A vegades titllem algú de cínic i crec no estem encertats en l'expressió, sobretot si parlem de polítics. El cínic és aquell que diu les veritats inoportunes, les veritats que són sabudes per tothom, però que ningú s'atreveix a denunciar, instal·lats en un silenci còmplice. El cínic les esbomba fins i tot de manera insidiosa, denuncia fets o circumstàncies evidents que tothom sap, realitats acceptades, suportades, sense ser denunciades per ningú. Un cínic no és una persona sincera, que quedi clar, la sinceritat és una virtut i el cínic poc en té de virtuós, sap denunciar amb eufemismes, amb subtilitat, lluny de la directa indiscreció del sincer.
La gent defuig al sincer i prefereix o es resigna davant del cínic, si és cert que oficialment elogiarà aquesta sinceritat, però no deixa de ser un acte d'hipocresia, a ningú li agraden les veritats inoportunes, prefereix les matisades del cínic. Fuster ho definia molt bé: El sincer diu les veritats inoportunes perquè són veritats, el cínic, només perquè són inoportunes, aquesta és la diferència. Potser ha de ser així, si tothom fos sincer podríem acabar molt malament, mentre que el cinisme és menys perjudicial i alhora més reconeixible. Si parlem de política, aquí no hi ha cinisme i menys encara sinceritat; només engany, desvergonyiment, mentida, i molta demagògia.
Ummmm que cosas,no lo sabía, pero claro como que no me interesa,que me parecen todos iguales,pero creo en la bondad humana y que quieren lo mejor para todos.El problema es que a veces no lo pueden conseguir y ya está, no hay más
ResponEliminaSaludos
La bondad humana suele disfrazarse de hipocresía.
ResponEliminaSaludos.