MIRADA PERDUDA

Un indi gairebé nu baixava molt lentament per l'escala de mà d'una casa veïna, esglaó rere esglaó, amb la tremolosa cautela de la vellesa extrema. La seva cara era negre i apareixia molt arrugat, com una màscara d'obsidiana. La seva boca desdentada s'enfonsava entre les seves galtes. A les comissures dels llavis i als dos costats del mentó penjaven, sobre la pell fosca, uns pocs pèls llargs i gairebé blancs. Els cabells llargs i solts penjaven a flocs grisos a banda i banda de la cara. El seu cos apareixia encorbat i flac fins als ossos, gairebé descarnat. Baixava lentament, detenint-se en cada esglaó abans d'aventurar-se a fer un altre pas. 

-Però, ¿què li passa? -Va xiuxiuejar Lenina. En els seus ulls es llegia l'horror i la sorpresa. 

-Res, senzillament, és vell -va contestar Bernard, aparentant indiferència, encara que no en sentia tal. - ¿Vell? -Va repetir Lenina-. Però ... també el director és vell; moltes persones són velles, però no són així. -Perquè no els permetem ser així. Els preservem de les malalties. mantenint les seves secrecions internes equilibrades artificialment de manera que conservin la joventut. No permetem que el seu equilibri de magnesi-calci descendeixi per sota del que era en els trenta anys. Els donem transfusions de sang jove. Estimulem de manera permanent el seu metabolisme. Per això no tenen aquest aspecte. en part -Va afegir-perquè la majoria moren abans d'arribar a l'edat d'aquest vell. Joventut gairebé perfecta fins als seixanta anys, i després, plas!, el final. Però Lenina no l'escoltava. Mirava al vell, que seguia baixant lentament. Per fi, els seus peus van tocar el terra. I es va girar. El fons de les profundes òrbites els ulls apareixien extraordinàriament brillants, i la van mirar un llarg moment sense expressió..." Aldous Huxley, fragment d'un món feliç.

L'arruga és bella i costa molt d'aconseguir, cada arruga de la cara, és un tros de vida viscuda, i s'ha de valorar com a tal. Deia Cioran que la vellesa és l'autocrítica de la naturalesa, però jo de sempre he pensat que més aviat es tracta d'una venjança, d'una cruel venjança. No sé si som conscients que ens anem acostant a aquest maleït món feliç que ens descrivia Huxley, si no hi som ja..., un món en el qual curiosament no hi havia cotxes particulars, ni tampoc mòbils o rebaixes i sí, en canvi, enormes parcs temàtics. I jo que aquesta història ja l'estic veient, que s'està produint, que el que era anticipació és ja una realitat en molts aspectes. Que més dona, és igual, prendre'm 'soma' 'coca' o 'mescal', i envellirem com podrem o com ens deixi la naturalesa. Els grans són vells, quan com l'indi, tenen la mirada perduda, sense expressió.