Hi ha quelcom de tràgic a la nostra generació. És com si estiguéssim predestinats a protagonitzar la fi del món. Des de petits hem viscut amb aquesta amenaça. L’accident a la central nuclear de Txernòbil en fou la primera alarma, i imagino que molts adults hagueren de triar entre sobreprotegir els fills i no explicar-los res, o fer-los partícips de la seva inquietud perquè prenguessin consciència del món en què vivim. Després arribà el temor pel forat a la capa d’ozó (a la mentalitat infantil, els esprais esdevingueren tan perillosos com la radioactivitat). Per sort es prengueren les mesures pertinents per frenar l’hecatombe. Llavors ens acostàrem a l’efecte 2000, segons el qual, el canvi de segle havia de suposar una apagada a escala mundial; es rectificà a temps. Però els maies havien vaticinat que l’any 2012 s’acabava tot, de manera que Roland Emmerich ens delectà amb un catàleg de catàstrofes a les seves pel·lícules que han estat menys exagerades del que ens pensàvem.

Els fenòmens extrems provocats per l’escalfament global, la pandèmia, les crisis econòmiques succes­sives i ara l’amenaça d’una tercera guerra mundial, amb armes nu­clears, donen credibilitat a la profecia de Nostradamus per la qual no arribarem al 2025. A sobre, segons el Doomsday Clock, rellotge simbòlic que des del 1947 calcula quant de temps li queda a la humanitat, som a 90 segons de la mitjanit des de l’any passat (encara no ha incorporat els darrers esdeveniments). La paraula apocalipsi surt a la premsa. Aquest cop va de debò, o és una figura retòrica? A Finlàndia, Suècia i Noruega es distribueixen manuals entre els ciutadans per aconsellar-los com preparar-se en cas de guerra o crisi inesperada. Saber que presenciaràs la fi de la humanitat et fa nihilista, i el nihilisme és tan desmobilitzador com paralitzadora és la por. Uns són negacionistes (no ens destruïren Txernòbil, ni l’efecte 2000, ni la pandèmia; prou de catastrofismes), d’altres estan desencisats, esgotats i són derrotistes (mira que ho sabíem, en teníem proves, ja no hi ha res a fer, és massa tard).

Potser som davant d’una profecia autocomplerta. De tant dir que ve l’apocalipsi –ja sigui perquè no ens ho creim, escriu Llucía Ramis a la vanguardia, ja sigui perquè ens sentim sols intentant evitar-ho–, la inacció ens haurà portat efectivament a la fi del món. De fet, sempre he pensat que la nostra espècie no es mereix un final digne com a tal, res grandiloqüent com lluitar contra alienígenes que ens volen destruir, o contra fenòmens naturals com tsunamis, grans terratrèmols o apocalipsis per l'estil que cada dos per tres ens anuncien la fi del món. Sense anar més lluny ara tenim l'amenaça de l'emergència climàtica, que ja la coneixíem, però als grans dirigents de la humanitat els ha donat per reunir-se a Madrid a parlar, per no solucionar res, ni per decidir aplicar alguna solució eficaç per reduir el CO2. La fi perfecta de la humanitat hauria estat la que preveien els científics Walter Wagner i Luis Sancho nord-americà el primer i espanyol el segon, que deien que la posada en marxa del 'Gran Col·lisionador d'Hadrons CERN' a (Suïssa) tenia un 75% de possibilitats de generar un forat negre que s'engoliria la terra sencera. L'aparell aquest, és com una tuneladora d'aquestes del metro de Barcelona, però a lo bestia, molt a lo bèstia. Jo no hi entenc de totes aquestes coses i suposo que aquest parell de científics ho deien de bona fe, car si hagués succeït només els serviria per dir a última hora, ja ho dèiem!, però com que no va ser així hom diria que han quedat lleugerament desacreditats per una bona temporada. I és que l'accelerador fa ja temps que funciona i de moment no ha passat res, ni es preveu que  passi, a banda de costar uns dos mil milions d'euros.

De fet, seria el final perfecte i el que es mereixeria una espècie tan miserable i nociva com la nostra, uns espècimens que volen jugar a ser déu, que es creuen els amos de l'univers i en un acte de suprema inconsciència aconseguissin que se’ls empassi per sempre la seva pròpia obra, a ells i a la resta del planeta. Seria com una espècie de No creació o d'un big bang al revés, un digne final per a uns indignes. Pero no defallim que encara hi ha un lloc per l'esperança: Estan dissenyant el futur col·lisionador circular de CERN, un document amb les diferents opcions per construir aquest gegantí accelerador de partícules a la frontera franco-suïssa. La idea és que sigui un anell de 100 quilòmetres i que operi a energies de fins a 100 TeV, molt més que els 27 km i els 14 TeV de l'actual LHC. Potser aquest quan estigui acabat i en funcionament si que ens engolirà del tot.
Si em deixessin triar, aquest seria el final que escolliria pels homínids, desaparèixer sense deixar el més mínim rastre, com si mai haguéssim existit, no quedaria absolutament res del nostre malpàs per ací baix, només les ones escampades per l’espai que hem anat llençant durant anys i que en el supòsit que algú les captes els durien enlloc. Només demanaria com a últim desig, escoltar les Valquíries de Wagner en el moment final de la desaparició total, llàstima que no ho pogués filmar Francis Ford Coppola.
L'e-coli o un microbi així també estaria bé(*), com més petit millor, però el problema és que això deixaria rastre i la gràcia del forat negre és que no en deixaria cap, com si mai haguéssim existit, i, com diria José Saramago: l'Univers no sabria mai que Homer va escriure la Ilíada i un altre Homer, més important encara que l'altre, el Simpson, treballava a una Central Nuclear a Springfield.