CONSENTIMENT: AL FINAL NO ERA TAN DIFÍCIL

La revelació de la decebedora misèria íntima que amagava la seriosa i, això no obstant, càndida imatge pública d'Íñigo Errejón, crec que ens ha agafat per sorpresa a tots, però no als del seu entorn, amb el seu silenci còmplice. Es fa difícil parlar d'aquest tema des del punt de vistes masculí, per això crec millor deixar el comentari a les mans de Begoña Gómez Urzaiz, que comparteixo completament.

"La meva amiga em va confessar que li havia passat el mateix. Totes dues seguim fa unes setmanes un diàleg en X entre dues teòriques prominents del feminisme sobre el consentiment i, després de llegir totes les rèpliques i contrarèpliques tres o quatre vegades, abandonem tota esperança d'entendre què volien dir. Si a nosaltres, que hem subratllat i discutit aquestes dones i altres, ens costava seguir-ho, què pensaria algú (un home hetero!) que passés per allà.

No sóc gaire fan d'aquest refrany de l'esquerra que diu “a la teva teoria li falta carrer”, perquè s'utilitza molt com a desqualificació faltona i perquè molta teories són necessàries i tenen sentit sense cap carrer, però és cert que el debat sobre el consentiment , clau en el feminisme espanyol de l'últim lustre, s'havia bizantinitzat de tal manera que semblava a estones, per dir-ho a la manera errejonesca, emancipat de tota realitat, de les coses que passen de debò a les cases i als llits.

El problema, i potser el delicte, en allò que feia Errejón no era el què, era el com.

I, no obstant, no era tan difícil. El cas Errejón (i, de manera diferent, també el cas Pélicot), amb tota la nàusea i la tristesa que genera, ens està donant cada dia nous exemples de què és i no és el consentiment. En els relats del primer testimoni que va publicar Cristina Fallarás, d'Elisa Mouliaá en la seva denúncia, de la dona identificada com a Sara en un article de 'El Diario' i de la dona que es fa dir Violeta en una peça a 'El Salto', queda perfectament clar per què qualsevol pràctica és vexatòria i violenta si es fa sense un sí tàcit o explícit.

Molts demanen que no s'aprofiti aquest escàndol per criminalitzar algunes pràctiques sexuals, en referència probablement als trios i al món del BDSM (submissió i sadomasoquisme) que apareix en alguns d'aquests relats. És un apunt pertinent, però és que ningú que llegeixi aquests testimonis amb atenció i sense mala fe podria o hauria de caure en aquest error.

El problema, i potser el delicte, en allò que feia Errejón amb aquestes dones no era el què, era el com. Una, Sara, descriu com un moment humiliant quan es va fer una foto del seu cul al supermercat per enviar-la a l'exdiputat, que l'hi exigia. En qualsevol altra circumstància, en un flirteig mutu en pla d'igualtat, un selfie de cul al supermercat seria una manera força lleugera d'alegrar el dia i el pas pel Mercadona. Però és que no ho era. La dona ho explica com un exemple més de les coses que va fer sense plaer ni participació, en una època de maltractament psicològic i sotmetiment a un manipulador que, pel que va emergint, tenia un sinistre modus operandi en què mai no estava contemplat que les dones parlessin i menys encara que gaudissin".