LA BARCELONA DELS ZOMBIS

Una comunitat de veïns de l’Eixample ha decidit recuperar al seu edifici el que fa una dècada es va batejar com a arquitectura hostil. Han instal·lat als portals una estructura de ferro amb arcs, disposada en dues fileres, per impedir que hi jeguin els indigents. Dos sense sostre s’havien acostumat aquest estiu a dormir allà. Ara ja no hi són, s’han traslladat a un altre portal de la vorera de davant. Aquells ferros no són una anècdota i a sobre no solucionen res de res, però sí que són un símptoma davant el qual l’Ajuntament ha d’estar amatent.

El problema de la indigència s’amaga sota les catifes dels despatxos. No agrada. No surt als plens. Ni a les enquestes municipals com a tal. Tema tabú. La misèria al carrer fa que trontolli el sistema simbòlic de què és una ciutat. Els albergs estan saturats. L’ingrés mínim vital no arriba ni al 5% de qui el necessita. La llei del sensellarisme espera l’aprovació al Parlament des del gener del 2022...

A l’Eixample s’hi entrecreuen les vides normals dels veïns de sempre, les vides de luxe dels expats i les vides de merda dels captaires. En general, la gent els ignora. Hi ha qui els dona unes monedes, potser un llibre. Només uns quants s’aturen a xerrar amb ells. Majoritàriament, temen que el barri es degradi, i ja es couen protestes veïnals, com està passant a Londres. “És el nostre Mayfair”, em comenta una veïna que diumenge va llegir la crònica de Rafael Ramos en aquest diari.

Joves i vells, gent del país i de l’estranger, de races diferents. Alguns arrosseguen trastorns mentals. Al desembre n’hi havia 1.384 a tot Barcelona. Segur que avui aquesta xifra ja ha pujat, segons els voluntaris d’Arrels o la Comunitat de Sant Egidi, que els assisteixen d’urgència.

Desperten en nosaltres el menyspreu o la culpa, la compassió o el fàstic, o tot alhora. Generalment, es camuflen entre cartrons, furguen als contenidors i papereres, es renten a les fonts del carrer. Si vostè, lector, és de mirar molt com jo, els veurà per tot arreu. Habiten en els marges de la nit, a la qual tornen cada dia. Amb la llum del sol solen desaparèixer, com els zombis. Cada vegada n’hi ha més. Fins i tot tinc la impressió que passen pel meu costat els que ho seran d’aquí a 48 hores.

Esclata la palmària incapacitat de les administracions de donar una resposta ràpida a qui de sobte es queda sense un llit. Triguen tant, que les situacions es cronifiquen. Quatre anys de mitjana. Després del primer mes al ras, el carrer esdevé un pou negre. Els sensesostre són només la punta de l’iceberg de l’exèrcit humà de desfavorits. Les víctimes més visibles d’una societat en risc de col·lapse. - Susana Quadrado a la vanguardia.