DECONSTRUIR ÉS LA SOLUCIÓ

 

Els experts demanen adaptar els plans de prevenció d’inundacions al canvi climàtic i deixar de construir en zones susceptibles de ser inundables. Mònica Usart parlava ahir de deconstruir. Quants pobles hi ha que el carrer principal era una riera o un torrent, i jan sabem que més tard o més d'hora hi acabarà baixant un toll d'aigua. Al Maresme prou ho saben, però cada any tenim alguna desgràcia sense que s'afronti el problema de cara, potser perquè deconstruir és una solució cara i molt impopular, i aquí la culpa té molts responsables a banda i banda, però la culpa no la vol assumir ningú.

A València el context urbanístic va agreujar la catàstrofe. A la regió afectada es concentren gran quantitat d’infraestructures lineals i rígides com carreteres i vies de tren. Aquests elements defensen experts consultats, són perpendiculars a rius, barrancs i torrents. Per tant, no faciliten la circulació de l’aigua i causen un "efecte pressa" que va empitjorar la situació.

"L’àrea metropolitana de València és un lloc molt antropitzat. Dècades enrere estava ocupat per camps i zones de reg, però ara és un espai urbà molt vulnerable, ja que hi ha una gran quantitat de població movent-se", afirma José Vicente Sánchez Cabrera, professor d’ordenació del territori i urbanisme de la Universitat de València. "És una superfície fragmentada per una infraestructura que ha actuat com un tap, bloquejant el curs de l’aigua", afegeix.

Jorge Guillén, investigador del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques), està d’acord amb Sánchez Cabrera amb relació a aquest fenomen: "És veritat que algunes construccions de ciment impermeables dificulten el pas de l’aigua". Tant Sánchez Cabrera i Guillén com Jorge Olcina, catedràtic de Geografia de la Universitat d’Alacant, consideren que és necessari revisar els documents de prevenció d’inundacions i plantejar mesures adaptatives. De fet, el Pla Nacional d’Adaptació al Canvi Climàtic, aprovat pel Govern el 2020, exigeix millorar els plans de gestió del risc d’inundacions incorporant també la variable de l’emergència climàtica.

La regió mediterrània, des d’Andalusia fins a Catalunya, és un dels àmbits geogràfics més amenaçats. En aquest sentit, a Catalunya, per exemple, més de 700.000 persones habiten zones inundables, les quals suposen el 15% del territori. No obstant això, en el dia d’avui ja s’estan reavaluant els riscos a través de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua). A la Comunitat Valenciana, el Patricova (Pla d’Acció Territorial sobre Prevenció del Risc d’Inundació a la Comunitat Valenciana), revisat el 2015, adverteix que el 12% de la comunitat són terrenys inundables en els quals habiten 600.000 persones. Sánchez Cabrera opina que caldrà revisar el pla per incloure-hi punts afectats per la DANA que no consten com a zona de risc. "És necessari actualitzar els documents i integrar-hi episodis com el d’aquesta setmana i analitzar les estadístiques, perquè decretar períodes de retorn [el temps que es calcula que torna a repetir-se un fenomen] de 100 o 500 anys no és suficient", defensa.

Després de les riuades del 1957, en ple franquisme, es va desviar el curs del Túria en l’anomenat Pla Sud. Durant la gota freda, el cabal va augmentar considerablement, però el riu no es va arribar a desbordar perquè el llit és molt ample. En canvi, als barrancs més al sud, sí que es va produir aquest desbordament. "Els rius valencians estan molt canalitzats, a l’interior per l’orografia i en els trams mitjans i baixos de forma artificial amb ciment", diu Sánchez Cabrera. L’aigua circula a gran velocitat i no afluixa. Per canviar aquesta situació, es plantegen mesures basades en la natura, com descanalitzar els rius i intentar ubicar vegetació de ribera que suavitzi el cabal. "Els pobles inundats són al costat esquerre de l’autovia, no hi ha dubte que les infraestructures van actuar com un tap", remarca Guillén.

Segons ell, aquestes infraestructures tenen en compte cert risc, però no estan adaptades a registres puntuals com el que es va viure dimarts a València. "En alguns casos, el barranc creua el poble i s’ha de buscar la manera de preparar-se per quan caiguin 500 litres per metre quadrat", diu. Tant ell com Sánchez Cabrera coincideixen que construir en zones inundables és "temerari". ¿Però què es pot fer amb el que ja està construït? "Existeixen mesures per laminar l’aigua o acumular-la en tancs que serveixin per recarregar aqüífers, però és difícil trobar una única solució", admet Sánchez Cabrera. Suggereix detectar embussos i estrangulacions, punts vermells on l’aigua s’acumula.

"A l’hora de planificar el territori, no es pot donar per descomptat que no passarà res fins d'aquí a 500 anys, és millor basar-se en el que ja ha passat", exposa. Assenyala l’exemple del Japó: "Allà, a l’escola s’ensenya als nanos que viuen en un context inundable, potser ho hauríem d’introduir en els plans d’estudis".

La Comunitat Valenciana contempla algunes actuacions d’enginyeria per evitar que l’aigua es desbordi. "Són obres que s’inclouen en l’annex al Patricova, però moltes no s’han dut a terme", critica Sánchez Cabrera. El problema és que el Consell de la Generalitat està plantejant un projecte de llei per simplificar la legislació urbanística i despullar de garanties mediambientals els processos de construcció", denuncia. "El que es requereix és precisament el contrari, estudis rigorosos que impedeixin edificar en zones sobreexposades a inundacions", determina. Tant ell com Guillén reclamen als polítics que no oblidin aquests fets dramàtics i que escoltin la ciència a l’hora de prendre decisions i planificar l’urbanisme. - Guillem Costa, a elperiodico.cat