Admet Edgar Keret en l'entrevista a la vanguardia, que a partir del 7 d'octubre li va costar escriure. Si fa un any, un soldat li hagués demanat a Etgar Keret (Tel-Aviv, 1967) escriure un relat a mitges, la resposta més probable hauria estat negativa. Però després dels atacs de Hamàs el 7 d'octubre i la guerra que es va desfermar després, part de la seva vida s'ha convertit a oferir el suport als supervivents amb la seva literatura, d'una banda, i a manifestar-se contra el Govern per l'altra. Acaba de publicar en català 'Les edats de l’home' (traducció i selecció de Paul Sánchez Keighley a La Segona Perifèria), una antologia dels seus millors relats organitzats al voltant de l’edat dels seus personatges. Parlem amb ell per videoconferència en una gira pels Estats Units, d'on temia no poder tornar si tancaven l'aeroport per la tensió al Líban.

Em resulta molt més difícil escriure ficció, perquè em costa molt d'estructurar la realitat, està una mica trencada. Des que va començar la guerra vaig escriure tres o quatre històries, però ara escric sobretot no-ficció i poesia, ho trobo com un alliberament.

Quan hi ha guerra, la gent només vol sobreviure. Hi va haver qui em va demanar una història per al seu marit, un soldat que va perdre la cama em va demanar que escrivíssim una història junts, un paràgraf cadascun, un paio em va demanar que posés la seva exdona com a personatge perquè està deprimida per la guerra... Fa un temps hauria dit pomposament que soc escriptor i no faig coses així. En el moment en què la gent mor al teu voltant, el que importa és si pots fer feliç algú, i fer-ho.

Segur que el dels extremistes seria el més poblat, per un temps. No m'importa viure en un país petit mentre em deixin viure. És una tragèdia, estem a punt d'una guerra civil. El meu germà va ser arrestat dues vegades, a la meva dona el van trobar amb una mànega, al meu veí li va pegar un policia. L'amenaça més gran per a Israel no és l'Iran ni els seus míssils, és Netanyahu i els poders feixistes que intenten apoderar-se i destruir la nostra democràcia. Normalment, un primer ministre en guerra obté més del 90% de suport a les enquestes, però la gent que aprova Netanyahu com a primer ministre està entre el 20 i el 24%. A més, Netanyahu no vol la reelecció, no vol que hi hagi comitès que comprovin el que ha passat, ni admetre la seva responsabilitat. Vol mantenir-se al poder i no li importa si tot Orient Mitjà crema per això.

Molta gent té opinions fermes sobre el que passa a l'Orient Mitjà, però no en sap res. La societat israeliana està dividida en dos bàndols: uns són ultraortodoxos i racistes que volen tenir un poder totalitari, molt semblant a la revolució a l'Iran, i a l'altre bàndol hi ha la gent liberal i democràtica que lluita perquè Israel continuï sent com abans. Quan vaig als Estats Units, hi ha gent que m'acusa de ser un assassí de nadons. M'he manifestat a favor d'un Estat palestí des de fa més de 30 anys i he rebut amenaces de mort de drets israelians per les meves opinions polítiques. Cada cap de setmana centenars i milers de persones surten al carrer i els apallissen perquè volen que Israel sigui democràtic, perquè volen que s'acabi la guerra a Gaza.

M'he manifestat a favor d'un Estat palestí des de fa més de 30 anys i he rebut amenaces de mort de drets israelians per les meves opinions polítiques. Es manifesten contra el Govern, no contra el seu país. Els segrestos de fa un any van avergonyir tot el país. Ara una meitat diu que hem d'esborrar aquesta vergonya recuperant-los, mentre que n'hi ha una altra meitat que diu que hem d'esborrar aquesta vergonya deixant-los morir. Aquest és el gran conflicte. La majoria no volem la guerra, no creiem que puguem guanyar res amb la guerra, volem ajudar que torni la gent que encara és viva. Però sembla que la cua belluga el gos.

És difícil riure ara?, li pregunta l'entrevistador Francesc Bombí. 

Riure sempre és fàcil, i una cosa jueva és que quan les coses empitjoren, rius més. L'humor és una manera de mantenir la dignitat, mentre puguis riure, vol dir que no estàs totalment humiliat per la vida. Si de jove em ficava en una baralla i em pegaven, si era capaç d'explicar un acudit, d'alguna manera els cops feien menys mal. L'humor és com una bombolla, com una armadura, com el coixí de seguretat en un cotxe, et protegeix una mica. Veig la meva escriptura més irònica que cínica, perquè l'humor és una manera de relacionar-se amb el personatge i no de distanciar-se'n.