A VOLTES AMB LA FE I L'ATEISME

Yo soy ateo, gracias a Dios. Adolfo Marsillach.

Al principi la Fe movia muntanyes només quan era absolutament necessari, de manera que el paisatge romania igual a si mateix durant mil·lennis. Però quan la Fe va començar a propagar-se ia la gent li va semblar divertida la idea de moure muntanyes, aquestes no feien sinó canviar de lloc, i cada cop era més difícil trobar-les al lloc on un les havia deixat la nit anterior; cosa que sens dubte creava més dificultats que les que resolia.

La bona gent va preferir llavors abandonar la Fe i ara les muntanyes romanen en general al seu lloc. Quan a la carretera es produeix un esfondrament sota el qual moren diversos viatgers, és que algú, molt llunyà o immediat, va tenir un lleugeríssim indici de fe.

Aquest conte curt de Monterroso, prou conegut, em serveix per parlar de la manca de fe, de l'ateisme, vist des del prisma de diversos pensadors.

L'ateisme antic, i especialment el dels atomistes, que n'és el referent més seriós, criticava la religió pel temor que era capaç de provocar entre els creients. L'ateisme modern la crítica per dues raons oposades: o bé perquè no admet competidors a l'oferta de consol (Marx i la religió com l'opi del poble) o perquè no admet competidors a la seva oferta d'angoixa (Heidegger i l'existencialisme). Per a Robespierre, aquell home ebri de virtut republicana, l'ateisme era un vici exclusiu de senyorets ociosos i dels seus filòsofs falders, pensadors de saló. «L'ateisme és aristocràtic», arriba a escriure el novembre de 1793. Per contra, la idea d'un ésser suprem (en Robespierre sempre ressona la veu de Rousseau) que vetlla per la innocència de l'oprimit i castiga el crim aparentment triomfant, és completament popular (això és el que escandalitzarà Marx). Sentia una gran animadversió contra els filòsofs que confonien la causa religiosa amb la dels dèspotes i veien conspiradors contra l'Estat en tot aquell que anava a missa. Són enemics del poble, conclou Robespierre, que pretenen forçar-lo a veure en la Revolució el triomf de l'ateisme, i no el de la virtut, quan l'ateisme és un crim polític. L'ateisme és l'antítesi de la virtut, i per tant és antirepublicà". Per això envià a la guillotina Anacarsis Cloots, aquell «enemic personal de Jesucrist» (són les seves pròpies paraules). Predicar l'ateisme, afegeix Robespierre, «no és res més que una manera d'absoldre la superstició i d'acusar la filosofia; i la guerra declarada a la divinitat no és res més que una diversió a favor de la reialesa». En conclusió: «Subjectem la moral a bases eternes i sagrades; inspirem en l'home aquest respecte religiós per l'home, aquest sentiment profund dels seus deures, que és l'única garantia de la felicitat social. Amén.