LA MEMÒRIA DELS MORTS

Ho escrivia el meu estimat Alfons Garcia aquesta setmana: no hem vist funerals o enterraments pels morts a causa de la DANA, escriu Salvador Enguix a la vanguardia. Una cosa semblant va passar durant la COVID. Afegeixo que divendres la Generalitat Valenciana tampoc va organitzar cap homenatge col·lectiu als 222 morts. Sí que ho van fer alguns ajuntaments, com el de Paiporta; molt emotiu. Coneixem la identitat de les víctimes mortals pels mitjans de comunicació, i en alguns casos hem narrat com o on van morir. He arribat a pensar que no hi ha hagut cap mena d'acte religiós o civil a la seva memòria perquè encara queden per localitzar quatre persones, de les quals ja en coneixem la identitat. O simplement ningú no té ganes de cerimònies en un moment en què, a més, desenes de milers de vides han estat destrossades per l'acció de la DANA sobre els seus habitatges, cotxes, negocis o objectes personals. Queden encara moltes urgències, com a aules per a 10.000 alumnes o vivenda per a centenars de famílies.

Les societats es construeixen sobre la memòria col·lectiva, de fets succeïts i els seus protagonistes, també dels morts. Els valencians tenim la nostra pròpia història de memòria tràgica. Cada episodi, des de les riuades del 1957, 1982 o 1987 a l'accident de metro del 2006, ha modelat la identitat de les generacions posteriors, estimulant solucions i accelerant diagnòstics en clara línia amb el que s'espera d'una civilització madura, no sempre amb èxit. Perquè quan els fets succeeixen, l'explosió del dolor sol dificultar la claredat d'aquests diagnòstics i dels responsables. És el temps el que acaba per redimensionar, a l'alça si és possible, la magnitud de la tragèdia i, en paral·lel, determina qui va ser, on i què va fer en aquell moment. És el mínim que hem de fer en memòria dels morts, amb totes les conseqüències. M'ho deia fa pocs dies un company periodista: “el suflé baixarà”. Es referia a la tensió informativa dels terribles efectes de la DANA. Té raó. L'esgotament també afecta la memòria col·lectiva, incapaç de sostenir durant molt de temps l'atenció en un sol succés. Més en aquest univers de xarxes socials i consums compulsius de continguts informatius i d'entreteniment: tenim “memòria de peix” com escrivia Bruno Patino. Aclarides de vehicles i netejats els carrers, desembussats els embornals i recuperats els garatges, l'estètica de la DANA ja no serà impactant per ser captada per l'ecosistema mediàtic. 

Quedaran aquestes desenes de milers de vides destrossades, però aquestes vides seran, en gran part, oblidades. Hi haurà, això sí, efemèrides, records, però altres tragèdies ja ocuparan l'atenció d'una opinió pública saturada, narcotitzada. Només ens quedarà la memòria dels morts, la que perpetuaran familiars i amics, i probablement els tribunals alhora. 222 de moment: una xifra freda i impersonal, però inoblidable per a una societat que segueix exigint responsabilitats".  Només ens quedarà la memòria dels morts, la que perpetuaran familiars i amics, i probablement els tribunals alhora. 222 de moment: una xifra freda i impersonal, però inoblidable per a una societat que segueix exigint unes responsabilitats que encara no s'han assumit íntegrament. La memòria dels morts és la memòria de la dignitat, la que ens obliga a qüestionar tot el que ha passat; la que ens adverteix que si els oblidem haurem fracassat. I això no depèn d'homenatges ni cerimònies, ni de grans titulars; sinó de no descansar fins que tota la veritat de la DANA sigui coneguda, amb totes les conseqüències.