Un polvorí de riscos entortolliga el món. Al ritme del rellotge, la vida cada dia mereix menys confiança. L’índole moral de la societat està en dubte. Que no és poc. Aquí, senyors, es mata i es mor de veritat. Al davant: un horitzó d’ombres. “Ya no puede ser el cuervo más negro que son las alas”, diu la soleá. Davant les pantalles presenciem la guerra, les guerres, com si el drama fos un videojoc. En la memòria: una cosa semblant va ocórrer amb la de l’Iraq. La guerra per internet. La sinistra bellesa de les bombes televisades amb l’asèpsia hipnòtica d’un piromusical. De nens ja ens van vacunar del verí atroç de la contesa amb aquelles Hazañas bélicas. Ingènues, això sí, com soldadets de plom, però

Quants morts, mutilats, desheretats i desplaçats faran falta perquè deixin de ser un número, una xifra, una estadística? Quanta devastació i misèria serà necessària perquè sortim del nostre autisme? Amb el benentès que, aquest fer-nos assaonar amb pell de tortuga, moltes vegades és un assumpte d’autoprotecció mental, un antidepressiu sense recepta, un amagar-se darrere d’un immens núvol de ceguesa. Com els nens que, tapant-se la cara, creuen que no els veiem. Un antídot per a la mala consciència. “Com que no ho veig, no existeix”. Orelles sordes i vista cega a les ombres que s’anuncien. Als voltors que planen damunt nostre. A diferència del que va cantar Lennon a Imagine , a l’home només cal donar-li una oportunitat per a la maldat, perquè es disposi a l’assassinat i al crim. I a organitzar la devastació de societats senceres. Genocidi?

Com que Déu o el dimoni no m’han fet possible tenir la facultat i la mínima intel·ligència per ser politòleg, analista ni estrateg de res, potser és per això que sento una profunda nàusea per la suposada neutralitat, per l’equidistància, pel sí-però..., per la desconnexió i abandonament de molts que no distingeixen la realitat del drama col·lectiu saturats com estem de catàstrofes en “rigorós directe”.

Si us plau, que no ens vinguin amb matisos i culpes repartides: estem davant la democratització del dolor i la mort, davant una matança indiscriminada organitzada per uns prehumans psicòpates assassins en sèrie, potser dirigits per interessos que ignorem. Revenedors d’ago­nies. Una contesa de fracassos humans en un món desajustat i confós. Una visió corrosiva de la humanitat, és cert, però les ombres dels cadàvers innocents haurien de pesar, dic jo, en moltes consciències –en tenen?–. Es creu que els conflictes es poden solucionar amb la pressió col·lectiva de la bona gent. Hi ha precedents. Però això, a qui correspongui.