El llibre de referència sobre la corrupció a Espanya (Corrupción en la España democrática, d’Alejandro Nieto) comença el primer capítol amb una frase lapidària, de les que haurien d’estar esculpides en marbre a l’entrada dels edificis públics: “La corrupció segueix el poder com l’ombra el cos”. I té tota la raó. És més, vist això, cal donar gràcies perquè un bon nombre dels representants públics es limitin a ser uns ineptes. L’alternativa és que militin en una cultura moral que manca de principis o de frens, un “tot s’hi val” que al país de la picaresca s’associa a llestesa, rapidesa de reflexos i enginy de didalet de patxaran en una marisqueria.
La corrupció pot estar associada al delicte, però no només. Hi ha corruptes amb balcons al carrer, dels de Codi Penal, i només cal esperar que el tractament peniten­ciari els faci algun efecte. Potser, practicant la mar­queteria al taller de la presó arriben a entendre que el cobrament de suborns no és un privilegi d’elits meritocràtiques, sinó una marranada. Aquesta és la categoria clàssica i hi ha exemples per avorrir, sent els més recents, amb tots els “presumptes” que es vulgui, Ábalos i Zaplana­.
Diguem que el seu modus operandi sempre és el mateix: primer es passa per la degeneració política de considerar que l’exercici del govern no està associat (o no només) als interessos generals, sinó als particulars del grup al poder. A partir d’aquí ja ve la prevaricació, el suborn, la informació privilegiada i la legislació “a mida”. De passada, solen aparèixer nòvies contractades per l’administració pública sense que els seus mèrits estiguin massa clars, xalets de pa sucat amb oli (amb piano, això sí) i trames triangulars per al cobrament de suborns. Un clàssic. Com el My way cantat per Sinatra.
Hi ha categories intermèdies, i una tipologia molt entretinguda. Com els que incorren en pràctiques corruptes no delictives del tipus de faltar públicament a la veritat a l’exercici del seu càrrec. Sembla increïble que la mentida no tingui la més mínima conseqüència, però és així. A Nixon, almenys, el van fer renunciar sense que a ningú li passés pel cap haver d’esperar una sentència judicial, i a la convulsa Espanya del 1935, Lerroux va dimitir pel cas de l’estraperlo quan va tenir notícies que al seu nebot li havien regalat un rellotge uns paios que es movien pel ministeri buscant vendre una ruleta. Als nostres dies­, l’emperador del Paral·lel seria una espècie de santa Maria Goretti, un exemple per a individus com el mentider Trump o el nou premier del Regne Unit, Starmer, que, a part de ser opac com un totxo, en tot just cent dies ha malbaratat una discreta reputació laborista a canvi de quatre draps i unes entrades per al futbol.
Sembla increïble que la mentida no tingui la més mínima conseqüència, però és així. No em digueu que no és per sorprendre’s que un ciutadà que ha estat fiscal, que té un alt càrrec al partit, que cobra un bon sou com a diputat i que pretén arribar a primer ministre consideri de bon to que un grup empresarial s’encarregui de finançar-li l’aixovar i l’esbarjo! Amb raó deia­ Einstein que només hi ha dues coses infinites, l’estupidesa i l’univers, i que de la segona no n’estava gaire segur.
N’hi ha molts més i segur que en coneixeu uns quants, però no puc deixar d’esmentar els que exhibeixen la seva proximitat amb el poder (prendre el te a la Moncloa amb algun fun­cionari/empresari amb qui es tenen interessos econòmics o professionals mentre el president del Govern, exercint de cònjuge, reparteix felicitacions i llagoteries seria un bon model) com una línia més del currículum. Això sí, el problema no és seu: és dels funcionaris que comprometen la bona reputació del servei públic. Podrà sonar antiquat, però la netedat que cal exigir als que ocupen el poder ha de ser tanta que superi sense sospites tant els filtres jurídics com els polítics i els ètics (Nieto dixit).
Davant aquest panorama, els ineptes rai. Són els que voten el que al final resulta que no volien votar (la llei que computa les penes complertes a la UE a efectes de liquidació de condemna a Espanya) perquè llegir-se les lleis que passen pel Parlament no està inclòs en els seus minvats emoluments (entre 50.000 i 90.000 euros a l’any, segons càrrecs i impostos). I són els menys nocius fins que manen. Gairebé fan una mica de llàstima. Com en fem tots nosaltres. Xavier Melero a la vanguardia.cat