Lassri Hassan estira de les regnes del seu burro perquè descendeixi per una muntanya de ruïnes. És migdia a Imi N’tala, una petita vila de l’Atles marroquí, i l’animal avança lentament entre runa, ferros recaragolats i esquinçalls de roba vella enganxats a les pedres. El burro porta als costats unes alforges negres plenes d’una dotzena de maons grisos que són el símbol de dues tragèdies alhora: la destrucció i l’oblit. “He anat a recuperar els maons sencers que quedaven a la meva antiga casa –explica Hassan–; va quedar enderrocada completament el dia del terratrèmol i he pensat a aprofitar-los per construir una cuina a la tenda on vivim des d’aleshores”. Fa un any, el 8 de setembre a la matinada, un sisme de magnitud 6,8, el més greu en 120 anys al Marroc, va sacsejar les muntanyes de l’Atles i va deixar gairebé 3.000 morts, més de 6.100 ferits i va destruir 59.700 cases i 600 escoles, especialment en zones remotes i humils, habitades per amazics o berbers. A aquell dolor inesperat s’hi va afegir un altre.

Dotze mesos després de la tremolor, que va tenir l’epicentre a 70 quilòmetres al sud de Mar­ràqueix, la majoria dels super­vivents malviuen en tendes de campanya i amb prou feines s’han completat uns quants treballs de reconstrucció. Segons xifres del Govern marroquí, 64.000 famílies han rebut l’ajuda mensual de 2.500 dírhams (230 euros) i 80.000 han rebut la primera fase de la subvenció per reconstruir casa seva, tot i que admet que només mil famílies han rebut l’import complet de 14.000 euros. La realitat a Imi N’tala, un dels llocs més afectats després que tones de roca sepultessin el poble quan la mun­tanya es va partir, són centenars de tendes de plàstic i canyes en què no hi ha ni rastre de cap recuperació. Més enllà d’un petit camí perquè passin els cotxes, la resta de la vila està igual que les hores posteriors al desastre.

Per Hassan, les condicions de vida són insuportables. “Durant el dia a les tendes de campanya fa molta calor, amb temperatures de més de 40 graus, però a la nit baixen molt perquè som a les muntanyes. Els nens tenen fred. Però el pitjor és no saber quan podrem construir casa nostra”, explica.

A la falta d’arquitectes i material de construcció, s’uneix una desorganització en la distribució de les ajudes, en alguns casos tenyida de corrupció, que ha deixat milers de persones desemparades. A Anerni, els 125 habitants que volen reconstruir la vila (una tercera part de la població va morir i la resta va migrar a altres localitats) s’han instal·lat a l’altra banda de la vall, just davant del poble fantasma, totalment destruït per la sacsejada. Així que veu arribar aquest periodista al fons del camí, l’anciana Aitxa Ait Addi s’acosta agitant a l’aire el seu document d’identitat. Plora i lamenta que a ella no li ha arribat ni un cèntim. Quan li explico que soc periodista i no treballo pel Govern o cap oenagé, insisteix. “Escriu que no he rebut res i no puc més, si us plau. Escriu-ho!”. De seguida es forma una rotllana d’homes i dones que també escupen de ràbia. De les 23 persones presents, només dues han rebut els 2.500 dírhams de l’ajuda promesa i una d’elles, Khadija Melghagh, denuncia que el seu marit era el receptor de la quantitat familiar, però va morir fa vuit mesos i a la seva llar no han tornat a rebre res. “Els meus fills i jo sobrevivim per la solidaritat dels veïns. He reclamat diverses vegades però no funciona. No hi ha organització amb l’ajuda i hem sentit coses rares. Algunes persones que no viuen a la vila han rebut diners destinats aquí, a gent a qui no li va caure la casa els han donat diners per reconstruir-la i alguns que van veure com casa seva es reduïa a pedres no han rebut res”, denúncia.

Un dels homes presents, Idar Atilkadir, s’erigeix en portaveu del grup, però abans convida a entrar a la seva tenda, on viu amb la dona i sis fills. Ofereix al visitant tot el que té: un tortó de pa dur per sucar amb oli d’oliva, ametlles i dues pomes. L’estança està dividida en una zona per a la cuina amb una mena d’apèndix on hi ha amuntegades les coses que van recuperar després del sisme. A l’altre costat, darrere de les cortines, hi ha els llits, separats amb teles, on dorm la família. Per Atilkadir, fa massa que esperen l’ajuda promesa per pensar que només és ineficàcia governamental. “Les autoritats ens han oblidat, ens han deixat sols. El dia del terratrèmol i uns dies després va venir molta gent, però se’n van anar i ens vam quedar sols. Ens han oblidat perquè som pobres i amazics”.

Malgrat les xifres optimistes que el Govern marroquí fa arribar a la premsa, n’hi ha d’altres que donen suport al descontentament que es viu a les viles més apartades, que van ser les més afectades pel terratrèmol. Segons unes enquestes fetes per l’Institut marroquí d’Anàlisi Política, només l’11% de les persones directament afectades pel sisme havien rebut suport governamental. Un 33% assegurava que havia resistit gràcies a la solidaritat d’organitzacions humanitàries o d’iniciatives privades.

L’ajuda oficial que arriba, a més, arriba on és més fàcil. Als pobles al costat de la carretera, encara que no fossin tan afectats pel sisme, es nota que els diners han fluït més. A Duart Talat, on sí que n’arriba un camí en bon estat, hi ha desenes de cases de maons de ciment a mig construir. Abdlhak Melhussimi, de 29 anys, afirma que ha rebut els 230 euros mensuals i una tercera part dels 14.000 euros promesos per a la reconstrucció de casa seva. Ell calcula que al final haurà de sumar tres o quatre mil euros més per acabar les obres, que no sap com aconseguirà, però està satisfet. Ha alineat el terra d’un petit terreny i ha aixecat els primers fonaments de la nova casa. Per ell, aquesta llar és la seva única esperança. “El terratrèmol va matar tota la meva família. Estic completament sol i malalt psicològicament. Construir aquesta casa em dona forces per continuar endavant”, diu. Només tem una cosa: que els diners deixin d’arribar. “Jo necessito tota l’ajuda, sense l’ajuda no podré acabar aquesta casa i llavors no em quedarà res”. - Xavier Aldekoa - Corresponsal de la vanguardia a l'Àfrica Subsahariana.