A "La mentira en política, reflexiones sobre los documentos del Pentágono", Hannah Arendt escriu: “El sigil –que diplomàticament s’anomena “discreció” (…)– i l’engany, la deliberada falsedat i la pura mentida, utilitzats com a mitjans legítims per a l’assoliment de fins polítics, ens han acompanyat des del començament de la història coneguda. La sinceritat no ha figurat mai entre les virtuts polítiques i les mentides han estat sempre considerades en els tractes polítics com a mesures justificables”. I a "Verdad y política", fruit de la controvèrsia sorgida després de la publicació d’Eichmann a Jerusalem, Arendt es pregunta: “És a l’essència mateixa de la veritat ser impotent, i a l’essència mateixa del poder ser fal·laç?”. Però Hobbes sosté que la mentida pot servir per establir les condicions per a la recerca de la veritat. És a dir, la mentida, que sovint substitueix mitjans més violents, bé pot merèixer la consideració d’eina­ relativament innòcua en l’arsenal de l’acció política. Per això, els defensors de la veritat han sabut sempre dels seus riscos i han estat freqüents les teories que justifiquen la mentida i altres transgres­sions si la supervivència de la ciutat està en joc. Mai –diuen aquestes– deixar-se enlluernar pel miratge pervers fiat iustitia, et pereat mundus.
Per tant, no és estrany que Arendt desconfiés del paper de la veritat en la política i concebés l’espai públic com el lloc de l’acció, lliure, espontània i contingent, oposada als atributs d’objectivitat, fermesa i necessitat inherents a la idea de veritat. Això va portar Arendt a considerar que el lloc de la veritat havia de ser ocupat, en política, per l’opinió, que reflecteix els punts de vista plurals d’una societat. Però, amb el temps, Arendt va evolucionar i, en els seus treballs sobre el totalitarisme, demostra que aquest tipus de règims amaga, destrueix i tergiversa dades fiables per falsejar la realitat i privar així d’una base objectiva a la crítica pública. És a dir, Arendt va atribuir un paper central a la veritat en política en enfrontar-se al fenomen totalitari i percebre el dany irreparable infligit a l’espai públic pels règims totalitaris que amaguen sistemàticament la veritat, fins i tot la veritat de fet o fàctica, que és la més important en política. Aquest és avui un tema cabdal: l’avanç dels totalitarismes (per la via dels populismes de dreta i d’esquerra) provoca un xoc frontal a gran escala entre la veritat factual i la política, és a dir, entre els fets i la política. Així, la veritat de fet, si s’oposa al projecte personal d’un líder o d’un grup (per exemple, un partit domesticat), s’enfronta avui a una hostilitat més gran que mai. En aquesta situació, alguns fets notoris se situen en un terreny vedat a la seva discussió pública, amb la consegüent persecució dels mitjans de comunicació que els publiciten. Així –diu Arendt–, a l’Alemanya de Hitler i la Rússia de Stalin era més perillós parlar dels camps de concentració o del gulag que criticar el règim. La veritat de fet, en política, sempre està relacionada amb altres persones i, per ­això mateix, és política per naturalesa. I per tant, quan aquesta veritat és políticament incòmoda, als països totalitaris (o en trànsit de ser-ho) és perseguida per erradicar-la, i als països lliures tan sols es tolera tractant-la moltes vegades com una simple opinió. Això planteja una altra qüestió: hi ha fets independents de l’opinió? Sí, sens dubte; com va dir Clemenceau, no es podrà dir mai que, a la Primera Guerra Mundial, Bèlgica va envair Alemanya. La veritat fàctica, els fets, són més enllà d’acords i consensos. Els fets són d’una tossuderia irritant que no pot contradir res, excepte la mentida. Els fets, la veritat fàctica, són sagrats; les opinions són lliures. D’acord amb aquesta regla, quan un polític nega l’evidència, tergiversa els fets i presenta arguments renyits amb la veritat, estem davant l’embrió d’un dictador potencial. I quan tot el seu partit el segueix pel mateix camí, el risc d’una involució democràtica és proper. La vanguardia.