins i tot els resultats que li atorgaven les projeccions. La ultradreta aconsegueix així la primera victòria en uns comicis generals a Àustria des de la Segona Guerra Mundial. 

Ara sí que podem dir que un fantasma recorre Europa. Si, un fantasma recorre Europa, i no és el del comunisme, sinó el de la hipocresia de l'ultradreta. Matteo Salvini, el populista líder de la Lliga Nord i exministre italià de l'Interior, es considera a si mateix catòlic i apareix en els mítings amb un rosari a la mà. Una mà que, al seu torn, no li tremola en tancar els ports del seu país a vaixells plens d'éssers humans i en alegrar-se, sense ocultar-ho, de treure-se'ls del mig com si es tractés d'un triomf esportiu. Encara que hagi perdut protagonisme, ell va ser dels primers, de fet, aquest patró de contradiccions insalvables i hipocresia manifesta es repeteix al llarg i ample de tota l'extrema dreta europea. Des dels confins de la Rússia occidental als grupuscles de franquistes espanyols a VOX, passant pel Front Nacional de Le Pen o per l'AFE alemanya, l'FPÖ a Austria, Orban a Hongria, el neofeixisme del Vell Continent diu defensar la comunitat i els valors tradicionals i benèfics aparellats a ella, però no dubta a donar suport a les polítiques neoliberals que fragmenten la societat i potencien l'individualisme egoista i la competitivitat deshumanitzadora. Es creu baluard del cristianisme i la seva tradició acumulada durant segles, quan en veritat constitueix el màxim exemple d'ideari anticristià i contrari a una mínima concepció de la dignitat humana.

Alguns dels seus representants, fins i tot, s'erigeixen en els més ferms defensors del liberalisme i l'estat de dret, quan en les seves accions demostren ser els seus principals enemics, ja que no hi ha res més allunyat del pluralisme de valors liberal i dels drets fonamentals que les categories passades de moda, nacionalistes i xenòfobes de la ultradreta. Des dels altaveus de les seves noves posicions de poder, polítics com Salvini intenten donar fonament a la seva ideologia mitjançant una preeminència del col·lectiu ("els italians primer") que en el fons, com la resta de la bastida teòrica que pretenen crear, és absolutament falsa. En donar suport a les polítiques que atempten contra els drets socials i el benestar de la major part del poble que diuen defensar, condemnen a aquest a nivells cada vegada majors de desigualtat i injustícia. Les seves concepcions tancades de la sobirania també parteixen, a més, d'una contradicció flagrant, ja que no tenen cap inconvenient a vendre la riquesa dels seus països i el treball dels seus ciutadans a un capital transnacional, paràsit, que poc o gens entén de fronteres.
Les postures comunitaristes del conservadorisme i les de l'individualisme neoliberal són en bona part irreconciliables. Malgrat això entren constantment en un procés de competència virtuosa mitjançant el qual la dissolució social que provoca el capitalisme sense frens és canalitzada, a manera de teràpia, a través d'un il·lusori retorn a la tradició, la comunitat i els valors conservadors. Com ja hem pogut comprovar a Polònia, Hongria, Itàlia o els Estats Units, l'efecte lisèrgic d'aquesta relació d'interdependència contradictòria i en permanent tensió constitueix, potser, un dels brous de cultiu més perillosos per a la democràcia actual. La seva retroalimentació mútua només pot derivar en el reforçament de posicions autoritàries que estan començant, ja, a llimar les concepcions pluralistes de les nostres febles democràcies liberals.
Per això és extremadament urgent atacar de manera frontal a l'extrema dreta amb les armes de les seves pròpies contradiccions. Sense sortir-nos de la pretesa lògica interna dels seus discursos hem de denunciar la seva fragilitat, la insalvable incompatibilitat entre l'ideari que enarboren i la pràctica que duen diàriament. Amb pedagogia, i de vegades des de la prudència del respecte, hauríem de dirigir-nos als votants dels Salvinis europeus, majoritàriament sectors oblidats o molt afectats per la crisi i les polítiques neoliberals, per mostrar-los la incoherència dels relats salvífics que donen suport i la nul·la voluntat que els seus líders mostren a l'hora de millorar les condicions de vida de les majories socials. En paral·lel a aquesta necessitat de denunciar per oposició i amb claredat les contradiccions internes del suposat conservadorisme, hem de defensar un model alternatiu a la seva veritable cara. Si l'extrema dreta no incorre en contradiccions i completés amb les seves obres el que projecta en els seus idíl·lics idearis, seguiríem trobant-nos davant d'un problema greu des del punt de vista democràtic, més urgent de combatre si és possible a causa de la seva possible materialització en el curt termini. 

El retorn al grup en el rebuig a "l'altre", la negació de determinats efectes positius de la mundialització o la recuperació de concepcions anti-pluralistes aparellades a certes tradicions de pensament ja periclitades, fins i tot en el cas que aconseguissin revitalitzar concepcions clàssiques de sobirania política, constituirien factors que entrarien, al seu torn, en contradicció flagrant amb la realitat d'un món cada vegada més complex, interdependent i amenaçat per problemes globals.

En la tasca de construir noves subjectivitats i consolidar velles solidaritats, en la tasca sempre inacabada d'integrar a "l'altre" i considerar-lo part indissociable d'un "jo" enriquit, hem de continuar i perseverar. Com recordava el professor José María Valverde, en la millor tradició del cristianisme social espanyol, tot i el més llunyà és el meu proïsme... aquest proper llunyà al qual Salvini l'hipòcrita nega la mateixa necessitat d'existir i viure. 
Ahir el fantasma es va estendre per Àustria, però, i demà?. L'ombra de Salvini continua sent allargada.