Dia de nervis per a milers de criatures que tornen a l'escola, que és aquell lloc detestable perquè és un espai de formació. Hauríem de debatre sobre continguts, relacions i fins i tot diferències, perquè l'escola és el primer lloc del món on el diferent pren consciència que ho és, de vegades a insults o bufetades. La integració és poc suportable en petites edats i no hauríem d'oblidar que les criatures, tinguin l'edat que tinguin, tenen dret a créixer amb els seus propis sentiments. Ajudar el nen prioritzant el món social i emocional a l'educacional.
Als pares i als avis, aquests darrers elements imprescindibles a les famílies o tribus durant la recollida i entrega de les criatures, el record d'aquella antiga escola imposa. Sabem que el passat és gratuït però alhora desconcertant. És aquesta magnífica època en què a alguns ens entusiasma instal·lar-nos: el de la inòpia infantil. Però aquells anys hi havia un pensament positiu: a l'escola manaven els mestres (El senyor mestre i la senyoreta, per ser més exacte), i a casa, els pares. Els mestres ensenyaven i els pares educaven. Amb el pas del temps, sigui per la sobreprotecció infantil o per diversos fenòmens com l'arribada de la immigració o les pantalles, aquella evidència ha anat mutant. Els mestres han hagut d'adaptar-se, moltes vegades en una lamentable solitud, a aquesta època de rapidesa i impaciència on els dits dominen el teclat i, en canvi, sucumbeixen davant de la cal·ligrafia. El mestre ha perdut la raó, ara mana el nen amb els seus pares com a portaveus. La tecnologia, imprescindible en les seves vides, no deu de cap manera trencar el ritual de tota la vida als esbarjos: des de donar-li la pilota a canviar cromos o conèixer-se els uns als altres. És a dir, socialitzar. S'haurien de prohibir, sense cap debat lent i absurd, les pantalles als descansos escolars, i no deixar-ho a la decisió de les direccions dels centres.
Hem passat d'una disciplina fèrria, gairebé militar, al segle XX, a una altra al XXI amb un bonisme embafador, i de la mateixa manera hem d'adaptar-nos els adults al sistema tecnològic de funcionament infantil com ells a la nostra manera d'educar-los. I la primera lliçó és convèncer-los que l'escola passa molt lenta però que la vida, molt ràpid. La Laia González Martí té 12 anys i un emprenyament important. Demà, com tants altres nois i noies, començarà la Secundària, si escau a l'IES Sòl de Riu del seu poble, Alcanar, i a la motxilla portarà moltes coses però no un telèfon intel·ligent, perquè no en té. Sap d'un altre noi del poble que està igual que ella, però la resta dels seus 'setanta i escaig' contemporanis (el centre té tres línies per curs a l'ESO) sí que ho manegen, alguns des que tenien nou anys. “L'institut encara serà més dur que el col·legi, perquè tots tindran mòbil menys jo. De vegades queden i no m'assabento. Per Carnaval, totes van fer un grup i jo no hi era perquè no volien ficar pares. Elles tenen Instagram i Tik Tok i jo dic als meus pares que em conformo amb Whatsapp, però no volen”, diu la Laia. Això és un contrasentit, ja que les comunicacions de la majoria de les escoles es fan a través de Whatsapp.
El resum seria que el del telèfon mòbil és dels últims problemes que té l'escola, que en té d'altres molt més importants. Ja ho veurem, però l'experiment d'un col·legi privat de Londres, el David Game College, que ha posat en marxa un programa pilot per a grups de 20 alumnes en què totes les assignatures principals s'imparteixen mitjançant un sistema d'aprenentatge adaptatiu basat en IA. En el fons, el problema és que mentre que els nens són nadius digitals, pares i professors són nadius analògics. Per això em sorprèn que el motiu de prohibir el mòbil sigui perquè els nens socialitzin, si ja ho fan, encara que altrament, i això és modus operandi que es repeteix a cada generació. Potser ho veig així en ser malgrat l'edat nadiu digital. Rara avis, per cert, pero és que al 1970 ja treballava amb ordinadors, i en fa 30 que tinc mòbil.
Amb informació parcial de Jordi Basté i Begoña Gómez Urzaiz a la vanguardia.
Mira, hoy en LV hay una entrada con filmación de la calle Hospital. Es para acojonarse. ¿Qué hacen tantos jovenes con tantas navajas? porqué se va armado? ¿qué cultura es esta y porqué se ha de admitir?, ese es el problema y no el movil o la carencia de este, a mi modo de ver.
Esto, sino se para será como en EEUU.
Salut
No té res a veure el mòbil a l'escola, amb les navalles al carrer, que és una circumstància temporal publicitada pels mitjans, de com una informació esbiaixada pot influir i augmentar la sensació de problema. O es que la majoria de gent gran d'abans no portava una navalla a la butxaca. El meu sogre en tenia una d'aquestes suïsses que són multiús. És un clar exemple de com un fet menor s'amplifica per la informació sesgada dels mitjans. Segur que la culpa és de Perro Sánchez. I recorda, el problema no és el mòbil a l'escola, el problema són els mestres i els pares.
Salut.
Por lo que veo por mis hijas, llevan control sobre sus hijos sobre el asunto del móvil. Procuro tenerlo con los nietos cuando están en casa, pero soy menos exigente. En los centros se toman medidas, ya se tomaban hace muchos años. No creo que sea tanto problema ,todo viene por el asunto de los catastrofistas de siempre, que ven adiciones, violencia por todas partes, de algo tienen que hablar. El tema de la enseñanza es recurrente en estas fechas, cada vez con menos respeto a los alumnos(adictos,violentos,navajeros...), a los profesores(tontos, sin personalidad...)y a los padres de tarados , consentidores. En fin, es lo que hay.
Saludos.
Por eso digo que el menor de los problemas de la enseñanza son los móviles en la clase.
Saludos.