ELON MUSK, EL FABRICANT

La caricatura més subtil de les que circulen aquests dies sobre Elon Musk la va publicar el diari més prestigiós del món, The New York Times. Per deformar la imatge empresarial del propietari de Tesla, va fer un llistat de les subvencions que ha rebut. El llistat era un exemple perfecte de postveritat, ja que, basant-se en dades reals, enganyava el lector, escriu Màrius Serra al seu article d'avui a la vanguardia.

Les xifres que ha rebut Musk per a Tesla (quan era startup) són irrisòries, però, en canvi, són enormes (uns 10.000 milions de dòlars en els últims deu anys) les que ha rebut per a SpaceX. The New York Times va repetint la xifra aquests dies mentre cristal·litza el paper de Musk a l’administració Trump. Per descomptat, el diari s’oblida d’emmarcar la xifra: no hi ha cap empresa aeroespacial que no rebi diners públics. Als EUA i a tots els altres països, la indústria de l’espai es considera estratègica.

Ho explica Alessandro Aresu, autor de Geopolitica dell’intelligenza artificiale. Cada empresa –sosté– s’ha d’avaluar en funció del que s’esdevé en el seu mercat concret, i no d’una manera abstracta. Musk i la directora d’operacions, Gwynne Shotwell, han aconseguit convertir la seva empresa en líder mundial de l’espai. Gràcies a això, els EUA superen la Xina.  

Dit d’altra manera: sense SpaceX, la Xina tindria en aquest moment la primacia a l’espai. SpaceX és una realitat geopolítica de primer ordre i, tanmateix, a diferència de Boeing, que en la seva darrera aventura a l’espai va haver de ser rescatada precisament per SpaceX, no depèn del diner públic, ­sinó que ha aconseguit imposar el concepte economia de l’espai.

Serveixi d’exemple un dels darrers èxits del coet Starship: SpaceX ha aconseguit que les dues parts d’aquest coet siguin recuperades i reutilitzades després de cada vol. Gràcies a aquest salt històric, els costos econòmics de la indústria aeroespacial s’abarateixen i es pot dinamitzar la freqüència de vols.

Sigui amb aquesta indústria, sigui amb Tesla, sigui amb intel·ligència artificial (que, després de perdre OpenAI, torna a ser un dels seus objectius), Musk recupera la indústria nord-americana. L’èxit de Musk és no haver oblidat mai que el hardware (els components materials d’un ­coet, d’un cotxe o d’una computadora) és tan important com el software (el sistema operatiu). Musk és el que abans a Catalunya en dèiem un “fabricant” (i, potser per això, en cas de conflicte, si aquells pagaven el pistolerisme blanc contra els líders sindicals, Musk ha demonitzat Twitter: en la confusió els poderosos es defensen bé).

Megalòman, sorprenent, el propietari de Tesla és el rostre visible d’un canvi d’agulles a l’elit, SpaceX innova, i els seus projectes sintetitzen fabricació i cibernètica. D’aquí la coincidència estratègica entre Trump i Musk: el retorn a la fàbrica, a la indústria. L’expressió “arsenal de la democràcia”, utilitzada per Roosevelt el 1940, podria tenir ara un estrany eco amb l’aliança estratègica entre aquests dos personatges, la imatge pintoresca o grotesca dels quals no pot fer oblidar el fonament real sobre el qual s’han fet forts: el desconcert americà actual i la creixent tensió competitiva amb la Xina.

Musk, diuen els que l’han estudiat a fons, respon a tres característiques: l’interès de les seves empreses, la seva megalomania i el sentiment de venjança. Musk vol alliberar-se dels controls de l’Estat (com tots els empresaris occidentals, està tip de l’asfixiant tutela burocràtica). Vol deixar una empremta històrica: desitja protagonitzar un canvi de civilització. I vol colpejar OpenAI. 

Aquestes són les ­raons del seu pas a la política, en la qual farà més del que es diu; per exemple, mediar entre la Xina, on ja té fàbrica i prestigi, i els EUA. Té idees pròpies sobre relacions exteriors: fa anys que ho veiem a Ucraïna. El nou Kissinger?, ironitza algú. Megalòman de gran èxit, extravagant, sorprenent, és el rostre visible d’un canvi d’agulles en el deep State americà. És lògic que les elits actuals (les que The New York Times expressa) s’hi resisteixin.

El més preocupant de Musk és la seva visió de la humanitat. La Terra s’esgota, ve a dir, i ens hem d’afanyar a colonitzar primer Mart i, tot seguit, planetes on anar a viure. El nihilisme de fons que aquesta visió conté és el que fa basarda. Musk dona per fet que la major part de la humanitat s’extingirà, rostida, a la Terra, mentre que les elits se n’escaparan per anar a fundar un món nou. Eudald Carbonell també ho creu.