En A quien corresponda, Joan Manuel Serrat cantava que no hi ha cap altre temps que el que ens ha tocat, que és una manera d’acceptar que cal avenir-se amb la vida, ser lleial amb un mateix per poder mirar-te al mirall i deixar-se estimar per aquells que són la teva gent. Serrat és tot això i molt més. Els seus versos estan escrits al mur de la nostra memòria com grafitis morals que ens han ajudat a reflexionar sobre un món on l’odi li torça el braç als afectes i els cretins s’imposen diàriament als clàssics. No és un apòstol de l’esperança, però almenys és deixeble de la il·lusió, perquè, com va dir dimecres a Gijón, “soc un pessimista de la realitat, però soc partidari de la vida, així que m’encanta llevar-me i seguir perquè tinc l’optimisme de la necessitat”.

A Serrat avui li concedeixen el premi Princesa d’Astúries de les Arts, encara que ha hagut de penjar la guitarra perquè l’hi donessin. No és un artista a qui li agradin els honors, els trofeus o els escarafalls. Els seus premis han estat l’afecte de la gent, l’abraçada dels amics i fins i tot el respecte dels rivals. Es mereixia el guardó més que qualsevol altre, perquè ha compost la banda sonora de la nostra vida, ha estat aquell company de pupitre que ha crescut al nostre costat i el col·lega que ens ha ajudat a reconèixer-nos en la nostra infantesa. Les lletres de Serrat són un manual d’instruccions de la dignitat, un diccionari de veritats com punys, un atles on situar el barri en el vam créixer i el paradís que no trobem.

Serrat rep el Princesa d’Astúries de les Arts pregonant l’optimisme de la necessitat. Ell és un dels nostres, sempre li ha agradat que cada boig anés a la seva, però la memòria romangués en la de tots. Que ens va recordar el valor d’aquelles petites coses que assetgen darrere de la porta, que ens somriuen tristes i ens treuen una llàgrima quan no ens veu ningú. I que encara és capaç d’aixecar la veu davant un públic jove per dir-li que podem renegar de tot, menys dels ideals. I que el progrés no és la intel·ligència artificial, sinó aconseguir que dismi­nueixi el nombre de pobres. El premi a Serrat molts el considerem una mica nostre. Ignoro què dirà en el seu discurs a Oviedo, però li valdria aquella frase de Mario Benedetti, el poemari del qual va divulgar: “Yo quisiera ser yo, pero un poco mejor”. - Sincerament seu: Màrius Carol. 


Si us abelleix, podeu veure i escoltar la xerrada que va mantenir amb Iñaki Gabilondo, precisament amb motiu de rebre el premi Princesa d'Astúries de les Arts.