Els catedràtics Fernando del Rey i Manuel Álvarez Tardío han escrit un llibre necessari, Fuego cruzado, sobre el que ha passat a Espanya durant la primavera de 1936, des del 16 de febrer (victòria electoral del Front Popular) fins al 17 de juliol (inici de la Guerra Civil). Alfredo Muñiz, redactor en cap de 'El Heraldo', pròxim a Esquerra Republicana, va escriure la tarda del 19 de febrer, en veure els milers de simpatitzants del Front Popular que es van fer fora al carrer després de rebre Azaña l'encàrrec de formar govern: “Aquella nit Espanya va viure el primer somni del seu triomf esquerrà. La revolució acabava de guanyar la primera batalla”. Però cinc mesos després tot havia canviat. Segons Muñiz: “Madrid pateix una espantosa crisi nerviosa” (…) sumit en un “col·lapse expectatiu”, en què tots es pregunten “què passarà”. Què havia passat?
Per a la dreta, la causa va ser la incapacitat dels governs republicans per preservar la seguretat i la vida dels ciutadans davant d'una situació de caos permanent, anarquia i violència. Per a l'esquerra, en una interpretació tan maniquea com la de la dreta, el determinant va ser la lluita contra el feixisme, en què una esquerra obrera heroica es va sacrificar per la democràcia burgesa, encara que només la veia com una etapa en el camí cap a la veritable democràcia obrera. I la versió que s'ha consolidat és la d'una conflictivitat, fruit d'una estratègia de tensió encoratjada per la dreta per desestabilitzar el govern del Front Popular i justificar un cop militar.
Davant aquesta simplificació i fins i tot maquillatge, els autors de Foc creuat han optat per l'estudi exhaustiu i rigorós de fonts primàries coetànies. El que es concreta en un apèndix – Els números de violència – en què s'inventarien 977 episodis de violència durant aquella primavera, amb 1.659 ferits i 484 morts.
La dreta va aprofitar la violència i desordre que el govern no va aconseguir controlar.
La primera conclusió és que es distorsiona la realitat en afirmar que la democràcia republicana era un sistema consolidat, sense més problemes que un grup d'enemics del règim, conspirant per destruir-la i revertir les reformes. Però, per contra, el que resulta de les fonts examinades és que, a la primavera de 1936, encara hi havia molts riscos que amenaçaven la consolidació de la democràcia republicana, començant perquè l'alternança al poder el febrer de 1936 va estar trufada de desordres , una massiva ocupació irregular del poder local per l'esquerra i un clar desbordament de l'autoritat a moltes zones del país. Dit això, la pregunta és: qui van ser els responsables?
Pel govern, la premsa socialista i comunista, la responsabilitat era només dels feixistes i, concretament, dels falangistes. A més, el govern va negar o disculpar la responsabilitat de l'esquerra obrera (socialistes i comunistes) en el desencadenament de la violència, tot i saber que era un fet cert. D'aquesta manera, el govern va afeblir l'autoritat dels seus governadors civils quan era més necessari afirmar-la, atès el comportament de molts dirigents locals de l'esquerra obrera i les arbitrarietats i abusos de no pocs alcaldes. La raó d'aquesta manera va ser que el sector majoritari del socialisme es va desplaçar cap a un espai radical i proper als comunistes, just quan era més necessari que es corresponsabilitzés de la gestió de la victòria a les urnes i que condemnés la violència vingués d'on vingués.
En suma, els governs de la primavera del 1936 es van emprar a fons contra els falangistes, mentre van permetre que alguns governadors deixessin fer els alcaldes del Front Popular quan aquests detenien els dirigents locals de la dreta.
La dreta va aprofitar el context de la primavera del 1936 per donar suport als seus plans colpistes, per la qual cosa li va venir de perles l'existència d'una violència i un desordre que el govern no va aconseguir controlar. La dreta no va haver d'inventar-ho perquè va existir, com ho prova aquesta investigació. Moralitat: Quan un partit axial abandona la centralitat, la democràcia entra en zona de risc. - Juan José López Burniol a la vanguardia.com.
Quan un partit axial abandona la centralitat, la democràcia entra en zona de risc.
ResponEliminaY de ahí la teoría justa, a mi entender, de Aristóteles y el término medio, lo de gobernar no sólo para una parte, aunque esta parte sea la mayoría.
Qué quiero decir?, que en muchas ocasiones los gobiernos tienen mayoría absoluta, y bajo ese parámetro no prestan atención a proyectos del partido contrario, cuando sería muy eficaz que, aun teniendo la mayoría absoluta dejaran promulgar alguna ley, nadie se vería ofendido y la minoría se sentiría escuchada.
Así lo hizo Suarez, y muchas veces Felipe a pesar que Alfonso no quería, que llamaba a don Julio, pero no lo hicieron Aznar, ni Zapatero, ni el encantado de conocerse.
Salut
Coincido bastante en el análisis. La II República empezó mal y nadie quiso reparar esos comienzos.
ResponEliminaNo se puede gobernar "en contra" sino para todos, aunque no nos gusten algunos.
Un saludo.
Nadie gobierna para todos en ningún país. Y menos en España.
EliminaUn saludo.
El problema rau en el fet que el partit contrari (PP) no sap exercir d'oposició, mentre el PSOE si. Per al PP quan ells no governen, l'altre és un ocupa. No es pot governar per a tothom, si no se sap estar a l'oposició amb sentit d'estat, i a Espanya aquesta mena de polítics no sovintegen.
ResponEliminaSalut.
Me hace gracia eso de que el PP,no sabe hacer de oposición, qué más da,la oposición no gobierna,sólo se queja y espera,cada uno lo entiende de una forma.El que tiene la responsabilidad,es el Gobierno,que tiene todos los medios a su disposición, dinero,ejército,fiscales,funcionarios públicos...Casi todo,como dice Georgina en el anuncio.
ResponEliminaSaludos