Adorno va escriure el 1944: «Després del que va passar al camp d'Auschwitz cal ser un malvat per escriure un poema». Va repetir aquesta tesi amb tota la seva intensitat el 1961, negant-se a restar-li gens ni mica de la seva força. El més obvi és que no és impossible la grolleria dels turistes que es fan fotos a l'entrada d'Auschwitz com si estiguessin competint en un concurs de vulgaritat narcisista. Un milió de morts no és per ells més que el context de la seva selfie.  Per què hauria de ser impossible la poesia si és possible la vulgaritat?

Wittgenstein ha escrit que «del que no es pot parlar, millor callar-se». Però per què callar? ¿Potser davant la pobresa de la paraula no es pot saltar, mossegar, escopir, acariciar o udolar?. 

Adorno contesta en part aquesta pregunta el 1966: «El patiment perenne té tant dret a l'expressió com el martiritzat a udolar, per això potser ha estat fals que després d'Auschwitz ja no es pot escriure cap poema. Però no és falsa la qüestió menys cultural de si després d'Auschwitz es pot continuar vivint, sobretot de si ho puc fer qui casualment va escapar i qui normalment haurien d'haver matat». 

Paul Celan ho va intentar i va acabar llançant-se al riu Sena des del parisenc pont Mirabeau, el 1970. El seu suïcidi és l'últim gest del supervivent que no pot parlar ni romandre callat davant la normalitat de la vida quotidiana. Va intentar escriure poemes en què la bellesa del llenguatge no emmascarés la tragèdia. Va escriure, de fet, contra el llenguatge. Però sabem que a la pràctica de la deshumanització programada d'Auschwitz també hi va haver poesia. Entre els cadàvers, els munts de femta, les cendres humanes de les xemeneies i la programació sistemàtica de l'odi a un mateix, hi va haver els que van resistir afirmant-se amb orgull com a éssers provisionalment vius, i per això van buscar l'empara de la poesia. 

La pregunta de si és possible la poesia es pot respondre d'aquesta manera: 

Continua sent necessari negar tota possibilitat de victòria pòstuma a Hitler? Si creiem que sí, aleshores continua tenint sentit l'esforç de santificar la vida i de mantenir encesa la flama sagrada de la poesia. 

Abans de la pandèmia varen posar dutxes per als turistes al Memorial d'Auschwitz, del que no ha estat una bona idea malgrat les bones intencions que dels responsables del recinte. Diversos visitants jueus s'han sentit ofesos en entendre que s'assemblaven massa a les que utilitzaven els nazis. En realitat, estaven pensades per pal·liar la calor que pateixen els visitants en fer la cua per entrar. Va ser un grup de visitants israelians els que van posar el crit al cel perquè considera que es tractava d'una cosa "molt ofensiu". Tot i que algunes persones consideren que el memorial havia d'haver tingut més sensibilitat al respecte, els responsables no veuen cap connexió entre una cosa i l'altra i han penjat un comunicat a Facebook en el que neguen que es pugui fer cap comparació històrica entre les dutxes instal·lades a l'entrada del recinte i les utilitzades pels nazis per exterminar milions de jueus. No és la primera vegada que passa, sovint els jueus se l'agafen amb paper de fumar en el que els afecta a ells o al seu poble, i no diguis res, per què et titllaran de seguida d'antisemita, i, en canvi, tiren pel boc gros com a Palestina sense cap mena de mirament ni memòria del que ells varen patir, repetint la història a la inversa.  Deia Jabes: Déu és l'elecció del jueu i el jueu és l'elecció de Déu, i  no sé jo si un i altre varen escollir gaire bé". I parlant de fotos no massa encertades, aquesta d'uns soldats israelians d'ambdós gèneres fent-se un selfie, en seria una d'elles. - Amb informació de 'el café d'ocata' i la wikipedia.