El lector ideal és el personatge fundador de la novel·la. O invertint l'atributiu, el pare de la novel·la moderna és un lector que travessa la quarta paret, com el Quixot o Madame Bovary. Això va explicar aquesta nit l'escriptor Javier Cercas (Ibahernando, Cáceres, 1962) en el seu discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia Espanyola, on va prendre possessió de la butaca erre majúscula, que ocupés Javier Marías fins a la seva mort ia la glossa de la qual Cercas va dedicar, en exercici de responsabilitat, va dir, la primera part d'un discurs que va girar després cap a un elogi del lector com el cap d´obra que converteix la idea de l´arquitecte novel·lista en edifici real per al món. “No em cansaré de repetir-ho: una novel·la és una partitura, i és el lector qui la interpreta”. Perquè Cercas va voler que el seu discurs girés entorn del que va anomenar “malentesos” o “supersticions” de la literatura i que bé podríem anomenar “llocs comuns” –o, amb coqueteria de frívols llogaters de la postmodernitat, “pensaments prêt-à- porter ”–. El primer d'aquests malentesos és el que situa l'escriptor com un habitant d'una torre d'ivori, una imatge mil·lenària la primera referència de la qual troba Cercas en el Cantar de los Cantares, és a dir, en aquest llibre llegendari dictat per Déu, però l'èxit del qual idea que tabula la comprensió literària pertany a les dues darreres centúries. Va triar l'escriptor per desmuntar l'equívoc la figura que encarna més bé aquest pretès egotisme, Marcel Proust, i encara que va recordar la repetida anècdota que va fer folrar de suro el seu estudi per aïllar-lo del fragor del món, també va adduir el seu compromís amb el contemporani expressat en la seva implicació en el cas Dreyfuss, “en suport de l'oficial difamat”, o en els seus esforços davant la I Guerra Mundial. Per desdir el mite també va citar el compromís de Kafka amb l'anarquisme o, en fi, de tants escrivans concentrats en el seu entorn. Cercas va recordar que l'aïllament de l'escriptor és la soledat del científic, de la concentració del qual pengen els béns que proveeixi el món. I va anar més lluny: “La paraula idiota procedeix del grec idiots, que significa persona que només s'ocupa del que és seu i es desentén del que és comú, és a dir del que és públic, és a dir de la política. Avui com sempre, un escriptor de debò pot ser qualsevol cosa, menys un idiota”.

Un cop més i ja van... Cercas manipula la paraula idiota, aferrant-se al seu difús origen grec. Però a la vida quotidiana actual i al llenguatge corrent, moltes vegades la idiotesa remet a una manca d'intel·ligència o a un defecte del pensament. Es tracta d'una concepció que va aconseguir una gran precisió en la psiquiatria clàssica i que no és totalment absent de la filosofia contemporània. Tot i això, segons el parer de Deleuze i Guattari, l'idiota constitueix el personatge filosòfic per excel·lència. En quina mesura aquest personatge suposa o permet construir una concepció alternativa de la idiotesa? En realitat, hi ha tres tipus d'idiotes a l'obra de Deleuze: un que s'identifica amb el ximple, un altre que s'identifica amb el boig i un tercer que riu de la creença en aquest món. Intentarem oferir una resposta a l'interrogant anterior analitzant cadascun d'aquests tres personatges.

En qualsevol cas, Cercas gosa contradir Shakespeare, quan aquest deia que la vida és un conte explicat per un idiota, ple d'ira i fúria, que no té cap sentit. Perquè Shakespeare està parlant de la cosa pública quan es refereix a aquest idiota. I finalment recordar a Cercas que hi ha molts escriptors idiotes. Quin dels idiotes seria Cercas per al lector dels tres tipus que defineix Deleuze?.