Sense arribar a la mortalitat "tan brutal" de la del 2022, (4.800 persones), la calor extrema d'aquest nou estiu anòmal ha causat més de 1.800 defuncions, encara que algunes estimacions gairebé dupliquen aquesta xifra. "L'impacte de la calor no és només un cop de calor, que són els menys. La calor en si és un estrès per al cos". Informava el confidencial aquest agost passat. Però la gent no s'ha alterat per la xifra de morts, simplement perquè aquests morts, a banda de ser anònims, no s'han vist. Cert és que tampoc hem vist els morts de la catàstrofe de València, però sí que ens han saturat repetidament tots els mitjans amb les imatges de la destrucció, del caos, però en el fons i a la que passin uns dies, uns morts i altres deixaran d'importar-nos, els oblidarem com hem oblidat els morts d'Ucraïna o els més recents de Gaza.

Acostumat a contemplar la destrucció cada dia, cada cop m'afecten menys aquestes notícies, em costa empatitzar amb les víctimes i és que m'he creat una mena de barrera que em protegeix, encara que sigui de moment, perquè la tragèdia de València perdurarà en el temps, i no és cosa de dies, ni de mesos, sinó d'anys. De tota aquesta tragèdia, el que més m'ha impressionat són aquests centenars de valencians capitalins anant a peu a ajudar els pobles del seu voltant, carregats amb aigua i menjar, en una llarga marxa solidària i espontània. Un cop més la majoria silenciosa ha actuat abans que l'oficialitat governamental, que com sempre arriba tard i a deshora, i veurem com van de ràpides les ajudes als què s'han quedat sense res, encara que almenys conserven una cosa que molts dels polítics no tenen, l'ànima. I malgrat tots els malgrats, se'n sortiran, com se'n varen sortir d'altres riuades anteriors, però els costarà temps i necessitaran molta ajuda. Força València, i que la geperudeta faci el que pugui per vosaltres.