El cementiri de Montjuïc, el més gran de Barcelona, ​​té més de 152.000 sepultures i podria ser la sisena ciutat de Catalunya. Passejar-hi és una experiència molt interessant. Es constata que la mort no ens iguala a tots i que l'estatus es pot mantenir més enllà de la vida. La ciutat dels morts de Montjuïc té similituds amb la dels vius. Hi ha les zones dels nínxols més petits, un a sobre de l'altre, optimitzant al màxim l'espai, com als barris perifèrics. També hi ha les zones enjardinades amb les tombes a terra, en filera, totes iguals, com si fossin les cases adossades, i després hi ha les zones nobles, amb els panteons amb jardí, tanques, vitralls i portes forjades com si fossin els xalets de els barris més acomodats. N'hi ha que sobresurten, com autèntiques catedrals mortuòries, que s'enfilen i que es veuen des de lluny, deixant constància del poder que tenien els que hi dormen el somni etern. Tots llueixen escultures o figures al·legòriques de la mort, creus i decoracions diverses, elements religiosos, més senzills o més pomposos, amb lletres de pedra o forja on esculpir el nom de la família, perquè la família descansi unida. Cognoms il·lustres i coneguts de la ciutat, polítics com Cambó, Prat de la Riba, l'alcalde Porcioles, amb l'escut de Barcelona presidint la làpida de cara al port, i el panteó de grans dimensions d'un altre alcalde, Joan Pich i Pon. També noms més contemporanis, com la construcció de marbre negre i elegant on reposa la família Núñez i Navarro o el de la família Pujol i Soley, on fa poc van enterrar la dona de l'expresident de la Generalitat. Són de nova construcció, perquè no només hi ha panteons històrics i monumentals. Les construccions mortuòries segueixen vigents. De fet, en una zona del cementiri de Montjuïc, uns operaris treballaven aquesta setmana per deixar a punt una nova zona de tombes adossades que segur que aviat quedaran ocupades.

Digues quina tomba tens i et diré qui eres. Per això és fàcil imaginar qui hi ha darrere dels nínxols sense làpida. En un hi ha escrit en pintura negra, sobre el guix blanc, el nom del difunt i la data de naixement i de defunció. En alguns casos és Arrels Fundació la que enganxa el nom de la persona morta amb un cartell de cartó. Una solució efímera per intentar dignificar els enterraments de beneficència dels que no tenen ningú, dels que no han tingut casa a la seva vida, però que ara tindran un nínxol durant uns anys. No és l'únic acte de record, les darreres setmanes voluntaris d'aquesta entitat han col·locat a diferents punts de Barcelona plaques amb informació de les 84 persones sense llar mortes aquest any. El record, de mínims, és l'únic que queda d'aquestes persones que viuen invisibles i que desapareixen sense fer soroll, discretament i abans. Es calcula que les persones que dormen al ras viuen de mitjana 25 anys menys que la resta. Allò que dèiem, la mort no ens iguala a tots. Eva Arderiu a la vanguardia.

Segons la Razón, les tombes més visitades a Catalunya són la d'Antoni Gaudí i Salvador DalÍ, pero al cementiri de Montjuïc, la més visitada és la de Carlos Ruiz Zafón.

HABITAS HABITATIS

Reconec que ens agrada molt
a Nuri i a mi, anar de visita
al vell cementiri de la Salut.
Vaguejar enmig d'aquell ambient
tranquil, relaxat i evocador,
d'altres éssers que resten allí,
amb noms i cognoms,
fins i tot amb retrat incorporat.
Veure les flors dipositades
de plàstic o naturals, llegir
alguna mala dedicatòria,
o un poema desafortunat.
Potser ens agrada anar-hi,
a part de la pau i assossec
que en aquest lloc hi ha,
com qui visita l'últim habitatge
que tard o d'hora, sap ha d'ocupar.