Esquerra ha entrat en un cul de sac, i és incapaç de sortir-ne. Cada dia, com si es tractés d’un serial que s’acabarà el 30 de novembre, si no hi ha segona temporada a Netflix, es va desgranant la difícil situació que es vivia dins del partit i com funcionava la campanya B i les seves activitats. Fins i tot fa no res estaven en el Govern. A simple vista semblava que dins del partit regnava la calma, però res més lluny de la realitat. Les baralles soterrades ja eren més que evidents en el si de la formació, encara que intentessin mostrar que hi havia bona entesa de cara als votants i a la militància. El detonant que va fer aflorar el mal rotllo van ser els pèssims resultats electorals. Per cert, seria interessant saber qui va ser l'il·luminat que va decidir que era bo per Esquerra avançar les eleccions.

Els republicans van encadenar des de les eleccions municipals del 2023 una pèrdua considerable de suports que en els passats comicis catalans els van fer passar dels 33 diputats al Parlament als 20 actuals. No s’esperaven un revés com el que van rebre, i va ser a partir de llavors quan la tensió interna va sortir a la llum. Oriol Junqueras se’n va anar per tornar i Marta Rovira va anunciar que deixaria el partit després del congrés nacional per no tornar. El que es va fer evident és que els dos líders amb prou feines mantenien contacte. Es van abraçar el 12 de juliol quan la secretària general d’ERC va tornar a Catalunya, però l’abisme entre tots dos ja era insalvable. Va passar el mateix amb Pere Aragonès. No hi havia comunicació entre el carrer Calàbria, on hi havia el despatx de Junqueras, i el Palau de la Generalitat.

No era només un problema d’incomunicació. El ninot de Junqueras que va aparèixer penjat a Sant Vicenç dels Horts o els cartells sobre els germans Maragall han estat part de la guerra bruta que es practicava a Esquerra i és difícil treure l’aigua clara de qui ha estat el responsable o responsables polítics d’aquestes activitats, encara que ahir Ernest Maragall va aclarir d'on ve el mal, en dir que el responsable era de l'entorn de Sant Vicenç dels horts. Abunden les acusacions gruixudes que es llancen els dos bàndols, perquè al final són dos sectors enfrontats dins d’Esquerra a qui curiosament no els separa cap diferència ideològica. Aquesta no és la qüestió, com tampoc no sembla que hi hagi debat sobre on ha d’anar el partit, quina oposició ha de fer al Parlament o al Congrés, si donaran suport als pressupostos catalans i espanyols. A la campanya pel lideratge d’ERC no es parla de res d’això i s’ha focalitzat exclusivament en una lluita caïnita i personal que ningú no és capaç de frenar.

A finals de novembre Esquerre escollirà i tindrà nou líder, però cal veure si aquest serà capaç de recosir un partit que ara està en descomposició. Dit això, aquest nou líder, hauria de ser nou cuny, postprocés. De fet, si tots els dirigents d'ERC del fallit procés dimitissin com va fer Cuixart, seria d'agrair i de rebut. Es demostra cada vegada més que l'heroi de la no proclamació de la república va ser Puigdemont, en contra del parer de Junqueras i Rovira, molt tòxics ambdós. Ja ho deia Fuster, els fanàtics, ai els fanàtics, vegeu, tots els fanàtics són gent de bona fe.